Catalana del món

L'idioma xinès (III): els ratolins xinesos no mengen formatge

2012-01-24T00:00:00.000+01:00

Res de formatge, els ratolins xinesos es veu que adoren l'arròs. Com no! Si voleu caçar un ratolí xinès, doneu-li arròs. Ara, no m'imagino com serà la trampa per enganxar un ratolí amb arròs: les que jo he vist, cal enfilar un tros de formatge a un ferro que el pobre ratolí estira en mossegar, per acabar caçat. Trist àpat.

Una altra diferència amb nosaltres és amb els colors. El seu color pel dol és el blanc. Aquí les núvies van blanques i és el negre el que utilitzem pel dol. Per ells el negre és el color de la il·legalitat. Nosaltres considerem el vermell el color relacionat amb el sexe; pels xinesos el vermell és el color de la bona sort, el color que veurem per any nou i el color d'alguna peça de roba que hauran de dur durant l'any del seu horòscop per evitar la mala sort que això suposa. I el color que utilitzen pel sexe és el groc.

El significat dels números també és força diferent. Aquí del número 13 en diem que és el número de la mala sort. Pels xinesos és el 4. Però el seu motiu és força raonable: el número 4 en xinès es pronuncia gairebé igual que la paraula 'mort'. I, a més, tenen un número de la bona sort, que és el 8. Aquí no en tenim un de sol de número de la bona sort, oi?

Coses dels (meus) bessons (IV)

2012-01-17T17:46:00.000+01:00

Quan eren més petits els banyàvem per separat. Però, des de que s'aguanten asseguts, els banyem sempre junts en una banyera plegable on encara hi caben, tot i que cada vegada més justets. Una de les primeres vegades que els vam posar junts va ser divertidíssim, tant ells com nosaltres vam riure a cor que vols: l'un feia xipolleig sense parar i l'altre se'n reia amb totes les forces. S'encomanava el riure.

En aquest procés del bany, és necessari ser dos per assecar-los i canviar-los, ja que no pots pas deixar-ne un de sol a la banyera. Però jo, avesada al risc, tot i estar sola, de moment ja els he banyat junts un parell de vegades.

La primera d'elles va anar prou bé, ja que encara no es movien massa. Vaig utilitzar una banyera més petita, buida, com a comodí: un cop banyats, hi vaig deixar un dels nens embolicat de cap a peus amb la tovallola mentre treia a l'altre de l'aigua, també el deixava ben tapat amb la tovallola i el posava a dins la banyera amb son germà; a continuació vaig empènyer la banyera amb navegants inclosos cap a la seva habitació i allí els vaig canviar sense problemes.

La segona vegada ja va ser més accidentada. Com que estaven constipats, vaig decidir que, com pogués, els canviaria la roba allí dins al lavabo, per evitar el canvi de temperatura i que es refredessin encara més. Per això, més o menys igual que l'altra vegada, mentre l'un s'acabava d'entretenir a l'aigua, vaig canviar a l'altre i un cop llest el vaig deixar assegut a dins de la banyera comodí. Ara bé, mentre havia estant canviant a l'altre, l'un havia descobert el tap de la banyera i l'havia estirat, fent que comencés a buidar-se la banyera. Això no em semblà un problema de bones a primeres, ja que estava a punt de treure'l de la banyera. Però en qüestió de segons, va succeir el desastre. El que estava dins de la banyera comodí no s'estava quiet i va decidir llençar-se contra la mampara de la dutxa just en el moment exacte que son germà, que no parava quiet tampoc, havia decidit arreplegar un ninot de fora de la banyera que, amb la gairebé manca d'aigua, havia perdut estabilitat i rigidesa. En un instant, tenia a l'un espatarrat de cara contra el terra de la dutxa, nuu i relliscós, sense poder-se aixecar i al qual havia de socórrer, mentre l'altre bramava pel cop que havia rebut en topar contra la mampara i al qual també havia d'atendre.

Gairebé no recordo com vaig reaccionar, passa tot tan ràpid que a vegades sembla que t'apareguin braços d'arreu. Però uns segons després tot estava tranquil de nou i els dos nens sans i estalvis.

Tornem-hi

2012-01-10T11:52:00.001+01:00

Sembla que està tornant la normalitat, i que hem deixat enrere les festes d'àpats i regals, abundants i excessius ambdós.

Al mercat, alguns botiguers ja han tret tots els ornaments daurats i lluminosos que havia guarnit la parada. D'altres encara estaven acabant de treure les gorres de pare Noel dels pollastres, guardant els arbres de Nadal en caixes per l'any que ve i desenganxant el fil lluminós que havia parpellejat gairebé un mes ininterrompudament.

A les administracions públiques també han tret els quatre angelets que donaven uns tocs de color a les seves avorrides oficines. Mentre esperaves que el funcionari enllestís els teus documents, podies entretenir-te mirant-ho i et recordava que no tot era tan trist com la cara de pomes agres del senyor que t'estava atenent.

Al carrer, els homes vestits de roig i blanc, que resten a la intempèrie, penjats de balcons i finestres, comencen també a desaparèixer. La setmana passada, en uns cinc minuts de passeig, en vaig comptar més de 30. Avui sembla que no passen de la desena.

El parc l'han tornat a ocupar els avis que juguen a la petanca, l'home que xucla l'astre sol amb la panxa enlaire i les mares (i algun pare, però pocs) que empenyen cotxets amunt i avall. També hi ha aparegut un nou element, l'home que fa esport, amb camisa de quadres, pantalons de pana i sabates de carrer.

T'ho arreglo amb un clau?

2011-12-19T22:32:00.000+01:00

Mon pare era un manetes, tan aviat feia la instal·lació elèctrica de casa com et pujava una paret. Era el paleta, l'electricista, el fuster, el pagès, el lampista, el pintor i no sé què més. Ara, com que feia de tot, algunes coses les deixava millor acabades que d'altres. Algunes vegades l'endoll guspirejava i t'enrampaves si hi endollaves una estufa massa potent. Si necessitaves un parell d'estants per acumular-hi llibres i llibretes, ell arreplegava dos taulons llarguíssims, dels d'obra obra, els empaperava amb algun plàstic perquè no et clavessis cap estella i els penjava a la paret, amb una bona col·lecció de claus, perquè pesava molt tot plegat.

Jo no puc pas dir que hagi heretat aquesta habilitat del tot, però com que l'ajudava de tant en tant, alguna cosa vaig arribar a aprendre. Puc conduir un tractor, fer anar una motoserra per tallar troncs, cavar una rasa per conduir l'aigua de rec i arrencar patates sense aixafar-les. A casa penjo quadres, pinto parets, desembusso l'aigüera i, fa poc, he col·locat les cordes de l'estenedor.

El que sí que he heretat és l'acabat final d'algunes coses: molt polida no sóc i si alguna cosa se'm trava, si cal, clavo un clau. Tenim un calaix a casa, en un moble d'aquesta famosa empresa sueca, que es desmuntava ara i adés i, sense pensar-m'ho massa, vaig agafar un clau, el martell i pim pam patapam ja no s'ha tornat a desmuntar més. El clau, si t'hi fixes, es veu.

La broma a casa és sempre la mateixa: quan cal arreglar alguna cosa, diem que clavaré un clau i llest, sigui el que sigui el que calgui fer.

Coses dels (meus) bessons III

2011-12-12T00:30:00.000+01:00

Són diferents en molts aspectes. I no parlo només dels trets físics, que us en podria dir uns quants, sinó també del caràcter tant diferent que tenen i que cada vegada és més perceptible.

Un és més irascible, més impacient, quan vol una cosa l'exigeix i l'espera immediatament. L'altre té més paciència i no s'enfada, et mira i espera a que son germà estigui calmat per poder satisfer la pròpia necessitat. I així ha estat des del primer dia, aquell que van néixer i ja ens vam adonar com l'un plorava amb més intensitat i ràbia, mentre que el plor de l'altre era més una súplica que un imperatiu.

Riuen molt, els dos, però l'un ho fa ràpidament i l'altre sembla que necessiti un temps, tot i que breu, per acabar de valorar si toca o no fer una rialla. El primer, però, també s'espanta molt més que l'altre, té les emocions més a flor de pell.

L'un pot estar-se estones llargues jugant sol, tocant i observant ara una joguina, ara l'altra. L'altre perd ràpidament l'interès pel que té a la mà, canvia el punt de vista i es llença ràpidament a agafar coses noves.

Tan iguals, però tan diferents.

Saliva dejuna o homeopatia

2011-12-05T10:47:00.001+01:00

“Posa't saliva dejuna” (o “dijuna”,que sonava millor), em deien ma mare o la meva àvia quan em sortiaalgun èczema, algun granet o em feia algun tall superficial. Lasaliva dejuna es veu que era cicatritzant. Però això sí, havia deser dejuna de debò, és a dir, la saliva de bon matí, la d'abans deprovar ni un sol mos, ni tan sols beure aigua. Era tan senzill comtreure't una mica de saliva de la boca i posar-te-la a sobre del quecalia curar. I llestos, abans que te n'adonessis el granet t'haviadesaparegut o l'èczema havia minvat tant que ja no et feia vergonyasortir al carrer. Funcionava!

Ara això es veu que es fa ambhomeopatia. Et donen unes boletes que no pots tocar amb els dits(m'han dit, eh?) i que s'assemblen força a la saliva (és aigua osucre, segons els experts). Tal com fa la saliva dejuna, a alguns sembla que elsfunciona. La diferència és el preu. A mi, com que la saliva dejunaem funcionava, seguiré utilitzant-la i recomanant-la als meus fills,que amb tanta família no em puc pas permetre algunes despesessupèrflues.

Ajuda desinteressada

2011-11-29T23:14:00.001+01:00

Em passava tot elsant dia amb dues criatures enganxades als pits que no paraven demamar i mamar, sense temps per gairebé res més. M'havien parlatd'un coixí especial per bessons que permetia donar-los el pitalhora. Però no es venia enlloc i en un fòrum de lactància unesmares m'animaven a fer-me'l jo mateixa: només calia anar a comprarla tela i el farciment a una botiga del Poble Sec, tallar la tela icosir-la seguint unes mides concretes i encabir-hi bé el farciment.Potser pot semblar senzill, però per una negada en patronatge iconfecció, i en la meva situació personal, ho veia pràcticamentimpossible, no tenia temps material ni forces ni ganes de fer-ho.

Però elnecessitava. Així que, sense voler, vaig transmetre el meu neguit iuna noia del fòrum de lactància es va oferir a fer-me'l. Ella anavaa comprar (i, per tant, pagar per avançat) el farciment i enllestiatot el coixí. No ens coneixíem de res, però es va oferir asolucionar-me aquell problema que jo em veia incapaç de solucionar.

Fa uns mesos javaig deixar de fer-lo servir, així que em va semblar just regalar-loa algú que el necessités. Per mitjà d'aquest mateix fòrum vaigtrobar una noia que havia de tenir bessons i que el necessitaria.Ahir vaig veure-la i vam parlar de lactància de bessons i detot plegat. En acomiadar-nos em va dir que si em podia ajudar enqualsevol cosa, que li demanés. I va ser llavors quan em vaig adonarque el que convenia no era que ella m'ajudés a mi, sinó que ajudés,desinteressadament, a la propera mare de bessons que es trobés pelcamí.

Sí que n'hi ha, sí (com de meigues)

2011-11-23T15:26:00.001+01:00

No ho digueu a ningú, però sé d'algúque ha votat al PP. Bé, personalment no la conec, però podria assenyalar-vos-la amb el dit des de lluny si fes falta.

Sé que ha votat al PP perquè hoanunciava a “bombo y platillo”, l'endemà de les eleccions, almig del vestidor del gimnàs, mentre s'acabava de col·locar la faixai encabir-hi els pits. L'orgull se li notava en la mirada espurnejanti en el boca que mostrava, sense parar, unes dents un pèlenfosquides però ben arrenglerades. Ho repetia i ho celebrava, com és d'esperar, és clar. Però les seves companyes de suors i xipolleig no semblavenpas massa entusiasmades, sinó ben al contrari, preocupades per lallengua i d'altres afers.

Avui he tornar a veure-la, però haestat just quan ella intentava obrir el meu armariet. S'ha fet unamica la graciosa quan li he dit que s'estava equivocant d'armariet,dient no sé què de que em volia robar les coses. Però qui sap quèhagués passat si no l'hagués enganxat in fraganti.

Us vull explicar ...

2011-11-13T12:27:00.001+01:00

Us vull explicarque avui he vist a la Francisca. S'ha tallat el cabell. No sé sis'ho ha fet ella o li han fet, perquè el duu força curt i tallatdesigualment. Ara, tal com anem alguns avui, és difícil dedistingir de qui és l'obra d'art. Però bé, el cert és que me l'hequedat mirant una estona, mentre demanava a algú i li quedava proubé. El pròxim dia que m'aturi de nou li donaré uns euros i ja lipreguntaré qui li ho ha fet i us n'informaré.

Us vull explicarque s'ha posat a ploure de cop i volta. Bé, no és cert, que ja esveia una mica de grisor i pintaven bastos. Però jo he fet l'orni ihe estès la roba a fora al carrer. No he tingut temps de treure-la iara hauré de tornar-la a posar a la rentadora.

Us vull explicarque els nens es fan grans, que això no s'atura pas. Un d'ells jas'aixeca agafant-se per tot arreu i llença tot el que troba al seupas. L'altre encara no, però també s'arrossega per la casa, obre calaixos i va darrera de totes les sabatilles que veu.

Us vull explicarque no paro i que no puc parar. Que si tinc una estona de llibertatem poso ràpidament a pensar què puc fer o què he de fer. Que siels nens estan tranquils o dormen, aprofito per treballar, estudiar,escriure, fer menjars o netejar. Però que estar sense fer res, ni puc ni vull.

Us vull explicarque passejar per Sants, un dissabte de tardor, a les 6 de la tarda,és més agradable del que em pensava. A la plaça d'Osca hi ballenal ritme del Chachacha, al parc de l'Espanya Industrial hi ballen alritme de la Salsa i per tot el carrer de Sants i Creu coberta hiballen al ritme dels calerons.

De professió... perruquera

2011-11-04T14:10:00.000+01:00

Recordo que era joqui li arreglava el clatell a “ma” padrí i a mon pare. Ho feiaamb la màquina d'afaitar, amb la peça que serveix per arreglar-seun mateix les patilles. Mon pare era força jove i tenia un clatellmés o menys regular. En canvi, el de “ma” padrí, estava solcatper un parell d'arrugues ben profundes que m'obligaven a fer diversespassades per deixar-ho ben polit. Alguna vegada havia retallat mésamunt del que caldria per arreglar un desnivell massa visible o unapendent destacable. Però, en general, no era una tasca difícil il'acabava amb certa dignitat.

Recordo que tambépentinava de tant en tant a ma padrina, assecador i raspall rodó enmà, seguint l'estil de les àvies montblanquines: arrodonint cadagrapat de cabell per intentar donar-li cert volum i semblar així quetenia una gran mata de cabell. El que no era el meu fort era pentinarel ble del front, no em quedava de cap manera; sempre l'haviad'enllestir ma mare.

Avui he tallat elcabell als nens. Poca cosa de moment, quatre pèls mal comptats queacabaven a sobre les orelles. M'han ensenyat com es fa i, sobretot,què cal fer per evitar un moviment brusc i perillós. Sembla que la meva carrera professional com a perruquera només s'haviaaturat una temporada i que he tornat a reprendre-la. Voluntaris?

Una de personatges curiosos

2011-10-25T11:30:00.001+02:00

Al gimnàs. Els mitjons els duu estirats al màxim, tan amunt com espot. Porta pantalons curts, de tela blava que sembla que ha perdutcert color, també estirats ben amunt, a sobre de la panxa i molt aprop del pit. La samarreta, on s'hi veu l'any 1997 una micadifuminat, la duu a dins dels pantalons. Veient-lo de cara et sentstransportat enrere en el temps. Veient-lo de darrere t'impacta eldibuix que fan els pantalons: és una pera, una poma, una enormemaduixa?

Pel carrer. Una noia amb cabells a lo afro, molt arrissats, negríssims iprou curts. Duu un vestit dels anys 60, de flors vermelles i fonsrosa, amb volants a sobre del genoll. Les botes negres vanconjuntades amb la jaqueta de pell, també negra.

En un racó de la plaça de Sants. L'avi de l'orgue vermell. Gorra alcap, barba grisosa, ulleres de pasta negres. Fa anar la manovellafent sonar músiques estridents. Val la pena apropar-s'hi i remenarl'orgue amb la mirada: el té adornat amb flors de cementiri, de lesde plàstic, i amb una bona colla de figuretes petites, una marededéude pessebre, unes gallines també de pessebre, un robot, el geperutde Notre Dame,...

A la platja. Estirats a la sorra, mig nuus, dues parelles juntes. Laroba que duen està força bruta i una mica esparracada. Ella elpetoneja a ell, amb força ansietat mentre, ell, amb la mà dreta, litoca el cul a ella i, amb la mà esquerra, li palpa l'entrecuix al'altra noia, que jeu cap per avall al costat de l'altre noi, fent-seels adormits.

Sense néts

2011-10-14T11:46:00.000+02:00

4 fills em va dir que tenia, 4 homes de cap a peus. Se'ls estimava molt però no els podia perdonar que cap d'ells l'hagués fet àvia. I no hi confiava pas massa, no. El petit potser, que encara tenia uns quants anys per posar-s'hi. Ara, la cosa no pintava tan bé com li agradaria, perquè vivia a Itàlia i els possibles néts estarien sempre lluny.

“Nena”, em deia, “potser t'estic atabalant. Però és que t'he vist aquí amb aquests dos nens tan macos i no he pogut evitar d'aturar-me a veure'ls”. Passejava un gos, dels petits i cridaners.

Un altre dels fills es passava el dia a alta mar, en un vaixell, estudiant el mar “i no sé què més” - deia. Ni núvia tenia aquest. I, encara que en tingués, tot el dia amunt i avall, qui voldria tenir fills.

“Sí nena, sí que són macos de petits”- repetia - “però quan es fan grans fixa't com es tornen”. Semblava de casa bona, de les que viuen per damunt de la Diagonal; no en va m'explicà que el seu marit havia estat director d'una empresa.

El tercer, de fill, era periodista. Ai aquest! No parava tampoc aquest, fent de corresponsal per tot Europa. Havia tingut un bon fotimer de núvies, però res, li feia por el compromís i les deixava abans que la cosa anés a més.

Havien sortit tots quatre a son pare: aventurers. El seu home sempre parlava de viatjar, que ja ho havien fet prou tots junts, però ni de bon tros el que ell hauria volgut. I, és clar, els nens l'escoltaven entusiasmats i guaita com havien acabat: un a Itàlia, un a alta mar, un que voltava per arreu i el de la núvia romanesa.

“Una marrana” - va ser la conclusió sobre la noia romanesa, núvia del quart fill. I ho va repetir no sé quantes vegades. No la podia ni veure. Es veu que la noia era vegetariana, de les extremistes, i quan venia a casa seva a dinar sempre portava el seu propi menjar. “Una porqueria” - deia que menjava - “i seca, seca a més no poder”. I el seu fill, que sempre havia gaudit tant sucant pa al suquet del conill que havia cuinat des de sempre, quan venia amb la núvia se n'estava i també menjava el mateix que ella. Però quan hi anava sol “semblava que no havia menjat en un mes”.

Coses dels (meus) bessons (II)

2011-10-09T00:00:00.000+02:00

Són el centre d’atenció. On sigui que estem, al metro, pel carrer, a dins d'una botiga... la gent s’atura i ens atura, els senyala de lluny i d’aprop, fan comentaris en passar pel nostre costat, ens pregunten l’edat i, sobretot, d’on han tret els ulls blaus i enormes, mirant-nos ara i adés a mi i a son pare, infructuosament. Fan somriure a tothom, a vells i a joves, a dones i a homes, a yuppies i a okupes. Si dormen, criden l’atenció per ser tan iguals. Si estan desperts, els seus ulls enormes i blaus hipnotitzen a qualsevol.

Ells són el centre d’atenció, ens agradi o no a nosaltres que sempre hem intentat passar desapercebuts. Però ja ho diuen, ja, que els nens et canvien la vida.

Toc de morts

2011-10-05T10:30:00.000+02:00

A Barcelona, toquen a morts? De fet, ara que hi penso, té sentit tocar a morts a Barcelona? En un poble petit, com el meu, Montblanc, sí que en té, perquè la majoria de gent es coneix entre sí i és la forma que hom miri d'informar-se de qui ha sigut el mort, ja sigui per anar a donar el condol a la família, ja sigui per no fer una planxa en una futura conversa. També dóna peu a iniciar qualsevol conversa o per omplir algun silenci inaguantable.

El toc de morts, si no l'has sentit mai, pot passar-te gairebé desapercebut. Però si el coneixes, després de sentir el segon repic ja saps de què es tracta. És un toc senzill, lent i de so greu. Sonen dues o tres campanes diferents, fent un sol repic cadascuna i deixant uns quants segons entre cada repic. És com un plany, que t'encongeix el cor i et fa aixecar la mirada, com si poguessis veure l'ànima del mort enlairar-se cel amunt.

Com a curiositat, he trobat a la xarxa que, almenys abans, el toc de morts podia dir-nos si el mort era un home o una dona, la seva edat i condició social.

Descansada

2011-10-01T10:30:00.001+02:00

Va córrer el vinet, però sobretot hi van córrer els records. Jo em sentia embriagada per ambdós. El vinet, un DO de la Conca de Barberà, com tocava per retrobar-nos a Montblanc, passava fàcilment; les històries, ara de l'un, ara de l'altre, explicant-nos en quin punt de la nostra vida ens trobàvem, 22 anys després, sortia espontàniament.

No hi va faltar, com era d'esperar, pronunciar el nom d'uns quants companys del cole o d'alguns professors, mentre ens disposàvem a rumiar si ens en recordàvem i quina era la imatge que ens en venia a la ment. Després, escoltàvem de la boca d'algú, què se n'havia fet d'aquell marrec d'ulleres de cul de got que no en sabia ni un borrall de matemàtiques, on havia anat a parar el guaperes, com podia ser que ningú en sabés res de res d'una tal Sílvia, que més d'un semblava haver perdut certa personalitat vers la seva parella, les dificultats d'alguns per encarrilar una vida més aviat complicada, la quantitat de criatures que tenia aquell i l'altra, la senzillesa i felicitat amb la que vivien alguns...

Vaig riure i xerrar molt durant el sopar. Em vaig sentir còmode i alegre, pels retrobaments, per les confidències, per la naturalitat. Però, sobretot, perquè vaig tornar a sentir la meva individualitat, una mica esvaïda per la maternitat.

En posar-me la jaqueta, després d'acomiadar-me de tots, vaig enfilar el camí cap a casa amb un gran somriure. Seguia embriagada, pel vinet i pels records, però també per aquesta individualitat retrobada que m'acabava de tornar les ganes d'escriure en aquest racó virtual.

Torno.

Descans

2011-07-20T17:40:00.000+02:00

Saps? Necessito un descans de tu. No, no t'ofenguis pas. No m'avorreixes, ni m'angoixes. M'agrada molt parlar amb tu, explicar-te coses meves. És gràcies a tu que m'escolto més a mi mateixa, ja que m'esforço a cercar coses noves a dir-te: recordo a fons i amb molt de gust el meu passat, penso intensament en el meu present i futur més immediat. A més, així no em passa tot tan ràpid, ja que dedico un temps, encara que sigui breu, a entendre el que em passa i a assimilar-ho.

Però, tot i això, me n'he adonat que vull estar un temps sense sentir l'obligació de parlar-te. Si em venen històries a la memòria o pensaments nous que vull explicar-te, els guardaré i ja te'ls escriuré més endavant. Però si no tinc res nou a dir, si les idees no flueixen amb serenitat i cal exprimir-me el cervell per entretenir-te, llavors sé que estic fent una pausa i l'aprofitaré amb calma.

Només es tracta d'un descans, d'unes vacances de temps indeterminat. Però sé que tinc la sort que quan torni, encara hi seràs per escoltar-me. Ho desitjo.

Trastejant

2011-07-17T11:06:00.000+02:00

Tot va començar quan me'n vaig anar a viure a Barcelona, en començar la carrera. Al primer pis d'estudiants al que vaig anar a parar no hi havia mobles, així que vaig dur-hi un llit plegadís que feia anys que tombava per casa, un escriptori que també havia donat força guerra i encara la que li quedava i una calaixera nova de trinca que em regalà mon padrí. Va quedar una habitació força acollidora amb altres trastos provinents de casa, alguns llibres, apunts, algun pòster ... I va ser a partir d'aquell moment que va començar el periple dels trasllats: tots els caps de setmana pujava al poble i sempre anava carregada de roba bruta (no teníem rentadora), de carmanyoles buides i d'alguna cosa que ja no necessitava. Quan baixava a Barcelona també sempre duia la bossa plena, ara amb roba neta, carmanyoles plenes que més d'una vegada vessaven i tacaven algun seient del tren i amb algun trasto que creia imperiosament necessari (i que no tardaria a tornar-me a endur de nou cap a casa).

Quan me'n vaig anar a viure a Holanda vaig continuar fent-ho. El primer any i mig me'l vaig passar duent coses a Holanda (no gaire grans, és clar, només el que cabia a les maletes). I la resta del segon any, un cop vaig decidir que me'n tornava a casa, vaig haver-me d'endur tant el que hi havia portat com el que m'havia anat comprant i no volia pas deixar allí. Per sort, no vaig ser jo sola la que va carregar les maletes fins estar a punt de rebentar o de pagar un excés d'equipatge.

En tornar d'Holanda vaig recuperar algunes de les coses del primer pis tot i que, a poc a poc, me n'he anat desfent d'elles (una mica coaccionada, tot s'ha de dir). La calaixera la vaig regalar a una amiga després de fer-ne ús els primers anys d'estudiant, tornar-la a Montblanc i endur-me-la de nou al primer pis on vaig viure amb la meva parella actual. L'escriptori també va viatjar per dos o tres pisos diferents fins que, de nou, la meva parella em va coaccionar a deixar-lo abandonat a l'últim pis d'estudiants.

A més, sembla que aquesta necessitat o dèria per trastejar coses amunt i avall no m'ha abandonat pas. Ara sóc més de llençar o regalar el que no necessito. Però tot i així segueixo anant carregada moltes de les vegades que pujo o baixo de Montblanc. Doctor, què em passa?

Català versus castellà

2011-07-10T23:08:00.000+02:00

A casa, la d'abans, la de quan vivia a Montblanc amb mon pare i ma mare, la llengua principal i materna era el català. Per part de pare, andalús i emigrat amb només 14 anys a terres catalanes, sonava el castellà. Però ell també utilitzava majoritàriament el català, après dels ribetans, dels montblanquins i de la filla d'un republicà que havia patit les presons de Franco. El seu català era molt dolç i, segurament, l'enveja de molts veïns i veïnes de la capital de la Conca de Barberà.

L'ús d'aquestes dues llengües era ben desigual, tant per la freqüència, amb una victòria clara del català, com per la temàtica a tractar: si es parlava seriosament o tocava càstig, la llengua vehicular era el català. El castellà era la llengua de la broma. Quan mon pare parlava en castellà sabies que digués el que digués no t'ho prendries gaire seriosament. Quan ho feia en català més valia calçar-se. Ben bé recordo els seus “venga, a levantar-se” que repetia fins que se li acabava la paciència i acabava amb un “noies, aixequeu-vos que és tard”.

Avui en dia encara ho segueixo fent. Quan xerro amb ma germana i cal parlar seriosament, ho fem en català; si passem a fer broma, canviem al castellà. I també ho faig amb la meva parella. Ell sempre se'm dirigeix en castellà. Jo, en canvi, li contesto en català o en castellà, segons toqui broma o no. Ara bé, el que és realment curiós és que, si li pregunteu a ell en quina llengua m'hi acabo de dirigir, no us sabrà respondre.

En blanc

2011-07-04T15:15:00.000+02:00

Porto uns dies que la pàgina en blanc sobre la que escric em neguiteja. Començo frases, fins i tot fragments breus, però els esborro o els deixo a mitges, esperant que més tard em torni la inspiració. Però res. No me'n surto. Les estones curtes que em permet el meu ritme de vida no són suficients per treure quatre fragments dignes de ser publicats.

Em ve al cap la senyora que vaig sentir de l'emprovador estant. Li deia a la dependenta si recordava que feia 5 o 6 anys que hi havia anat a comprar-se uns pantalons. Ni de lluny se'n recordava la dependenta, tot i que molt amablement feia l'esforç de fer memòria. La senyora es veu que estava amoïnada perquè els pantalons ja se li havien fet malbé. 5 o 6 anys duent-los a tothora no li semblava pas suficient. La dependenta, de nou amablement, li intentava fer entendre que per molt bons que fossin, que ho eren, tants anys no podien durar!

També em ronda pel cap el farmacèutic, perquè deu ser una de les persones que més em coneix. No sé pas quantes vegades al mes entro a la seva farmàcia per demanar-li algun medicament, ja sigui per mi, pels nens o pel seu pare. A més, l’home té força memòria perquè alguna vegada m’ha preguntat com m’ha anat tal producte o quan li demano alguna cosa recorda si ja li havia demanat anteriorment. Fa por pensar que si qualsevol dia vaig a algun programa de la tele d'aquests que et busquen les pessigolles, que hi podria anar ell i explicar moltes coses sobre mi, només deduint-les per tot el que hi vaig a comprar.

Penso després en la clau que obre el terrat, que havíem penjat a la vora de la porta per si havia una emergència (per exemple un foc als baixos que ens impedís sortir escales avall, i vivint a l'últim pis té sentit anar amunt) i que ara resta estirada a sobre la taula de l'escriptori envoltada d'altres claus. En cas d'emergència, primer caldria recordar on està i després hauríem d’intentar destriar-la d'entre les altres després que, amb les presses i el nerviosisme, segurament caiguessin totes a terra. Les bones intencions no falten pas.

No tan bones deuen ser les intencions dels que s'escridassen ara mateix al carrer, de “zorra” i “desgraciado” no baixa la cosa. Però no goso ni mirar, tant me fa. Jo ja tinc els fragments que necessitava, dignes o no, per publicar.

Sant Joan

2011-06-23T17:49:00.000+02:00

Per Sant Joan, al carrer, la fèiem ben grossa. Érem una bona colla de nens i nenes que no ens portàvem més de 5 anys del més gran al més petit. Jo era la segona més gran, després de la Sònia, i sempre volíem manar als més petits, que normalment ens feien cas però a vegades se'ns rebel·laven.

Per començar, les setmanes d'abans ens les passàvem recollint tot de caixes, papers i estris que cremessin, per fer la foguera. El mateix dia, a la tarda, trèiem tot el que havíem recollit i ho posàvem al mig del “riout”, el carrer paral·lel al nostre, que no era altra cosa que una riera on passàvem llargues hores jugant. Amuntegàvem tot el que teníem i a dalt de tot hi posàvem un ninot. No recordo molt bé com el fèiem, però suposo que estava format per quatre pals a mode de cos, una caixa per cap amb la cara dibuixada i algun drap per vestit (que si no em falla la memòria, acostumava a ser la bata de flors descolorida i vella d'alguna de les veïnes).

Però això no era tot. També preparàvem una obra de teatre. L'entrenàvem uns dies abans i la representàvem al davant dels pares i avis, tots ben col·locats amb les seves cadires. Recordo que un any em vaig enfadar amb la colla perquè no feien el que jo deia, ja que l'obra de teatre l'havia escrita jo i ells canviaven el que volien sense tenir en compte els drets d'autor!

I a tot plegat, no hi faltaven les coques que compraven els grans. Ens ho menjàvem tot al mig del carrer, regat amb cava pels grans i fanta i coca-cola pels petits. Era una nit fantàstica, que acabava amb la cremada de la foguera i uns quants petards. I amb moltes ganes de començar un estiu ple de llibres, piscina i amics.

Coses dels (meus) bessons

2011-06-14T16:29:00.000+02:00

Ara dormen tots dos. Un ho fa en el bressol de fusta reformat de ma mare, a sota d'un mòbil d'on pengen una espècie de zebra lila, un elefant taronja amb trompa a ratlles i un mico rosa. L'altre ho fa a sobre de la manta de jocs, rodejat de conills, claus de colors i llibres en forma de gallina i porc. Darrerament tenen un ritme força similar: fan migdiades alhora, tenen gana més o menys al mateix moment, es lleven a la mateixa hora... Tot i que, l'adverbi darrerament, en nens d'aquesta edat, no vagi gaire més enllà de 3 o 4 dies. Hi ha hagut dies que quan un estava dormint l'altre estava despert i quan aconseguia que aquest s'adormís es despertava l'altre. I així tot el dia! Són bessons, sí, però no són pas tan iguals.

Físicament s'assemblen molt, però nosaltres i alguns familiars, els distingim força bé. Però tampoc no fa pas tant d'això, que fa pocs dies encara duien una cinta al turmell de colors diferents, per no confondre'ls! Ara ja no cal, tenen alguns trets que, almenys de moment, els fan ben distingibles.

Tampoc es comporten exactament igual. Un d'ells es mou més, al llit es trasllada fins que queda travesser i pot ser que aviat faci la volta sobre si mateix. En canvi, l'altre es mou poc però quan té algun objecte a prop ja allarga el braç i l'estira com pot.

Ara, la gran pregunta que sempre es fa tothom és si ells dos es comuniquen d'alguna manera. És difícil de dir, però sí que es nota certa interacció. Si estan ben aprop, estiren el braç i es toquen l'espatlla, es posen un dit a l'ull o a la boca i, fins i tot, s'han donat la mà, encara que només uns breus segons. Qui sap si se n'adonen de qui tenen a l'altre costat, crec que encara és massa d'hora, però ja comencen a ser capaços de detectar algú similar a ells.

Ulls blaus

2011-06-08T11:57:00.000+02:00

Del meu iaio per part de pare, com que morí quan jo era bastant petita, només en guardo en la memòria una sola imatge, en blanc i negre, com si estigués completament en la penombra. El record s'ubica a la casa dels iaios, a La Riba, una casa d'una sola planta i amb un pati enorme ple de plantes, on jo, ma germana i les meves cosines hi passàvem els dissabtes a la tarda, el dia que tocava la visita als iaios, jugant i embrutant-nos. Era també aquí on la iaia es passava hores remenant les "migas" en una paella enorme i fumejant. Encara se'm fa la boca aigua quan ho recordo i no és estrany que avui, sempre que en tinc l'oportunitat de menjar-ne, que és ben poques vegades, em senti tan feliç, ja que m'evoca molts bons records.

A més del pati, la casa tenia tres habitacions, una sala d'estar, un menjador força gran on hi fèiem els dinars familiars, un lavabo senzill i una cuina. A aquests dos últims s'hi accedia pujant un esgraó força alt situat al fons del menjador. I just a sobre d'aquest esgraó, estant jo mirant-lo des de baix, és on recordo el meu iaio: un home prim, més aviat baix, amb el cabell gris, que em mira amb un somriure tímid mentre duu els dos braços estesos aguantant una mona molt grossa (o així la recordo jo, és clar).

El iaio, que era per tant el meu padrí de bateig, andalús d'Almeria, de terra de secà i pare de sis fills, tenia uns ulls blaus preciosos que cap d'ells va heretar. Ni els fills ni cap dels seus 13 néts. Però el gen que guardava la informació sobre aquest blau d'ulls es va anar traspassant discretament, fins fa ben poc que s'ha revelat: els meus dos fills han heretat els seus ulls blaus, preciosos, com no.

Escòcia, fi del viatge

2011-06-01T20:35:00.001+02:00

Pels que heu llegit les altres entrades del blog sobre Escòcia haureu deduït que per visitar el país cal fer-ho sobre dues o més rodes i fer moltes milles. Nosaltres en vam fer 1700 en cotxe, però si hi hagués de tornar ho faria amb una caravana. Primer, perquè si s’hi va en temporada alta és complicat trobar on dormir si no és que t’ho endús tot reservat prèviament, cosa que a mi no em sol agradar perquè prefereixo estar-me als llocs segons em convé (encara recordo els 2 dies que vam passar a Tallin per una recomanació errònia, quan amb mig dia n’hauríem tingut prou). I segon, perquè a Escòcia es permet acampar arreu, a excepció de quatre llocs comptats i ben indicats. És cert que algunes carreteres són estretes i aptes per a un sol vehicle, però han estat adaptades amb sortints per anar deixant pas. Només cal ser amable i anar saludant i saludant amb la mà cada vegada que cedeixes o et cedeixen el pas. I en el cas de visitar l’illa d’Arran, també cal prendre paciència per l’estat del ferm i evitar els esmorzars copiosos si no es vol acabar abocant-ho tot en algun d’aquests sortints.

Escòcia, com tots els països nord-europeus que jo conec, són de puntualitat britànica i d’horaris europeus. Si no arribes abans de les 4 de la tarda, a la majoria dels llocs ja no hi podràs entrar: només 8 minuts després de les 4 (només 8 miserables minuts!) i et quedes a fora, diguis el que diguis. A més, a partir de les 6 de la tarda, encara que faci un sol espaterrant, els carrers es queden buits i els escocesos desapareixen per sopar.

I... aquí s'acaba el viatge. Per nosaltres foren 15 dies per gaudir de la naturalesa i algunes illes, per visitar castells, abadies i catedrals, per observar la fauna, per conèixer una mica la seva cultura, per conviure amb una meteorologia canviant i per tastar tot el que el cos ens va demanar. I tu, quan hi aniràs?

3 mesos

2011-05-26T09:09:00.000+02:00

Dedico aquest post i tot els meus records d'Holanda a algú que ja se n'ha anat, un exemple de ganes de viure. La vaig conèixer poc però sempre la guardaré dins el cor.

L'any 2001, amb 26 anys recent fets, vaig decidir fer les “amèriques” a Holanda. Hi anava sense feina, però tenia una amiga que m'hi acollia els primers dies. La meva intenció era aprendre-hi anglès i trencar del tot amb una feina que no m'agradava, desitjant tornar amb un sac ben ple d'experiències.

Però els 3 primers mesos van ser molt durs. Només aterrar ja vaig començar a sentir-me sola, perduda, morta de por. La il·lusió i les ganes es van convertir en angoixa. Cada dia m'havia d'enfrontar a coses noves: cercar pis, cercar feina, sol·licitar documents per treballar, endevinar on podia comprar això o allò, nous companys de feina, nous amics, obrir un compte al banc, cercar metge i dentista ... I l'anglès, que em costava molt, i l'holandès, que encara em feia sentir més perduda. Era com començar de zero i haver de construir una nova vida. Però en solitari.

El primer lloc on vaig viure fou una habitació de no més de 2 metres quadrats. Me la llogava una senyora holandesa, una mica descuidada però molt agradable, a qui fins i tot vaig ajudar a fer els seus exercicis de castellà. Però m'aclaparava tant l'habitació que recordo passar estones al carrer xerrant pel mòbil, tot i el fred i l'obscuritat del mes de març. Al cap de dues setmanes ja vaig trobar un pis que em va encantar i que cap dels meus amics oblidarà, per les festasses que hi vam fer i per les escales tan empinades i típiques holandeses que hi havia.

De feines també en vaig tenir dues. La primera fou de teleoperadora, on vaig adonar-me que no sabia entabanar ni suportava fer-me pesada. Mai seria una bona comercial. Dues o tres setmanes em durà, fins que vaig trobar una bona feina on vaig aprendre-hi molt d'anglès i em va aportar l'experiència professional que cercava.

Vaig conèixer una bona colla d'amics, tots espanyols, amb qui encara avui mantinc el contacte i ens veiem de tant en tant. Però era molt tímida i em va costar horrors fer el pas de trucar a la noia que havia conegut al banc. A partir d'ella vaig conèixer una gentada i m'ho vaig passar d'allò més bé!

Recordava tot això perquè els tres primers mesos a Holanda van ser força difícils, a estones angoixants, a estones esperançadors, com també ho han estat una mica els 3 primers mesos amb els nens. Han estat dies de desassossec, per enfrontar-me quelcom totalment nou. No m'hi he trobat pas sola aquesta vegada, però he hagut de lluitar contra una enorme barreja de sentiments, la sensació de responsabilitat, el cansament físic... Ara bé, mentre vaig viure a Holanda, sabia que en qualsevol moment, si no podia més, podia arreplegar els fòtils i tornar-me'n a casa. Els nens no, els nens són per sempre més.

Escòcia és naturalesa en estat pur

2011-05-22T18:14:00.000+02:00

Muntanyes amb les seves valls, llacs i cascades alimentades per rius, mars que dibuixen platges. Boscos espessos i turons pelats. Camps enormes de pasturatge. Tot plegat, en estat pur, lluny de la civilització o tocant a quatre cases aïllades, pels que necessiten la més absoluta solitud.

De colors. Terra de verds herba i arbre, verds clars, verds foscos, verds blaus, verds lilosos, verds intensos. Terra de grisos pedra, grisos melancòlics, grisos trencats. Terra de liles flor, liles que es confonen amb el rosa, liles que es confonen amb el blau, liles que fan ràbia, liles que sorprenen. Terra de blaus cel, mar, llac i riu, blaus naturals, blaus blancs, blaus rics, blaus pobres.

De formes. Llacs que dibuixen conills i àguiles. Cascades que recorden els plomalls d’una au fènix. Turons que semblen tetris de colors perfectament encaixats. Boscos que dibuixen una línia perfecta a sobre del cel.

De sensacions.Valls que empetiteixen. Mars que ofeguen els mals humors. Camins que guien pensaments. Rius que fuetegen els ànims. Planícies que deixen sense respiració.

Naturalesa per olorar, escoltar i veure. Sorprenent a cada pas.

En forma

2011-05-17T20:40:00.000+02:00

M'he entestat a tornar al gimnàs després d'uns quants mesos sense posar-hi els peus. Ara bé, potser el que vull és estar una estona a soles amb mi mateixa, perquè de gimnàstica no paro de fer-ne a casa!

Tinc dos nens que cal entretenir, canviar, passejar, alimentar,... Ara ja pesen una mica més de 5 kg cadascun. Els agafo de l'hamaca que està al terra, els aixeco i els hi torno a posar, amunt i avall, avall i amunt: bíceps i tou de la cama en forma. Moc l'hamaca per adormir-los amb el balanceig, ara un peu, ara els dos peus alhora, no paris que es desperten: tou de la cama i abdominals en forma. Sortim al carrer, primer cal baixar els 4 pisos, sense ascensor és clar, un dels nens penjat amb un fulard i l'altre en braços, després cal pujar aquestes 80 escales, estretes i altes: bíceps, cames i cul en forma. Passegem pel parc i carrers de la ciutat, amb un cotxet que en total fa uns 25 kg, empenyent-lo a les pujades i aguantant-lo a les baixades: cuixes i braços en forma. Aguanto els nens per alimentar-los, ben a prop meu, unes quantes vegades al dia: braços i més braços en forma.

I el cas és que, d'estar en forma, res de res, que l'esquena bé que se'n ressent i un bon massatge sempre és d'agrair. Algun voluntari/ària?

Cultura popular

2011-05-12T20:41:00.001+02:00

Sembla que el coneixement popular es transmet al llarg dels anys, de pares a fills, de tiets a cosins, d'avis a néts, i que, la majoria, el dóna per bo sense dubtar-ne gens ni mica. Un cas exemplar i irritant és el dels nadons. Molta gent s'afanya a repetir el que han après i del que no dubten pas ni un minut. I he de reconèixer que jo mateixa creia que algunes coses eren com tothom diu fins fa ben poc, per això no me'n puc estar d'exclamar-me a veure si deixem de repetir incansablement els mateixos errors.

“No l'agafis tant en braços que el malcries!”. Està clar que un nadó de pocs mesos que es passi massa estona en braços, quan sigui gran voldrà sempre estar en braços i sinó, plorarà a raig fet. Claríssim! Fer-li sentir carinyo, que senti l'escalfor i els batecs del cor que durant nou mesos va sentir dins la seva mare no té cap sentit. Fer que se senti reconfortat, que hi ha algú que se l'estima, no té cap sentit. És evident! No cal ni pensar-hi.

“No passa res si els nens ploren, plorar eixampla els pulmons”. Ah sí? Doncs ja tenim la solució per tots aquells que tinguin els pulmons fotuts per haver fumat massa, que es posin a plorar a cor que vols, així aconseguiran uns pulmons més grans i, de ben segur, que podran respirar millor (o omplir-los més de fum, al gust). És evident! No hi donem més voltes.

“Això és que té còlics”. Qui més qui menys sap què són els còlics. Bé, qui no ho té massa clar són els metges, que no es posen d'acord de què és exactament el que es defineix com a còlic. Ara, la resta de gent, sap que els nadons pateixen còlics i t'ho pregunten ara i adés.

“No deus donar-los pas de mamar tu, que tens dos nens, no?”. O “Que macos que estan. I només donant-los pit? (amb cara d'estranyats). O “Quina sort que tinguis tanta llet i tan bona”. És clar, hi ha tantes mares que diuen que se'ls acaba la llet de cop i volta, que no en tenen prou o que no els puja que, tenint dos nens, els sembla impossible que ho puguis fer. Com diu un conegut pediatra, sembla que els últims anys hi ha una vertadera epidèmia d'alletament materna que caldria que algú es parés a analitzar. Quan no hi havia llet artificial, els nens de què s'alimentaven? Hi havia qui n'alimentava 15 o 20 perquè totes les altres no podien? Es morien els nens a grapats perquè les mares no tenien llet? Pensem-hi.

Me'n recordo (IV)

2011-05-04T09:34:00.000+02:00

De quan vivia a Montblanc, recordo quan passava el carter. M'agradava sentir el nyec de la bústia i el repic de les cartes contra el terra. Quan ho sentia, jo corria a cercar-les, sense deixar ni temps de que el paper pogués absorbir el fred de les rajoles. Això ho feia sobretot perquè sabia que gairebé sempre hi havia alguna carta per mi, ja que hi va haver una època que em cartejava amb gent d'arreu d'Espanya, alguns dels quals no coneixia en persona sinó que havia començat a escriure a partir d'un programa de ràdio. Aquell programa feia de mitjà de comunicació entre gent, com una mena de web de Meetings actual.

Recordo un noi del Pont d'Armentera, un xic que no tenia res a veure amb mi. M'explicava bàsicament que sortia de marxa de divendres a diumenge sense parar, dormint de dia, bevent molt i intentant lligar, cosa que li costava força, pobret! Escrivia amb tantes faltes d'ortografia que feia un mal a la vista horrorós, a més que cada línia l'acabava amb un guionet, com per alinear tot l'escrit. Durant una època m'explicà contentíssim com li anava amb una xicota amb qui havia començat a sortir i s'estava arreglant un pis per viure junts. Però la cosa va anar malament i llavors no parava d'explicar-me la seva tristesa i de com sortia i bevia per oblidar-la. No teníem res a veure, però en dec guardar més de 200 cartes.

Recordo un noi de Tarragona, a qui vaig conèixer en persona i tot. Ens havíem citat en un concert de música jove a Tarragona, només sabia que tenia els ulls blaus i que duria una xapa d'Els Pets a la solapa. Hi vaig anar amb dues amigues més i ell amb un amic. Va ser molt divertit, perquè en aquell concert hi havia uns quants nois amb xapes d'Els Pets!

Recordo una noia d'Astúries que em parlà de la mort de son pare, en una de les tantes mines que encara hi havia. Recordo un noi de València amb el qual no vam intercanviar més de dues cartes. Recordo una noia del Vendrell, que vaig conèixer en un bus camí d'Almeria.

Avui, vivint en un quart, acostumo a ser conscient de l'arribada del carter perquè truca a tots els pisos per demanar que l'obrim, però ni sento com cauen les cartes ni sé si n'hi ha per mi. No fa pas més de dos anys que vaig enviar l'última carta, així que les que ara arriben ja no tenen prou interès com per anar corrent a cercar-les.

Una possible Setmana molt Santa

2011-04-29T15:40:00.000+02:00

És argentina de naixement i catalana d'adopció. La passada Setmana Santa va gosar anar a un poble de no més de 300 habitants de la província de Cuenca i atrevir-se a dir que era catalana. Per sort, va poder fer servir el recurs que només hi vivia feia 8 anys però que ella, en realitat, era argentina. La van acceptar, perquè allí odien els catalans, li van dir.

Com que no va parar de ploure ni un moment, va passar els quatre dies tancada entre quatre parets: les parets de la casa dels pares de l'amiga que havia anat a veure o les de l'únic bar del poble. Perquè allí la gent, sobretot durant aquesta època de l'any, o s'està a casa o va al bar; de casa al bar i del bar a casa. Al bar a fer-hi el cafè, unes birres, fumar una mica i xerrar amb alguns amics. A casa a menjar, dormir, xerrar amb la família i veure, sense parar, les processons d'arreu d'Espanya que fan a la tele. O veure toros, és clar; que ja saben que a Barcelona han prohibit les “corridas”, que els catalans no entenen que els toros estan preparats per això, li van etzibar!

Feia 8 anys que vivia a Barcelona i va topar amb una Espanya que desconeixia del tot. No hi tornarà pas, em va dir.

Sant Jordi

2011-04-25T12:10:00.001+02:00

L'any passat, el dia de Sant Jordi, també vaig passar-lo a Montblanc. Recordo que, com que és època d'espàrrecs i a mi, els que arreplegues pel camp són els que més m'agraden, vam anar a Prenafeta a buscar-ne. Primer en vam trobar uns quants a la vora del nostre hort. Cal resseguir ben bé tots els marges i allí on es perfila alguna esparreguera mirar-ho bé. Jo tinc força facilitat per trobar-ne, però els que són experts de debò, si van darrere meu, poden recollir els que m'he deixat que no acostumen a ser pas pocs. Ara, on en vam trobar forces va ser al mateix cementiri! Està molt abandonat i hi vam entrar obrint el cadenat de la porta i empenyent-la arrossegant les herbes que hi havien crescut sense cap impediment. Allí dins hi havia un bon tou d'espàrrecs, ben alts i cepats. No vaig tenir pas cap inconvenient en recollir-los i fer-ne una truita deliciosa.

Penso, llegint un dels comentaris que fa en Javier Marias en un dels llibres que m'han regalat per Sant Jordi, “Los enamoramientos”, si el conductor del bus que em trobava tots els dies de la setmana quan anava a la feina em deuria trobar a faltar, almenys les primeres setmanes. Mai vaig intercanviar més paraules que els bon dies matiners i alguns adéus en baixar. Però ell em reconeixia de sobres. Recordo que un dia, quan tot just havia tancat les portes i començava a arrencar el motor, va veure'm sortir per la porta de casa (tenia la sort que el bus parava just davant la meva porta) i no va dubtar ni un segon en aturar-se i obrir les portes de nou. Va ser un gest molt maco, dels que et fan sentir bé. Penso si és dels que hauria agraït que li expliqués que segurament no ens veuríem més, perquè deixava la feina i ja no agafaria més el seu bus. O si, pel contrari, seria dels que prefereixen fer anar la imaginació i muntar-se les seves pròpies històries, algunes de ben rocambolesques, d'altres de més senzilles.

El meu padrí

2011-04-11T09:16:00.000+02:00

El padrí, el pare de ma mare, a qui, encara que no era el meu padrí de naixement, jo l'anomenava així perquè a Montblanc dels avis se'n diu gairebé sempre padrins, va morir als 82 anys. Fou, tal com deia la partida de naixement de ma mare en l'apartat de “padre”, “labrador”. Però també fou un activista dels rojos, que el dugué a passar uns quants anys a la presó. A més de marit, pare i un bon avi.

Era un home molt tranquil, de mirada serena i parlar pausat. De jove havia estat molt guapo, dels galants de l'època, amb unes quantes pretendents que, pel que m'explicaren, se'l rifaven. De gran conservà un cert atractiu tot i haver agafat uns quants quilos: els dolços eren la seva perdició.

Quan el padrí i la padrina es feren grans vingueren a viure a ca nostra. El padrí era dels de fer migdiades llargues. No se'n perdia ni una! Es posava ben còmode a la butaca que es va comprar expressament per fer les migdiades, molt a contracor de ma mare a qui no li agradava gens aquella baluerna, i començava la sessió de roncs intermitents durant una bona estona.

Recordo que les estones breus en les que no roncava jo em preocupava, pensant que potser podia haver-se mort. Quan passava això me'l quedava mirant fixament, amb l'ai al cor, fins que, o tornava a roncar o veia com alguna part del seu cos feia algun espasme o moviment que m'indicava que seguia viu.

Ara, quan els nens fa estona que no es mouen, ni fan sorollets, ni ploren, em torna a passar igual. Me'ls miro, esperant un moviment i, si no el fan, els toco perquè em responguin i així em quedo tranquil·la de nou.

Desplanificació

2011-04-05T21:54:00.000+02:00

Sempre he estat de tenir-ho tot ben programat, de tenir forces plans per avançat. A principis d'any ja sabia on aniria de vacances i quins caps de setmana ocuparia amb algun viatget, i començava a planificar-ho, comprant bitllets a mansalva. Però ara la cosa ha canviat radicalment: els meus plans no van gaire més enllà del pròxim cap de setmana.

De totes maneres, això no és res comparat amb la incertesa que plana sobre el meu cap pel que fa a tota la col·lecció de preguntes que em fan una i una altra vegada: fins quan durarà això o allò, què tinc pensat pel que fa a patapim o patapam, com faré el de més enllà... Preguntes que repeteixen, els uns i els altres, i a les que sempre responc de la mateixa manera: doncs no ho és, no ho tinc pensat, ho faré segons vagin les coses, segons em/ens convinguin.

Curiosament però, em sento ben a gust tal com ho visc. No tinc pas la necessitat de programar desenes de caps de setmana ni de comprar bitllets d'avió. Ara em va bé així, m'hi sento còmode. Ja canviarà algun dia, suposo...

Escòcia són núvols, pluja i una mica de sol

2011-03-29T11:00:00.000+02:00

El clima escocès no sorprèn, sinó que és bàsicament el que tots esperem d'un país ubicat tant al nord i amb tanta verdor per arreu: hi plou, i molt! Fins i tot a l'agost, en ple estiu. El temps és molt variable, tant variable que en el diari d'un viatger per terres escoceses és estrany que hi faltin descripcions diàries del temps que ha fet durant el dia.

En el meu, de diari, no vaig descuidar ni un sol dia de parlar-ne. A continuació us poso algunes d'aquestes descripcions:

Gotes, sol, fresqueta i calor.
El temps avui ha estat típic escocès: tapat, pluja fina, pluja forta, fresca, sense pluja... però res de sol.
Tot amanit amb un sol espectacular que ha aparegut de sota dels núvols matinals, que han desaparegut del tot deixant el cel ben ras.
Bon temps avui, temperatura una mica més alta i gens de pluja.
Una mica de pluja. I uns rajos de sol. A la tarda s'ha destapat i ha sortit el sol, sense res de pluja.
Dia fred, més aviat plujós, amb poques clarianes. Vent.
El dia comença assolellat amb algun núvol. Acabarà fred i tapat del tot. Sense pluja.

Ara, pel que fa al temps, Escòcia ens va fer un dels millors regals: després d'una pluja torrencial, l'única de tot el viatge, va aparèixer un arc de Sant Martí enorme, el qual es veia de punta a punta per sobre dels nostres caps i mostrava cadascun dels colors amb una intensitat que mai havia vist.

Una de sentiments

2011-03-21T11:00:00.009+01:00

Angoixa

A estones.

Per no saber com tranquil·litzar-los, perquè quan n'estic atenent un, l'altre també m'està reclamant i comença a plorar, primer amb delicadesa, després amb exasperació. Perquè porto hores alimentant-los, ara l'un, a l'altre, i la cosa sembla no tenir fi. Perquè a vegades vull tenir una estona per mi i no aconsegueixo trobar-la. Perquè he de menjar a tot drap, sentint-los queixar-se.

Alegria

Molta, moltíssima.

Per molt cansada que estigui, per molta son que em facin passar, quan els agafo pel seu cos petitó i fràgil, menys fràgil del que sembla, i me l'acosto al meu, sento una immensa alegria. No se'm passa la son ni el cansament, però es relativitzen i trec forces d'on semblava no quedar-ne ni una engruna.

Gràcia

També fan riure.

Quan fan tot de cares gracioses, arrufant el nas, fent morros o fent força amb tot el cos. Quan es mouen mig desesperats cercant aliment i escodrinyen per arreu. Quan et ruixen la roba neta o es mullen la seva, que potser els acabes de canviar. Quan aixequen el cap i els va d'un cantó a l'altre.

Responsabilitat

Quan hi penso.

Me n'adono de l'enorme responsabilitat que suposa tenir fills, de la qual no n'era del tot conscient fins que han aparegut a la meva vida. Me n'adono que són per sempre, amb les coses bones i les coses dolentes. Me n'adono que per lluny que me'n vagi, per estones (segurament poques) que trobi per gaudir de la soledat, els tindré sempre presents i sentiré aquesta responsabilitat per sempre més.

Tendresa

Inesperada.

Quan els poso als dos junts, al bressol antic que hem arreglat de ma mare i un estira el braç, posa el dit a la boca de l'altre i aquest li xupa el dit. Quan els sento fer tot de sorolls curiosos. Quan m'agafen un dit amb força o s'arrapen als sostens mentre mengen amb ganes.

I tot plegat, només fa un mes!

Records de Portland (II)

2011-03-15T13:22:00.000+01:00

El saxo va xisclar i feu emmudir la sala. Els que ens trobàvem al Jimmy Maks estàvem esperant la música mentre posàvem fil i agulla a alguna hamburguesa amb patates o a algun altre plat ben ric en vitamines. Però quan començaren a sonar tots els instruments, al ritme del Jazz amb majúscules, el contingut dels nostres plats passà a segon pla.

Aquell concert fou molt especial per diferents motius. Perquè fou el comiat d'una estada de dos mesos perfectes a Portland. Perquè un bon concert de jazz en directe és per mi un regal enorme. I, a més, perquè hi havia una noia que en gaudia de tal manera que, si te la miraves, no podies evitar emocionar-te encara més.

La noia seia a primera fila, acompanyada pels que semblaven els seus pares. Tindria uns vint-i-tants anys i duia una gorra rosa de llana, un jersei blau, també de llana i, a sota, una brusa de flors de colors. Mentre durà la música, no parà ni un moment de moure's rítmicament, movent el cap, aixecant els braços enlaire, aplaudint amb un gran entusiasme. Aquella noia vivia la música a dins seu i ho transmetia amb el cos. Ens ho transmetia a tots els que la miràvem.

Vaig gaudir molt del concert de jazz, com d'altres vegades. Però aquesta vegada va ser encara més especial.

Escòcia són menjars contundents

2011-03-08T21:06:00.000+01:00

En general, els àpats escocesos són pesats i costa trobar menús lleugers. Només en un restaurant vam trobar un plat de pasta i en un altre vam menjar-nos una sopa de peix deliciosa i suau de primer i unes vieires amb verdures a la planxa de segon. Però la resta era sempre contundent: carns o peixos amb salses, fregits, guisats...

El primer esmorzar escocès de debò va deixar K.O. a un de nosaltres. Tot plegat era un excés descomunal: suc de fruita a escollir, porridge (cereals bullits amb llet), pa torrat amb diferents melmelades, cafè o tè i un plat ben ple que contenia un ou ferrat, mongetes negres, un parell de salsitxes, un parell de talls de beacon, un tomàquet a la brasa i uns quants xampinyons. L’endemà (i en altres ocasions) podríem haver repetit el mateix esmorzar o un de ben similar, però no vam gosar i vam demanar que no ens posessin algunes de les menges, tot i que sempre acabàvem ben rebotits.

A més, per mi, un viatge no està complet si no provo una bona part de l’oferta gastronòmica del país. Així que vam gosar amb els Haggis, una espècie de puré a base de botifarra negra, col, nap i patates, que va resultar ser molt bo i vam repetir. Vam descobrir un postre anomenat “Sticky Toffee Pudding”, un pastís de xocolata amb caramel a dojo i gelat. I també vam menjar uns quants Scones, que no són pròpiament escocesos, sinó anglesos en general, però també molt bons amb mantega i melmelada.

Tampoc vam deixar de menjar-nos un bon plat de “fish&chips”, que alguns escocesos gaudien asseguts en algun banc o a dins del cotxe (sí sí, dins del cotxe), a la vora del mar, delectant-se amb el sol que sembla que només a l’estiu té certa presència.

Ja són aquí

2011-03-01T11:00:00.002+01:00

Tenia por, força por. Em va començar aquesta por, sobretot, en creuar la porta de l'habitació on els bessons passarien els seus primers 5 dies de vida. Racional i irracional, alhora. Es tractava d'una operació senzilla que es fa a diari i a cabassos. Però per mi era la primera vegada i tot era nou.

Se m'endugueren en una llitera, per freds passadissos i ascensors. Durant una estona, abans de començar, em tingueren en una habitació propera al quiròfan, ben acompanyada per sort. I ja, a l'hora, em feren entrar a dins de les típiques sales de rajoles verdes, on es movien unes 15 persones, també de color verd, organitzant cadascuna la seva comesa. Allí s'hi havia implantat, també, la moda que només havia vist a la sèrie “Anatomia de Grey”, on alguns metges, en comptes de la típica còfia verda, duien un mocador de motius florals o de qualsevol dibuix que els agradés.

Primer va sortir un dels bessons, plorant, tot cobert del líquid on havia viscut durant gairebé 9 mesos. Després l'altre, idèntic al primer, però idèntic idèntic. I, a partir d'aquell moment, ja em vaig, gairebé, oblidar del que m'estaven fent, del tub que sonava contínuament, de la pressió que exercien els metges a les meves costelles, de com feien anar estisores i de tot. Només tenia ulls per ells dos, pels dos nens que restaven, plorant o somicant, sota d'una llum que els mantenia calentons, veient com els vestien i els posaven ben presentables per sortir a rebre a son pare.

Escòcia són illes

2011-02-24T09:00:00.000+01:00

Són moltes illes, moltíssimes, difícilment te les acabes. I és força interessant donar un cop d’ull a un parell o tres d’elles sempre que sigui possible.

Vista de l'illa d'Arran

La primera illa que vam visitar va ser Arran, molt més ocupada pels propis escocesos que no pas pels turistes. Sembla una illa molt relaxant: grans espais verds, pocs nuclis de població, platges on relaxar-se o passejar, cascades, algun castell, rutes per fer a peu o en bici… El pitjor de l’illa són les seves carreteres, que a part d’estar bastant abonyegades, només hi cap un sol vehicle i cal anar-se apartant, contínuament, en els vorals fets expressament per això.

Ciutat de Tobermory, a l'illa de Mull

També vam visitar l’illa de Mull, agafant un ferry des d’Oban, una ciutat que sembla agradable i que guanya molt veient-la, sobretot si fa un dia clar, des del ferry. Aquesta illa és la que més vaig gaudir. El paisatge és més Highlands, amb grans extensions acolorides intensament amb tot de tonalitats de verds, grocs i marrons, amb milions d’ovelles, cabres i les típiques vaques peludes per arreu. També és una illa amb pocs nuclis habitats, castells en racons inimaginables, algunes cases desperdigades, platges d’arena blanca i carreteres, de nou, d’un sol carril (tot i que aquí el ferm està en millor estat).

Vista de l'illa d'Skye

La més coneguda de totes és Skye i a mi, personalment, és la que menys em va impressionar. En part, va ser culpa del temps, gris, molt gris, que no ens deixava veure els colors que tenia l'illa. El que més sorprèn d'aquesta illa és la grandiositat de les seves muntanyes i valls; no et sents com si estessin en una illa. També hi campen en llibertat cabres, vaques i ovelles.

Sense senyal

2011-02-18T11:15:00.000+01:00

País patètic i ridícul. M'uneixo a la protesta.

Una de lladres

2011-02-17T09:00:00.003+01:00

M'estava esperant a baix al carrer, mentre el meu xic havia pujat a deixar la compra. Quan tens una panxa de 10 kg o més, pujar i baixar no és gratuït, així que sempre que puc evito pujar les 80 escales que em separen del carrer.

Observar el món és una de les coses que més m'agraden i aquesta vegada li havia tocat a un xic esprimatxat, d'uns 30 i pocs anys, que no semblava fer res en concret. Estava a la vora de la parada del bus, cosa que em va fer pensar que potser n'esperava algun. Però en cap moment vaig veure'l interessat en cap dels busos que anaven passant ni anava llambregant si el seu apareixia carrer enllà. A més, el notava inquiet, una mica nerviós, fent moviments curts i ràpids sense massa solta ni volta. Em tenia realment encuriosida però no aconseguia endevinar quina seria la finalitat de tot plegat.

Fins que tot d'una es va decidir i va entrar llampant a dins l'òptica que hi havia precisament allí mateix. Em sembla que en aquell moment vaig entendre-ho tot i no se'm va ocórrer altra cosa que mirar d'apropar-m'hi també a veure què hi feia. I sí senyor, no hi havia ningú a l'òptica, les dependentes estaven en una altra banda i ell estava fent mans i mànigues per fer-se seves les ulleres més accessibles de l'aparador.

No sé què em va passar, però vaig entrar decidida a dins de l'òptica a foragitar el lladre! Deuria ser un espectacle ben curiós per la dona amb un carro de la compra que passava per allà davant i se'n va adonar de tot plegat: va veure una noia baixeta i amb un panxot enorme increpant a un lladre. El lladre no va fer ni cas de l'embarassada, després de l'estona que havia dedicat a observar el panorama i el que li costava estirar aquelles ulleres, no pensava pas fer-se enrere.

Jo vaig anar a cercar les dependentes, però quan van arribar el noi ja s'havia endut les ulleres i havia desaparegut. Només quedava jo per dir-los que acabaven de robar unes ulleres, cosa que va confirmar la dona del carro. Però, com se'm va ocórrer tot plegat en el meu estat?

Una de pallisses

2011-02-10T09:00:00.000+01:00

Jo era una mera espectadora, com molts dels que ens trobàvem en aquell vagó de metro. No xerraven molt fort, però suficient com perquè, si no tenies massa bé res a fer, no poguessis evitar d'escoltar-los i així intentar entrar, per una estona, en un món aliè a un mateix.

Eren tres, una noia i dos nois. Ella duia un pentinat com si el dia anterior hagués anat a un casament i encara li durés, tot i que una mica desmillorat. Anorac negre, pantalons roses, semblants a un pijama, i, de conjunt, sabatilles roses, de les d'estar per casa, una mica brutes. Aguantava amb una mà unes peces de roba d'un dels altres nois. El noi de la roba duia el cap rapat, però es notava que s'ho havia fet amb una fulla d'afaitar casolana ja que tenia un bon munt de talls repartits per tota la calba. Bambes, texans i samarreta, prou ben vestit. A mig camí es va canviar la samarreta per una de les que li aguantava la noia. Olor a suor. De l'altre noi només en destacaria alguna dent corcada però no tenia res més de rellevant.

Es van passar tot el trajecte parlant de pallisses, no pas executades totes per ells mateixos, però sí que les havien presenciat. El que xerrava més era el noi rapat, expressant-se amb tot el cos, mans i punys inclosos. N'hi havia un que l'havien apallissat tant que l'havien acabat duent a l'Hospital del Mar, fent veure que tenia una contractura, que s'havia passat tot un dia hospitalitzat i l'endemà caminava mig encorbat i queixós. Un altre que va rebre cops de puny a mansalva al costat esquerre. Un tercer que havien estat ofegant, fotent-li el cap a dins d'una tina, mentre li el colpejaven amb el colze. La noia també va recordar l'hòstia que li va fotre sa mare a son pare (sí sí, la mare al pare), “en el pico de la nariz”, que li va trencar tot el nas, com no. Els motius de tot plegat no l'explicaren.

Per ells això sembla ser el pa de cada dia, una cosa que expliquen entre rialles, quelcom que viuen amb massa naturalitat. En el meu món només sol passar a les pel·lícules, per sort. Però ho tenim al costat, massa aprop.

Books in cities surt a la Vanguardia

2011-02-06T11:00:00.002+01:00

Ja fa temps us vaig presentar un nou blog que havia engegat, amb altres amics: el Books in cities. N'estic molt contenta, perquè hi ha força participació. Tot i que el nombre de fotos que ens arriben és una mica justet i no parem de pidolar. Per això, a més, l'hem publicat a la Vanguardia, a veure si encara tenim més adeptes i més fotos.

El text de La Vanguardia, a més de copiar-lo aquí a sota, també el podeu llegir en directe aquí.

"Fa una mica més de mig any vaig obrir un bloc nou, anomenat 'Books in cities' (http://booksincities.blogspot.com/), que inclou dues de les meves passions: els viatges i els llibres. Cada apunt del bloc està encapçalat per una fotografia feta en algun racó de món on, com a element protagonista, sempre hi ha d’haver un llibre. A més, sempre no hi falta pas una descripció del llibre i un conjunt de pistes, que es van donant de mica en mica, fins que algun lector esbrina on s’ha fet la fotografia.

Es tracta d’un bloc que s’alimenta i sobreviu de la col·laboració dels seus lectors. Això és així per dos motius: en primer lloc, perquè és necessari que siguin els lectors qui resolguin les endevinalles (on s’han fet les fotos), ja sigui per mitjà de la fotografia, ja sigui per mitjà de les diferents pistes que anem donant. I, en segon lloc, perquè cal que les fotografies publicades ens les enviïn els lectors, ja que així el bloc es mou per arreu del món. Ara mateix la majoria de les fotos estan fetes a les contrades catalanes, però també n’hi ha forces d’Europa, algunes de la resta t’Espanya, una d’Àsia i, fins i tot, una d’Àfrica. A més, qui ho endevina passa a formar part de la llista d’endevins i endevines, que ja en són uns quants i alguns de molt bons.

Si us atrau la idea, ja sigui per fer d’endevins, per enviar-nos les vostres fotos o per ambdues coses, accediu al bloc i allí trobareu tota la informació de com fer-ho (http://booksincities.blogspot.com/p/vull-collaborar.html). A més, com que la solució la trobareu entre els comentaris i mai en el propi apunt, us podeu entretenir endevinant totes les que ja han arribat, per veure com us en sortiu.

Per cert, si us agraden molt les endevinalles, a més de donar un tomb pel 'Books in cities', us recomano també el bloc del McAbeu, on hi ha endevinalles de tot tipus: http://xarel-10.blogspot.com/."

Escòcia és cultura

2011-02-03T09:00:00.000+01:00

En primer lloc, perquè no hi poden pas faltar els gaiters (a Edimburg sonen per arreu), ja sigui algun gaiter solitari que endolceix la visita a algun castell o similar, ja sigui tota un banda que tomba pels carrers.

A l'illa d'Arran vam aprofitar per assistir a les “highland games” que s'hi feien, però que sembla que es fan al llarg de tot el país aprofitant els mesos de juliol i agost. Hi havia unes quantes bandes de gaiters, tots amb la seva vestimenta escocesa i tocant una varietat de cançons (si en vols escoltar un tros breu, aquí). Però també hi vam veure uns homes fent llançament d'una peça de ferro que semblava prou pesada, unes noies ballant al so de la gaita i d'altres esports variats. Em sembla que va fer el millor dia de tota la nostra estada a Escòcia, un bon sol que els escocesos van gaudir tant com van poder.

D'homes vestits amb la típica faldilla escocesa en vam veure més d'un, però diria que només un o dos semblava que la duia com a vestimenta del dia i no que anava a participar a algun festival. Ara bé, en alguns casos vaig poder comprovar que a sota de la faldilla hi duen uns pantalons curts i que això d'anar amb tot a l'aire sembla un mite.

A banda de la cultura popular, també vam veure alguns espectacles contemporanis de carrer, a la ciutat d'Edimburg. És l'anomenat festival Fringe, bàsicament fet per gent jove i que dura ben bé tot l'agost: música, cant, teatre i tot el que se'ls ocorre.

Parlant de cultura, no puc deixar de destacar la flor nacional escocesa, el cardo. Sorprèn que una flor que no és pas massa agraciada tingui aquest privilegi. Però es veu que els va alertar de la presència dels danesos, que pretenien invadir-los, perquè un d'ells es va punxar anant descalç per fer menys soroll i va fer un crit que va despertar els escocesos.

Tal dia farà un any

2011-01-30T10:59:00.000+01:00

Avui fa un any que vaig deixar la feina sense un futur professional. L'única idea clara era dedicar una bona temporada a investigar quin tipus de feina m'agradaria fer i així intentar fer-me un futur més a la meva mida. Hi havia por al darrere d'aquest canvi tan brusc, més faltaria! Però encara em feia més por seguir encallada cosa que duia fent uns quants anys. Havia arribat a un cul-de-sac i no hi veia cap altra sortida!

A dia d'avui el balanç no pot ser més positiu. Sí que trobo a faltar les estones de cafè i d'altres moments de relax amb els companys. També trobo a faltar la meva lluita sindicalista i l'entusiasme per la participació al Teaming. Però la feina, el contingut en sí, gens ni mica.

Durant aquest any he tingut l'oportunitat de provar unes quantes coses que creia que em podien interessar i puc dir que he vist força clar quins són els camins que no seguiré i quins m'interessa seguir investigant. Perquè, evidentment, no hi ha res de definitiu, seguir un camí pot dur a un altre camí amb més bifurcacions o a quedar-se en el camí escollit. Però el més important és que he aconseguit trobar un camí per on seguir i deixar les angoixes i la incertesa arraconada.

Escòcia són animals lliures, tot i que no en llibertat

2011-01-23T12:33:00.000+01:00

És a dir, que la majoria dels animals que et trobes pel camí, tenen el seu amo. Però estan tan ben acostumats que no se'n van a córrer món, sinó que es queden al voltant d'on deuen tenir la granja i on deuen tornar la majoria de les nits.

Sobretot et trobes ovelles i cabres; algunes peludíssimes, d'altres de pelades; algunes amb una cornamenta miserable i d'altres que semblaven la princesa Leia. I aquestes són les que campen amb total llibertat, tanta que has d'anar aturant moltes vegades el cotxe perquè es troben al mig de la calçada. I no se'n mouen pas fàcilment, ja pots tocar el clàxon o el que sigui, que simplement fan veure que corren una mica i tarden segons a tornar a seguir al seu ritme, com si no fessin gens de nosa. Després estan les que no estan a la calçada però que hi passegen molt a la vora. D'aquestes em feia por no canviessin el rumb i acabessin sota la roda del cotxe. Però no, sembla que saben que no seria un final massa feliç.

Després, en nombre, es troben les vaques autòctones, les de serrell, ben peludes. I en vam veure forces. Les primeres són com un premi, perquè són curioses, no en tenim pas d'aquestes per aquí, que jo sàpiga. Els fas fotos i més fotos i elles ni m'immuten (bé, sempre vam deixar la distància de confort d'uns dos metres, tot s'ha de dir). Aquestes, normalment, sí que es troben en tanques perquè no fugin. Ara, si tombes a partir de les 7 de la tarda, també te les pots trobar al mig de la calçada perquè tornen a la granja. I hi tornen, amb tota la parsimònia del món. Així que paciència i, encara que et passin pel costat mateix del cotxe, tranquil que no et faran gaire cas.

A banda d'aquests, també vam tenir la sort de veure'n alguns més: un talp que es feia l'invisible en un racó de bosc, una foca que descansava a sobre d'una roca però que, en envair el seu espai de confort es va llençar a l'aigua i no va tornar, i un parell cérvols, el de la foto i un d'enorme que se'ns va creuar pel mig de la calçada, amb una cornamenta digna del rei dels cérvols, però que no vaig ser capaç d'immortalitzar.

D.O. Montblanc (III)

2011-01-18T12:58:00.000+01:00

Fa ben pocs dies vaig anar a veure la pel·lícula “Pa negre”. Em va agradar molt, però sobretot vaig adonar-me i gaudir del llenguatge que hi han utilitzat: vaig sentir moltes paraules que ja han deixat de dir-se en la majoria de les contrades catalanes, a més d'alguns castellanismes propis de l'època. No en sóc pas una experta, però tot plegat em va sonar d'allò més bé.

També em van ressonar bé i venir a la memòria, unes paraules que jo ja tenia mig oblidades i que va fer anar la mar de bé una amiga, montblanquina, mentre jugàvem a un joc que utilitzava una baralla de cartes. Primer de tot, es remenen bé les cartes (també es poden barallar, però has de ser fragatí, valencià o més de cap al sud). Just després, es demana a un company que les escapci per on vulgui. Un cop fet, es reparteixen les cartes o es diu, a cadascú, que espitlli la seva (és a dir, que n'agafi una). Aquesta paraula, espitllar, sí que la recullen els diccionaris, però no tenen pas en compte l'accepció d'agafar una carta del munt, ni n'he sabut trobar cap referència que en corrobori l'ús. Algú més l'utilitza?

N'hi ha una altra de paraula, molt montblanquina, que encara s'utilitza molt a Montblanc: “alego”. Es pot utilitzar en expressions tals com “Alego vinc” o “M'ha dit que ho acabarà alego” o “Alego farem un any de casats”. El significat és prou evident: prompte, dins poc temps, aviat. Ara bé, sembla que el diec ha decidit abolir-la del llenguatge ja que es tracta d'un barbarisme provinent del castellà “luego”, encara que, curiosament, té un significat diferent.

Esperant...

2011-01-11T17:11:00.000+01:00

És una sensació nova. Estic com a l'espera. Però això no m'havia passat mai, fins fa una setmana, més o menys. Fins ara he estat molt enfeinada amb els estudis, les pràctiques d'empresa, el gimnàs, organitzant coses, aprenent de tot... Però ara es pot dir que ho tinc tot llest, que ho he fet gairebé tot: dels estudis només em falten un parell de proves senzilles, les pràctiques d'empresa les vaig acabar fa més d'un mes, ja no em puc embotir dins el banyador, he llegit i rellegit de tot, endreçat i col·locat tot... Sembla que només em queda esperar que arribin aquests dos (només una mica més d'un mes). I em sento estranya. Sobretot perquè no estic acostumada a esperar res, sempre he anat a l'encontre de les coses, no he esperat pas que vinguessin soles.

M'entretinc sentint els moviments dins la panxa, que cada vegada són més, més forts i es veuen a simple vista. M'entretinc llegint o escrivint alguna cosa, tot i que tampoc en tinc moltes ganes. M'entretinc amb la televisió, tot i que aquestes festes la he arribat a odiar entre la cançoneta repetitiva de TV3 i la gran quantitat de contingut infantil que han fet. Passejo, quedo amb amics i procuro fer coses que potser no podré fer en força temps. Però tot amb calma, molta calma, que és època de repòs.

Realment, tinc la sensació que obriré aviat una etapa completament nova. L'obriré amb ganes, però amb por també. Por pel que vindrà, por per com anirà i por per si obrir una etapa tan diferent vol dir tancar l'anterior, que m'agradaria deixar, almenys, entreoberta.

Qui treballa el primer dia de l'any, treballa tot l'any

2011-01-01T19:13:00.000+01:00

Aquesta dita recordo que me la va dir un primer dia de l'any ma padrina, fa molts i molts anys, quan, després de dinar, jo vaig posar-me a fer la feina que ens havien encomanat al cole. Em va espantar una mica, però jo igualment vaig continuar amb la feina. No em creia pas massa aquestes coses.

Com tampoc no acabava de creure'm que això de “curar l'espatllat” funcionés realment. Ma padrina m'ho feia quan estava mig refredada, cansada i sense forces. Es veu que així ens curava. Em feia seure en una cadira baixa, em deia que deixés els braços morts i posés l'esquena ben recta. Primer m'agafava les dues mans i me les ajuntava pel dit gros, per veure si aquests tenien la mateixa llargada. Sempre un era més curt que l'altre. A continuació, per curar-me, em movia els braços amunt i avall, fent-me relaxar, tot murmurant algun res. Després d'una estona, tornava a ajuntar els dos braços per veure si els dos dits grossos ja tenien o no la mateixa llargada. Si la tenien, em deia que ja estava curada. Sinó, tornava a fer tot el procés fins que els dos dits acabaven tenint la mateixa llargada.

Cercant per la web he descobert que això ho feien els “curanderos”, però n'hi ha ben poca informació. Ma padrina no era pas curandera. Crec que els seus coneixements no anaven més enllà d'aquest curar d'espatllar que li havia ensenyat la seva mare i que s'endugué a la tomba.

Una de grips estomacals

2010-12-29T16:35:00.000+01:00

Primer m’hauria fet treure la llengua i hauria vist que la tinc ben blanca. No ho hauria dubtat ni un moment i m’hauria dit que la panxa no estava bé. Oi tant que no ho estava, els vòmits, entre d’altres, també n’eren un símptoma indicatiu. Així que calia cuidar-se.

M’hauria fet allitar, segurament, perquè així es cura tot molt millor. I, a mitja tarda, m’hauria despertat amb un plat a la mà i un got a l’altra. Al got hi hauria suc de llimona, segurament, que ajuda a pair; al plat un parell llesques de pa amb una mica de tomàquet i un tall de pernil dolç.

Segurament m’hauria obligat a dormir de nou, però potser jo n’estaria farta i, o m’enduria una manta per estar-me davant la tele o hauria estirat el braç per agafar el llibre que tenia a sobre la tauleta de nit, potser un d’aquests de “tria la teva història”, per intentar llegir totes les possibles històries que hi havien amagades.

Per sopar, arròs blanc o alguna sopa fluixeta i a dormir de nou. Això, sempre i quan no hagués continuat enganxada al lavabo. En aquest cas, hauria trucat al metge no sé quantes vegades.

Escòcia són abadies i catedrals

2010-12-21T22:49:00.000+01:00

Una altra de les estrelles escoceses són les abadies. Aquestes però, pel poc que vam veure, no han tingut la sort de ser reconstruïdes com alguns castells, sinó que intenten conservar les poques parts que encara s’aguanten. La primera que vam visitar va ser l’abadia de Melrose, amb el seu cementiri al costat. Es veu que la van derruir, la van reconstruir, la van tornar a reduir i n’ha quedat el que n’ha quedat. Però el conjunt bé que val la pena visitar-lo.

També vam visitar l’abadia d’Arbroath on, a part del conjunt monumental (amb cementiri, és clar) i d’una sala on hi pots fer quatre esgarips per sentir lo bé que ressonen, hi tenen una rèplica de la carta (és ben gran, difícil de fer veure que no l’has vist), del 1320, on s’hi declara la independència escocesa, segellada per 51 magnats i nobles escocesos.

El tercer edifici a destacar va ser la catedral de St. Andrews, també amb cementiri, al comtat de FIFE. En queda ben poca cosa, però no deixa de ser interessant fer volar la imaginació i veure’n el conjunt que, estant al costat mateix del mar, el fa més corprenedor.

Escòcia són cases fantasmals (perdó, vull dir senyorials)

2010-12-15T18:28:00.000+01:00

Hi vam anar a parar buscant on dormir, d’un dia per l’altre. I ens vam trobar amb tota una casa senyorial, ara reconvertida en casa d’hostes (guesthouse que en diuen per allí): la Gartmore House. L’estança no era cara, però jo em sentia una mica fora de lloc: grans sales amb sofàs, una entrada enorme, un edifici amb torres, tot una zona verda força gran, amb conills corrent per arreu, fotografies de les famílies que hi havien viscut… En pujar a les habitacions i fixar-nos-hi una mica més, vam poder veure que la casa necessitava unes quantes reformes, que el verdet s’escampava per tot arreu on podia, algunes fustes estaven a les últimes i que les canonades, entre d’altres coses, necessitaven un canvi urgent. Ho vaig veure clar: la casa havia estat mig abandonada, segurament hi havia els fantasmes de les famílies mortes tombant a tothora i, per això, els preus eren baixos i no hi havia que s’hi quedés a dormir.

Però no va ser pas així. De fet, qui ens ho va explicar van ser una parella d’Alacant que hi estaven treballant. La casa havia estat comprada, el 1997, per fer-ne un centre cristià i va acabar sent, a més d’un centre cristià, una casa d’hostes lligada al fons de caritat. Per això, els preus eren raonables però, per altra banda, no els permetia arreglar-ho tot lo bé que convenia.

Amb fantasmes o sense, ens hi vam quedar un parell de nits i hi vam estar ben a gust visitant els voltants: els Trossachs i el llac Lomond, dels quals ja parlaré més endavant.

De canvis

2010-12-09T22:04:00.003+01:00

Has anat a la piscina aquesta tarda. Intentes anar-hi un parell de dies per setmana. És on millor hi estàs, nedant, com qualsevol altre dels d'allí, fent crol o brasa, amunt i avall. Només procures que ningú et foti un cop, tot i que a l'hora que hi vas hi ha ben poca gent, normalment tens tot un carril per tu sola. Hi fas piscines sense pressa, gaudint del silenci a sota l'aigua, gaudint de la facilitat de moviments, gaudint del poc pes que hi fas.

Les escales de casa se't fan molt costa amunt, però les acabes pujant, com a mínim, dues o tres vegades diàries. Però ho fas a poc a poc i arribes, esbufegant, però arribes.

Posar-te les sabates no és una tasca senzilla, estan molt avall i tens un entrebanc a mig camí que t'ho dificulta. Ho fas sense pressa, sempre primer el dret, que hi tens més flexibilitat i després l'esquerre, intentant no respirar durant uns segons. No és fàcil, però te n'acabes sortint, d'una manera o altra.

T'estires al sofà, amb el portàtil a sobre les cames, perquè et cal descansar. Pot passar-te que t'agafi el dolor aquest d'esquena que no hi ha qui aguanti i hagis de canviar de posició, apartant el portàtil i agafant un llibre per entretenir-te. Ara, si no et fa mal, te n'adones com de grossa la tens, mig ajaguda mig estirada com estàs. Però tant hi fa, com que estàs reposant, de tant en tant notes els moviments, ara a l'esquerra i a baix, ara a la dreta i a dalt, de nou a baix, de nou a dalt...

Escòcia són castells

2010-12-06T21:16:00.000+01:00

I això em sembla que ja ho sap tothom, tant si hi ha estat com sinó. Pots passar-te dies i dies visitant castells i segurament no te’ls acabaries mai. De fet, alguns d’ells te’ls trobaràs per casualitat, sense ni tan sols buscar-los, enmig del no-res, enmig d’un llac en un pedaç de terra on només s’hi pot arribar amb barca o a la vora d’un penya-segat. Alguns són una preciositat, restaurats de dalt a baix o només en part i els pots visitar per dins si no és que la reina hi ha anat a passar uns dies de relax. D’altres han patit temporals i guerres, i en visitar-los per dins has de fer un bon esforç per imaginar-te com deurien ser.

El castell d’Edimburg i el d’Stirling deuen ser els més visitats de tots, per la seva situació i perquè són enormes i preciosos de debò. Ara, el que més em va agradar dels dos són les seves cuines, perquè és on et fas una idea de la quantitat de servents que deurien tenir, de com hi deurien funcionar les coses, de l’opulència d’alguns i la pobresa dels altres... També és molt interessant llegir-ne la història i veure, en la distància, a Stirling, l’enorme monument erigit en honor a William Wallace, l’heroi nacional dels escocessos.

N’hi ha alguns que, només veure’ls de lluny, te n’enamores, com és el cas del castell de Dunnotar, al poble d’Stonehaven. Hi vam arribar caminant des del port, un dia assolellat com pocs, apropant-nos-hi de mica en mica i vorejant els penya-segats. A més, pel camí, se’ns va oferir una estampa preciosa: un munt de gavines que no es volien perdre ni una engruna de les que aixecava un tractor mentre llaurava.

A més, si ets dels que tenen bona memòria, segurament et pots sentir com enmig d’una pel·lícula, perquè alguns dels castells, com el d’Eilann Donnan, han format part de les més cruentes escenes de guerra, entre escocesos i anglesos, dutes a la gran pantalla.

Escòcia

2010-11-30T13:09:00.000+01:00

Recordo moltes cabres, arreu d’Escòcia. Cabres al mig del camí, cabres per les vores, cabres en llargues extensions de conreu. Cabres primes i cabres grosses, cabres pelades i cabres per pelar. Cabres amb una cornamenta que ens feia recordar a la princesa Leia i cabres més discretes. Fins i tot, només arribar a Edimburg (Edimbra pels escocessos) vaig començar a sentir, a estones, l’olor típica de les cabres, una barreja entre olor de llana i munts de fems.

Però també en recordo les muntanyes pelades i les muntanyes atapeïdes d’arbres, els llacs i el mar a banda i banda, els castells que apareixien en qualsevol tombant de carretera, el sol, la pluja i els núvols. Tampoc podré oblidar els esmorzars escocessos, la seva amabilitat i l’extrema puntualitat.

I tot això, al llarg d’unes 1700 milles de carreteres de tot tipus, durant 16 dies, que en breu us començaré a relatar.

La Francisca

2010-11-25T10:10:00.000+01:00

No sóc de les que acostuma a donar almoina. Crec que és per dos motius, bàsicament. El primer perquè hi ha moltíssima gent demanant per arreu, almenys a Barcelona, i costa de decidir perquè donar a uns sí i a uns altres no. Al llarg de tot el carrer de Sants, per exemple, hi ha des de no fa pas massa, gent demanant almoina cada 20 metres, asseguts a terra, amb el seu cartell de cartró.

El segon motiu és la manca de credibilitat que els seus protagonistes em donen. Home, se’m fa difícil de concebre que una persona que tingui de tot, li agradi passar-se hores asseguda en un terra fred, si pot estar-se a casa tranquil·lament. Ara, t’arriben a explicar tantes històries que et tornes incrèdul del tot.

Amb la Paquita ha estat diferent. Per algun motiu, me la crec. Potser perquè tots necessitem creure en algunes persones i no podem suportar que sempre ens enganyin. O potser perquè l'he vist tantes vegades i la he observat tant que no veig possible que demani per demanar.

La veig pràcticament cada dia que em moc una mica pel carrer de Sants. Crec que es passeja tots els dies carrer amunt i carrer avall. S’hi posa ben d’hora i no se’n torna a casa fins ben entrada la tarda. Diria que, a més, sempre es mou pel mateix costat del carrer, perquè mai me l'he trobada a l’altre costat.

Acostuma a apropar-se a les dones, sobretot si van soles. Se t’acosta i et demana si et pot fer una pregunta, si li pots donar alguna cosa per comprar-se un entrepà. Sempre el mateix. No va ni malvestida ni bruta, tot i que va més aviat discreta.

A mi m’ha aturat desenes de vegades i algunes vegades li he donat alguna cosa, d’altres no. Tampoc li puc donar sempre! Un dia d'aquests li vaig preguntar com és que es trobava en aquella situació, perquè se la veia força bé. Em va explicar que la seva família l’havia fet fora de casa, perquè només era un gasto per ells. Es veu que de petita va rebre un cop fort al cap i té unes quantes deficiències que l’hi impedeixen treballar. L’estat li paga 300 euros al mes, dels quals 200 els fa servir per pagar el lloguer de l’habitació on s’està. I que, per això, necessita passar-se el dia demanant almoina, perquè sinó amb prou feina podria menjar.

Hi havia una vegada una nena...

2010-11-22T18:53:00.001+01:00

Encara falta una mica perquè vinguin els Reis, però amb aquest post m'uneixo a la iniciativa de'n Ferran i l'Assumpta, de posar alguna foto de la infància. La jaqueta que duc m'encantava, portava una caputxa i era calentíssima.

De fet, aquests no eren els Reis sinó els Patges, que venien a recollir les cartes. Seria divertit poder rellegir les cartes que escrivíem, no? Però em sembla que no n'ha quedat cap rastre enlloc. Llàstima!

El camp i jo

2010-11-15T14:42:00.000+01:00

M’agradava la feina del camp, la feia amb ganes. I, sobretot, m’agradava perquè hi anava amb el padrí o amb mon pare. Sempre calia llevar-se d’hora per aprofitar bé el matí (o el dia), però no m’importava pas. A més, sabia que a mig matí pararíem una estona i ens fotríem un bon entrepà, amb truita a la francesa, amb una arengada acabada de fer al foc de dues brases, o amb un bon tros de formatge.

Les ametlles solien ser a l’agost. El pare anava a buscar una canya de les que creixien a la vora d’un rierol, la pelava una mica i vinga a fotre cops a l’ametller. “A tall net”, no parava de dir-me mon pare, “que te’n deixes moltes pel camí i després em dónes més feina”. Però era més divertit fotre cops forts on n’hi havia a grapats, per sentir l’espetec que feien en caure contra el terra sec per la calor estival.

Després de les ametlles, no tardava a arribar la verema. El millor de la verema era fer anar el tractor. Mon pare me’l deixava moure pel camp i també, en algunes ocasions, vaig haver de dur-lo al sindicat, a uns 5 quilòmetres. A més, sempre érem força gent veremant i algun o altre explicava les peripècies d’altres anys i rèiem a cor que vols. L’esmorzar i el dinar (perquè això sí que era tot el dia sempre) també els esperava amb delit.

Cap al desembre o al gener, tocava collir les olives. Crec que era el que més m’agradava. M’emparrava a dalt de l’olivera, algunes d’elles centenàries i enormes, i anava de branca en branca, pelant-les amb els dits o amb el rasclet i fent caure totes les olives. De bon matí era una mica dur treballar, perquè la nit havia escampat la rosada per totes les fulles i et mullaves una mica. Però a mesura que passava el matí el sol escalfava i t’anaves traient peces de roba sobreres, que al cap del dia calia anar a recollir d'olivera en olivera.

La Xina: fi del viatge

2010-11-08T18:36:00.000+01:00

El viatge va durar una mica menys d’un mes, però m’he passat escrivint sobre la Xina una mica més d’un any. Amb aquest, hauré escrit 30 entrades al blog, sobre els llocs que vam visitar, les impressions que en vaig treure i, fins i tot, algunes recomanacions pels viatgers intrèpids. Com ja he dit algunes vegades, escriure-ho em permet reviure-ho i ser més conscient del viatge, perquè acostuma a passar tan ràpid que, com amb la majoria de les coses, si no t’atures una mica a recordar-ho i que acabin d’imprimir-se una mica en el teu cervell, un dia te n’adones que no recordes gairebé res del que vas viure.

Si un altre dia hi puc tornar, no m’ho pensaré dues vegades. No només per visitar tants i tants llocs que ni tan sols vam poder plantejar-nos en visitar, sinó també per tornar a aproximar-me a aquesta cultura tan diferent i que m’atrau tant. Ara, també és cert que em fa una mica de por tornar-hi d’aquí a massa temps, perquè ho estan canviant tot tan ràpidament que, si no vigilen, en quedarà ben poc d’aquesta Xina que ens imaginem i que pensem descobrir. Però és el preu que acaben pagant la majoria dels pobles que avancen i volen obrir-se al turisme, no?

Reutilitzem?

2010-11-03T16:03:00.000+01:00

Foto extreta de: elcremalleraderibes.blogspot.com

De quan era petita, recordo que anava a comprar la llet amb una espècie de llauna allargada, on hi deurien cabre uns 4 litres. La senyora de la botiga m’omplia la llauna amb un cullerot que extreia d’un enorme bidó que tenia. Era llet a granel i ens estalviàvem plàstics i tot de productes contaminants. I no cal dir-ho, allò sí que tenia gust a llet.

També recordo que anava a buscar el pa amb la bossa del pa. I ous amb la ouera. I, com no, sempre duia el cistell on posar-ho tot, res de bosses de plàstic. A l’escola, també hi duia una bossa de tela amb el berenar.

Ara vaig al mercat amb una bossa d’aquestes que s’han posat de moda, però costa de fer entendre als dependents que no fa cap falta que cada una de les verdures les posi en bosses separades, que ja duc la meva. També em fa molta ràbia la quantitat d’embolcalls que duen moltes de les coses que comprem al mercat. I no suporto haver de llençar coses que encara són útils, però que pel simple fet de voler-ne una de nova, enviem aquesta a les escombraries.

Per això intento donar tot allò del qual em desprenc perquè encara pot ser útil a algú altre. Quan vivia a Holanda em vaig quedar més d’un estri d’algun amic que deixava el país i no s’enduia la majoria de les seves coses de casa. De meves també em vaig donar un bon tou.

I ara encara procuro seguir-ho fent. Per una banda, regalant a coneguts o a desconeguts (en webs com reutil) les coses que encara poden ser d’utilitat. I, per altra banda, acceptant tot allò que compren els pares pels seus fills recent nascuts, amb gran il·lusió, però que acaba més aviat nou.

Records de la Xina

2010-10-24T23:21:00.001+02:00

Recordo que vaig entendre la dita de “treballar com un xino”, quan em vaig fixar en la colla de gent que arrencava amb les mans les herbes que gosaven a sortir entre l’empedrat de la Ciutat Prohibida de Beijing, o quan vaig adonar-me que hi havia uns homes que rascaven els xiclets ennegrits i enganxats per terra, o quan vaig veure la dedicació de l’àvia que separava, una a una, les tallarines al mig del carrer.

Recordo les cerveses xineses, de 600 o 630 ml, els iogurts líquids, sobretot els de llet de Yak, beguts al mig del carrer i amb canya, i el cafè de Yunnan.

Recordo la dona de 69 anys que pujava i baixava unes quantes vegades al dia les 800 escales que calien superar per accedir a Moon Hill i veure la vista de turons tan fantàstica. Seguia als turistes i insistia perquè li compréssim alguna beguda. Li faltaven unes quantes dents, tot i que alguna li havien posat d’or, i repetia que ella no era “nice”, encara que es va deixar fer una foto. Ens va explicar que per les llaunes o ampolles de plàstic que recollia li donarien 10 cèntims de Yuan.

Recordo l’afició curiosa d’alguns homes de dur la panxa destapada, aixecant-se les samarretes per sota dels pits. Recordo l’estridència dels colors que posaven per arreu o que duien en les seves pròpies vestimentes.

Recordo la delícia del “Pato Pequín”, que no et donaven mai tovallons, lo bons que estaven els noodles amb verdures fresques que ens van preparar a Shangri-la, lo poc bona que era la mena de xurro (Youtiao 油条) amb llet de soja que em va fer estar malament més d’un dia, el gelat fregit que vam provar a les parades nocturnes de Beijing, que només et duen una carta amb el menú esperant que sigui només un que esculli per la resta. Recordo els diferents bitxos fregits, el soroll que fan els xinesos menjant, les truites de riu, el peix a la cervesa i les gambes amb fulles de te. I sobretot, recordo el “chinese hotpot”, una mena d’olla que està bullint contínuament amb un foc a sota, on hi posen tot de verdures, tofu, una mica de picant, patates, bolets i algun tipus de carn esmicolada.

Recordo la senyora gran que semblava que duia una tovallola al cap, que somreia mirant els tiquets que jo li ensenyava.

La Xina: una de trens (II)

2010-10-18T09:27:00.000+02:00

Aquest no té massa a veure amb els trens, però és divertida, no?

El segon tren nocturn que vam agafar va ser tota una experiència. Mentre esperàvem a l'estació, un parell de xinesos es van interessar per nosaltres i els nostres bitllets. Es volien assegurar que no ens equivocàvem, que havíem comprat el bitllet correcte. Vaig dir-los com vaig poder que sí, que tot era correcte i que aviat arribaria. I ho feu, amb una mica de retard però res a veure amb RENFE.

En anunciar el tren vam dirigir-nos a l'andana. Abans no ens hi havien pas deixat sortir. I, mentre el tren s'apropava, vam veure com els revisors de l'estació, uns 5 o 6, es col·locaven al llarg de l'andana, amb una distància segurament ben calculada entre ells. Estaven tots en perpendicular a l'andana, mirant cap al tren i ben quadrats. I, llavors, quan el primer vagó passava just davant de cadascun d'ells, el saludaven amb un gest militar i es giraven de cara el tren i paral·lels a l'andana. Ens vam quedar força sorpresos però vam poder comprovar que sempre ho feien, s'aturés o no el tren a l'estació.

En aquest trajecte ens va tocar llitera dura (que no és pas més dura que els llits que et pots trobar a la majoria dels llits xinesos) en uns compartiments oberts (com els que tenen els trens aquí, però sense porta, bàsicament). Dormíem a la llitera de dalt de tot, per sobre de dues més. Un dels xinesos ens ajudà a pujar les nostres coses al compartiment de dalt de tot i ens vam posar a dormir.

A les 7 del matí van tocar diana. Música xinesa a tot drap. Crèiem que el tren havia d'arribar a les 10:30 del matí, però vam suposar que si ens llevaven tan d'hora seria perquè potser arribava abans. Però no va ser així, fins a les 10:30 no va arribar i no vam tenir altre remei que passar l'estona observant el llevar dels xinesos: alguns s'afaitaven per semblar polits però llençaven tota la col·lecció de pèls a sobre de la moqueta, d'altres xarrupaven noodles de pollastre després d'anar a cercar l'aigua calenta que no pot faltar mai enlloc, alguns van comprar soja aigualida i d'altres coses innombrables per esmorzar a l'home del carro de l'esmorzar i d'altres simplement deixaven passar el temps.

Canvis sense retorn

2010-10-13T10:00:00.000+02:00

Se'm fa difícil imaginar que, durant una temporada (ara mateix sense definir), la meva vida girarà al voltant, únicament i exclusiva, d'una sola cosa (bé de dues, tot i que les dues seran ben iguals). I en tinc ganes, moltes. Però jo sempre he estat de fer moltes coses alhora, de tenir uns quants projectes en marxa. Ara mateix estudio una carrera, aprenc un idioma com el xinès, treballo o faig les gestions per arribar a trobar la feina que m'agrada, escric sobre mi, el meu voltant o m'invento històries... I, a més, és clar, m'entretinc amb un bon fotimer de coses més.

Però, a partir del gener o del febrer, tot això passarà a ser secundari o, més aviat, desapareixerà per un temps. I fa basarda. No només per deixar de fer de tot, sinó sobretot, també, perquè m'hauré d'enfrontar a una cosa completament nova per mi: la maternitat (i de dos bessons idèntics).

La clau del meu futur

2010-10-07T14:28:00.001+02:00

Heus aquí un parell de fragments d'un relat que he publicat a la col·lecció de relats de ficció de "La lluna en un cove" (el meu relat es troba en el número 20 d'aquesta col·lecció).

"Si tanco el ulls, encara puc recordar-la, asseguda al pedrís d’una casa que ja no existeix, completament vestida de negre seguint els cànons de dol de l’època i plegant els punts d’unes mitges plenes de sargits. Era una dona força petitona i més aviat rabassuda, amb un cul enorme, unes cames grosses plenes de varius i uns peus molt petits, sempre encabits en les mateixes sabates negres de tela. Tenia la cara molt arrugada i mirava amb un somrís als llavis i a través d’unes ulleres de cul de got, que li empetitien uns ulls blavíssims, herència de son pare, no es cansava de dir. Els cabells, d’un gris entre platejat i blanc, se’ls feia tintar mensualment. Però era ma mare qui, cada dia, els hi pentinava en un monyo d’on no s’escapava ni un sol pèl."

"De tot plegat, però, el que em tenia realment encuriosida, era la porta que hi havia baixant les escales des de la mateixa entrada. Era la única porta de la casa que restava sempre tancada i per l’escletxa del pany no vaig mai esbrinar-hi res, perquè no hi havia ni un bri de llum a l’interior. Quan li preguntava a la Pepa què hi tenia en aquella habitació i perquè no restava oberta com les demés, sorneguera, deia que estava plena de rates i que no la obria perquè no s’escapessin. Però, evidentment, jo no me la creia, perquè des del meu llit estant, podia sentir com, cada dia, abans d’anar-se’n a dormir, baixava les escales amb grans esforços, obria la porta amb un grinyol estremidor, tancant-la de nou amb clau rere seu, per sortir-ne al cap d’una mitja horeta. No faltava ni una sola nit a la seva cita."

Per qui el vulgui llegir tot sencer, pot anar a l'adreça de relats en català i gaudir-ne completament :)

L'idioma xinès (II)

2010-10-03T18:00:00.000+02:00

La família xinesa té una estructura molt jerarquitzada que es tradueix en els símbols que s'utilitzen. Com a primera curiositat, és interessant el símbol que s'usa per família, que és el mateix que s'utilitza per la casa:

家

Aquest símbol es descompon en dos, el primer 宀 que es tracta d'una teulada, com se suposa que tenen totes les cases, i el segon 豕，un porc! Així de simple, per ells estar-se a casa significa estar sota teulada i fent com els porcs, que es passen el dia ajaguts i menjant.

Els més representatius de la família, el pare i la mare, tenen una pronúncia ben similar a la de moltes llengües: 'máma' 妈妈 i 'pápa' 爸爸.

Ara bé, a l'hora de parlar de germans i germanes ja es comença a complicar una mica: el germà gran es diu 'gége' 哥哥, el germà petit 'dídi' 弟弟, la germana gran 'jiéjie' 姐姐 i la petita 'méimei' 妹妹. Si la família té més d'un germà o germana gran o petit/a, llavors s'embolica més afegint segon, tercer... davant de cada un d'aquests noms.

Quan arribes als avis topes amb el funcionament real de la família xinesa: un dels fills mascles és el que es queda a casa dels pares i és qui se n'ocuparà per sempre, fins a la seva mort. Ara bé, qui realment s'ocupa dels pares d'aquest fill és la seva dona. I aquesta abandonarà la casa dels seus propis pares, tornant-hi només a veure'ls de tant en tant i deixant-los a cura de la seva cunyada. Això últim, és clar, sempre i quan en aquesta família hi hagi un fill mascle. En el cas que no hi hagi cap fill mascle, la parella d'avis es quedaran sols i sense cap mena de subsidi si no tenen diners estalviats (amb això s'entèn - en part, és clar - la gran quantitat d'abandonaments de nenes que es dugueren a terme quan el govern xinès només donava ajudes a les famílies amb 1 sol fill, ja que si aquest no era mascle sabien que arribada certa edat ningú se'n cuidaria i es moririen de gana).

El cas és que els símbols que s'utilitzen per parlar dels avis paterns o els avis materns són ben diferents. Pels avis paterns, que es pronuncien 'yéye' (l'avi) i 'náinai' (l'àvia) tenen els símbols: 爷爷 i 奶奶. En canvi, els avis materns, que es pronuncien 'waigong' i 'waipo' tenen els símbols: 外公 i 外婆. Els avis materns comparteixen el símbol 外 que significa estranger o fora. És a dir, queda ben clar que els avis materns són els que viuen a fora de casa.

Me'n recordo (III)

2010-09-28T17:06:00.001+02:00

Recordo l'afició que tenien alguns nois de muntar-se el seu propi “club”: solien ser les golfes d'alguna casa que la família d'algun d'ells no feia servir, on havien posat alguns sofàs arreplegats del carrer. Recordo que normalment no hi deixaven entrar a les noies i que no hi faltaven mai munts de revistes porno de les que fardaven a gust.

Recordo que una vegada, a la classe d'ètica, ens van preguntar, en una enquesta anònima, si havíem vist mai una revista porno. Recordo que a la classe érem només 5 noies i que van sortir exactament 5 respostes negatives. Recordo que els nois no van dubtar en assegurar que érem nosaltres les que no havíem vist cap revista porno; però nosaltres sabíem que hi havia, almenys, 2 nois sincers a la classe.

Recordo la primera vegada que un noi em va demanar per sortir. Recordo que ho va fer donant-me un paper a través d'un amic seu on hi posava “Vols sortir amb mi?” i tres opcions amb requadres a marcar “Sí”, “No” i “Potser”. Recordo que li vaig dir a l'amic que no pensava respondre d'aquesta manera, que si ho volia de debò que m'ho digués de viva veu, cosa que mai va gosar a fer.

La Xina: normes pel viatger solitari (i II)

2010-09-23T14:55:00.000+02:00

Uns quants consells més pels viatgers que vagin per lliure a la Xina.

Maleta

El meu consell és dur una motxilla a l’esquena, les maletes de rodes, a banda de fer-se malbé, no són útils en alguns carrers empedregats o plens de brossa ni faciliten d’encabir-se en trens o autobusos.

Cal dur una mica de tot, perquè és un país enorme i et pots trobar una gran varietat de temperatures. El millor és poder-se vestir com una ceba, a capes. L’impermeable, imprescindible.

Compres

Si et diuen que quelcom està fet manualment, i que per això val més diners, desconfia gairebé sempre, la major part dels artefactes te’ls trobaràs en qualsevol de les botigues d’arreu de la Xina.

S’ha de regatejar i molt. De fet, no n’hi ha prou amb començar amb un preu que sigui la meitat del seu, almenys has de començar amb una quarta o cinquena part, ja hi ha temps de pujar segons com reaccioni.

Una bona opció és marxar decidit, o fer cara que de debò que no ho vols, segur que et vindran a buscar amb un preu molt millor.

Si algun preu per alguna entrada et sembla abusiu, també pots queixar-te. Pot donar-se el cas que et rebaixin el preu, o perquè els deixis tranquils o perquè, realment, s’estaven passant i ho han acceptat (això ens va passar amb un parell de policies, ja està tot dit).

Guia

Com sempre, per un viatger que va pel seu propi compte, la millor guia (segons la meva experiència) és la Lonely Planet. La de la Xina és molt completa i et diu fins a quin és el bus, dins d’una ciutat, per anar a veure tal lloc o tal altre. És molt útil i imprescindible si no tens un bon nivell de xinès. Ara bé, té un problema bàsic: la Xina canvia a tanta velocitat que, fins i tot l’última edició pot no estar actualitzada del tot, tan pel que fa a preus (no és molt important, però en alguns casos algunes entrades valien el doble o més) com pel que fa a la denominació d’algunes zones, una mica confusa si no hi has estat mai.

Higiene

Normalment, la gent, si no és a les zones més rurals i pobres, vesteix amb roba força nova i neta. Poden estar rodejats de porqueria, estar llençant porqueria per arreu, però ells acostumen a anar nets.

Amb l’entorn no són gens nets. Encara hi ha munts de brossa arraconada, que a les nits recullen els escombriaires, però que durant el dia emet uns flaires horrorosos (a les zones rurals, bàsicament).

Poden procurar que el bus estigui net però si cal llençar les llaunes i estan al costat del paratge natural més preciós que tu has vist, les llencen.

Pixar, es fa a qualsevol lloc. Escopir a dojo, fins i tot a dins d’un restaurant. Alguns aeroports tenen escopideres per mantindre el terra més net.

Procura anar al lavabo abans de sortir “de casa”. Els lavabos públics que et trobaràs poden estar en qualsevol condició inhumana que et puguis imaginar.

També, no t’oblidis de dur sempre a la motxilla paper de vàter propi, en molts llocs no en trobaràs.

Ves-te fent a la idea que les dutxes xineses serveixen, alhora, per netejar tot el recinte del lavabo: algunes no tenen ni cortines ni tenen el terra decantat per evitar que l’aigua s’escampi per arreu.

Normalment, els bastonets per menjar són nous i nets. Ara bé, en els llocs més senzills (però també més autèntics) t’oferiran bastonets de fusta gastada i, algunes vegades, de color més aviat marronós. Si ets maniàtic, endú-te’ls de casa o compra’n de nous allí i fes-los servir sempre que vulguis.

La Xina: normes pel viatger solitari (I)

2010-09-20T08:00:00.001+02:00

A continuació vull aprofitar per donar uns quants consells per qui, després de llegir les meravelles que es poden veure a la Xina, tingui ganes d’anar-hi pel seu compte. La Xina canvia molt ràpidament i qui sap si tot el que jo vaig aprendre encara pot arribar a servir a algú, però per si a cas, aquí us ho deixo (qualsevol dubte, un missatge i us escric tan àmpliament com sàpiga). Per altra banda, espero que els consells no us facin fer enrera, val la pena l'esforç.

Idioma

Molt poca gent sap, i només una mica, anglès i són, bàsicament, els més joves. Però amb mímica o escrivint algunes paraules en xinès, es pot arribar força lluny. En alguna estació de bus o tren s’hi pot trobar qui parli una mica d’anglès, però el més segur és que no te’ls trobis :)

Desplaçaments

La Xina no permet el lloguer d’un cotxe, cal desplaçar-se amb autobús, tren…

Els bitllets (de tren o bus) només es poden comprar a l’estació d’origen, no et vendran mai un bitllet que surti d’una altra estació.

Desplaçaments en bus

Comprar un bitllet de bus no és massa complicat, només cal que duguis per escrit (pots demanar-ho a l’hotel o alberg on estàs) quin és el poble de destí i el dia de sortida. A més, segurament compraràs un bitllet pel mateix dia, així que t’estalviaràs un problema. De fet, en alguns autobusos et deixaran pujar-hi i a mig camí ja et vindran a cobrar el bitllet.

Dona en una estació d'autobusos

Hi ha autobusos regulars, molts, que surten de les estacions d’autobusos. Els que no surten de l'estació d'autobusos no són els regulars i són pitjors: solen ser més cars (tot i que moltes vegades tenen preus similars), acostumen a dur-te per un camí més llarg, s’aturen molt més perquè arrepleguen a la gent es trobin on es trobin i solen ser més incòmodes.

Algunes vegades el bus no et deixarà pas a l’estació d’autobusos, s’aturarà on li doni la gana i busca’t la vida per saber on ets i com anar al teu alberg. Lo millor és buscar un taxi i demanar-li que et dugui al lloc que toqui.

Si arribes a l’estació d’autobusos, sempre se’t tiraran a sobre una bona colla de gent, oferint-te el "seu bus” per la teva pròxima destinació. Gairebé tothom fa el mateix recorregut i saben perfectament on van els turistes. Ni cas, ves a dins l’estació d’autobusos i pregunta-ho a ells. Els “seus busos” no solen ser regulars, com ja he comentat.

Desplaçaments en tren

Comprar un bitllet de tren ja és una mica més complicat, sobretot si és de llarg recorregut, perquè s’han d’escollir massa opcions: només anada o anada i tornada, tipus de trens (més ràpids o més lents), tipus de seient (seient dur, seient tou, llitera dura i llitera tova). Si no parles, almenys, una mica de xinès, el més fàcil és demanar a l’hotel, alberg o qualsevol lloc on estigui dormint, que ho facin per tu. Solen cobrar una petita comissió, però a canvi d’estalvies forces problemes.

Desplaçaments en taxi

Quan agafis un taxi per un trajecte curt, dins d’una ciutat, diga-li sempre que posi el taxímetre, negociar un preu mai et sortirà millor, sempre t’entabanaran. Si no vol, busca un altra taxista que sí que ho vulgui, de legals n’hi ha forces també.

Quan agafis un taxi per un trajecte llarg, llavors sí que et caldrà negociar, mira si a la guia t’orienta sobre el preu més just.

(continuarà...)

La Xina: Hong Kong (香港）

2010-09-13T00:14:00.002+02:00


Badia de Hong Kong

Hong Kong, que en xinès significa port dels aromes, segurament per la gran quantitat de fàbriques d'encens que, anys ha, hi havia a l’illa, té un enorme port i una de les vistes a la badia més espectaculars. Gairebé tot són edificis, enormes, de grans bancs i empreses multinacionals. Val la pena acostar-s’hi a la nit, quan està tot il·luminat (tot i que l’espectacle de música i llum que té tanta anomenada és més aviat desencantant).

Pas de vianants, per sobre del nivell del carrer, entre edificis

Hong Kong és una ciutat en 4D. Té carrers com totes les ciutats. Edificis, grans i petits, també com totes les ciutats. Però a tot això, s’hi afegeix una dimensió més, la dels establiments que no estan a peu de carrer com a la majoria de les ciutats, sinó que es troben en qualsevol planta d’un edifici: restaurants que es troben a la planta 4rta d’un edifici d'habitatges, parcs que es troben en una 2na planta i des d’on es pot veure el carrer a sota, hotels que ocupen les últimes plantes d’un edifici enorme… I, el que impacta més: les passarel·les a diferents nivells d’alçada que hi ha entre edificis, per evitar que la gent hagi de caminar per on circulen els cotxes; és tot com una mena de laberint que et permet caminar llargues distàncies sense necessitat d’esperar que el semàfor et permeti creuar. Ah, l’última dimensió és la de les presses, la de milions de persones desplaçant-se amunt i avall a tot drap.

Hong Kong és consumisme pur, una ciutat caríssima, de gent molt rica, però també molt pobre; de roba molt cara i de gent extremadament ben vestida, amb bolsos, sabates i joies a conjunt, amb vestits d’home impecables, amb carteres i sabates perfectes, però també de venedors ambulants que et volen endossar un “rólex” de mentida o un abric de pells fals; de cues per entrar a les botigues més fashions, però també de senyores que et persegueixen incansablement perquè pugis a donar una volta per la badia amb el seu sampan per un preu irrisori.

Hong Kong té tramvia, ferrys que et duen per la badia, l’escala mecànica més llarga del món i, conduint per l’esquerra, milers de cotxes, taxis (que difícilment s’aturen si ets turista) i autobusos que produeixen uns embussos monumentals. Hong Kong té un estiu calorós i un excés d’aire condicionat que, o et glaces quan entres als edificis, o t’esquitxen quan vas pel carrer. Hong Kong té Dim Sum, gent preocupada per les infeccions (amb la boca tapada), carrers on només s’hi venen tot de bitxos assecats, lavabos nets i, com no, un anglès d’anglesos i una antipatia pròpia de les grans ciutats.

Badia de Hong Kong amb vaixell antic

De llibres (II)

2010-09-07T13:09:00.000+02:00

Aquest llibre me'l vaig comprar, ara ja fa un temps, perquè d'alguna manera "conec" l'escriptor (fa temps que llegeixo el seu blog i alguns apunts mèdics que ha fet). No he llegit cap altre llibre seu, tot i que de ben segur algun dia ho faré, perquè si un llibre de divulgació científica l'ha escrit tan bé, de ben segur que en els altres formats no fallarà pas.

Parla del passat, el present i el futur de la biomedicina, dels grans avenços que s'han fet i dels que de ben segur que es faran en el camí cap al perfeccionament de l'ésser humà. Exposa molt clarament tots els conceptes que sentim per arreu i que normalment no entenem (cèl·lules mare, proteïnes, mutacions, gens...) i també explica, de forma molt entenedora, el gran mal de la nostra societat: el càncer.

És un llibre per aprendre. I, encara que la medicina avança a passos gegantins, el rerefons de tot plegat el trobareu en aquest llibre.

És la segona novel·la de'n Khaled Hosseini, escriptor afganès. La primera la tinc pendent ("El caçador d'estels"), de la qual se n'ha fet una pel·lícula. D'aquesta segona es veu que ja se n'està escrivint el guió.

L'autor fa un repàs dels últims 30 anys de la història de l'Afganistan, per mitjà del testimoni, molt cruel, de dues dones. Per mi, l'Afganistan és un país llunyà del que en sento notícies que em produeixen un gran rebuig, per l'horrorós tracte que es dóna a les dones i a la pròpia cultura. Després de llegir aquest llibre he pogut veure la gran fortalesa d'aquestes dones, he pogut entendre que lo seu no és submissió sinó lluita constant i he cregut descobrir-hi un bri d'esperança que elles duran al país.

Cal llegir-lo, però també cal estar preparat per remoure les entranyes.

La Yiyun Li, xinesa de naixement i americana d'adopció, va viure en la pròpia pell (tot i que era molt joveneta) alguns dels fets que detalla en la seva primera novel·la. Aquí es descriuen alguns dels primers intents del seu poble d'apartar-se de la Revolució Cultural imposada pel comunisme maoista.

Això ho fa descrivint-nos la vida d'una bona colla de personatges, tots ells ben diferents i alhora clars exemples d'una Xina que començava a canviar però amb molta por. Les seves descripcions et fan conèixer cada un d'aquests personatges i sentir-los molt propers. I, com no, mostren detalls, terribles, però ben reals, d'aquesta part de la història xinesa tan recent.

Ara bé, no el recomanaria a algú que no tingui un mínim de coneixements sobre la Xina comunista de Mao. Crec que es perdria alguns detalls prou importants.

El català i el gaèlic

2010-09-01T17:41:00.000+02:00

Illa d'Skye

Ens trobàvem en un dels bed & breakfast més genuïns de tots als que vam anar en el viatge a Escòcia. La senyora de la casa, una dona força gran, que semblava que vivia sola i se'n cuidava de tot també tota sola, ens va comentar que tenia el costum d'invitar als seus inquilins a fer un te i pastes a les 9 del vespre. Això era després de sopar, naturalment.

A la sala d'estar, davant d'un te i unes quantes pastes ben bones, ens vam reunir un senyor escocès d'uns 50 i tants, i que vivia en una illa propera, una parella de senyors escocesos, d'uns 60 anys, que feien ruta abans d'anar a la boda d'una amiga d'una filla seva, una parella de madrilenys, d'uns 30 i nosaltres, catalans; a més de la senyora de la casa, és clar.

Es va parlar de moltes coses, des de suïcidis recents (el típic misteri d'un home que es llença des del ferry, que va acompanyat de la seva dona i que abans de llençar-se es treu la jaqueta), d'ossos molt antics trobats en una abadia i les proves que els estaven fent, de viatges arreu del món i, com no, enmig de tanta varietat lingüística, de llengües.

Els nois madrilenys foren els primers en introduir el tema, dirigida als escocesos, per intentar esbrinar l'ús del gaèlic entre els seus coetanis. Aquests respongueren que, actualment, el gaèlic s'està intentant recuperar perquè, tot i que hi ha força gent que és capaç de parlar-lo, no s'usa prou i acadèmicament se li està donant un bon impuls. També explicaren que, els motius d'aquesta manca d'ús, tenia a veure amb l'intent del govern anglès d'anul·lar qualsevol signe d'identitat escocès.

Fou llavors quan una de les senyores escoceses, que parlava de tot i pels descosits, es dirigí a nosaltres, els catalans, preguntant i mig afirmant que el català també era una llengua castigada i que creia que, a més, tenia les mateixes arrels que el gaèlic. Vam confirmar la primera part, tot i concretant que sembla que l'ús del català és més estès que no pas el gaèlic i corregir que no, que el català provenia del llatí tal com totes les altres llengües romàniques (castellà, portuguès, francès...).

Semblava que el tema s'acabés aquí, quan va interrompre la xica madrilenya per preguntar el que ella creia sobre el català: que es tractava d'una barreja entre el castellà i el francès. Se'm posaren els pèls de punta. Però, després de respirar una mica, vaig poder repetir-li i dir-li que no, que no sé d'on havia tret aquella informació (tan estranya), però que el català estava al nivell del castellà i el francès, que en tenia influències, però no n'era pas una barreja. Ara bé, la xica va tornar a insistir, al cap de poc, per tornar a preguntar-me si jo n'estava segura del que li havia dit. Jo ja no vaig poder respondre: podia entendre que un escocès no conegués la procedència del català, però no podia comprendre que un espanyol, amb certs estudis, amb un nivell d'anglès baixet però acceptable, no tingués uns coneixements tan bàsics. Hagué de respondre un dels meus companys, força més pacient i comprensiu.

La Xina: una de cuinetes (II)

2010-08-30T09:03:00.000+02:00

“Veniu a dinar a casa nostra”, ens van dir les dues dones Yao. Eren força joves, de pell fosca, tindrien uns 30 anys, duien una faldilla negra, la cabellera enrotllada al voltant del cap i coberta amb un mocador negre, una camisa blanca, jerseis a sobre entre roses o vermellosos i unes sabates planes que semblaven poc adequades per trescar per camins pedregosos. Carregaven a l'esquena un cabàs de vímet marró, que semblava més aviat buit o amb contingut de poc pes, doncs no maldaven gens per pujar algunes de les costes del recorregut de dues hores fins a casa seva. Vaig imaginar que aquestes dones devien fer aquest recorregut unes quantes vegades al dia, ja que vivien al final d'aquest camí i tenien la botiga on treballen ben al principi.

No sabíem en què consistiria el dinar, però les dues dones van anar arreplegant herbes i una panotxa pel camí, que pel que semblava, ens ho trobaríem al plat. En entrar a casa seva em van demanar si hi voldríem carn o no al dinar. M'assenyalaren la suposada carn: era porc, suposo que fumat, estava penjat del sostre amb un ganxo i estava envoltat de titaranyes! Evidentment, vaig dir que sí, que de carn també en volíem; les manies no són per nosaltres.

No ens vam acabar pas tot el que ens van posar: un remenat d'ous amb unes herbes similars als alls tendres, patates tallades fines i fregides, la carn (desenteranyinada) amb herbes, una mena de bajoques fregides, sopa d'herbes per afegir a l'arròs bullit i moresc fregit. Les dues van dinar amb nosaltres, tots quatre asseguts a terra, i envoltant una taula petita. Ens va agradar tot moltíssim. I l'experiència de compartir una estona amb elles a casa seva no va tenir preu.

La Xina: bancals d'arròs a Ping'An (平安)

2010-08-22T21:49:00.000+02:00

Pels xinesos no hi ha reptes impossibles de superar: si cal protegir tot un país, fan una muralla que recorri les muntanyes, si cal fer un palau digne d’un rei, fan tota una ciutat (la ciutat prohibida) i si en una zona hi ha només muntanyes però els cal plantar arròs per alimentar a la població, fan tot de bancals d’arròs al llarg de la muntanya. I això és el que vam anar a veure a Ping’an.

Al setembre els bancals d’arròs han crescut del tot i alguns ja estan grocs. Des de les passarel·les es poden veure aquestes combinacions de colors, enmig d’unes cases de fusta, diferents a totes les que havíem vist fins ara. Si s’hi va quan els bancals estan recoberts d’aigua, de bon matí, les imatges es veu que poden ser al·lucinants i úniques. Però en qualsevol moment és interessant de veure un treball de tal envergadura i tan preciós.

La zona és molt turística, però amb temps es pot fugir de les multituds anant més enllà, als pobles del costat, on no s’hi pot arribar de cap altra manera que no sigui a peu. Tot pot ser que t’intercepti alguna de les senyores de l’ètnia Yao: són conegudes pels seus cabells llarguíssims que enrotllen al voltant del cap. Les que ens vam trobar nosaltres no sabem ben bé on anaven, però se les van empescar per convèncer-nos de dur-nos a dinar a casa seva mentre, pel camí, ens anaven explicant alguns detalls del que ens anàvem trobant.

Mentre elles ens preparaven el dinar, vam aprofitar per donar una volta pel poble, veure els arrossars sense ningú pels voltants ni venedors de futileses. Vam ensopegar també amb l’escola del poble: les nenes ens miraven amb una mica de recel, en la distància, però els nens ens van rebre amb crits i se’ns tiraven a sobre sense cap mena de pudor.

Me'n recordo (II)

2010-08-02T10:39:00.000+02:00

Recordo el meu primer ordenador, regal del meu avi gràcies als diners que li donà l'estat espanyol per tenir-lo empresonat gairebé 4 anys. Recordo que jo i ma germana passàvem llargues estones, davant l'ordinador, jugant a jocs com el solitari.

Recordo que ma germana arrencava els xiclets del terra per continuar mastegant-los sense cap mena de fàstic.

Recordo el forat del terrat on, de tant en tant, llençàvem alguna andròmina. Recordo que esperàvem amb delit el dia que mon pare l'obriria i hi descobriríem tot de coses que havíem anat perdent.

Recordo les colònies de Gesa, que ens llevaven cada dia amb música i que ens obligaven a fer una estona de gimnàstica amb el pijama posat.

Recordo quan a la Maite li va picar una ortiga al cul. I també recordo quan la Sònia va ensopegar i va caure, tota sencera, a sobre d'un munt d'ortigues.

L'idioma xinès

2010-07-26T09:55:00.000+02:00

Una de les coses que m'agraden més d'aprendre xinès és descobrir el significat intrínsec de cada símbol. Tots en tenen i, a banda de facilitar la memorització, serveix per entendre una gran part de la cultura xinesa, que està impregnada en aquestes lletres.

Ara bé, no totes les paraules xineses tenen significat. Això passa, sobretot, amb paraules que s'han incorporat recentment: en comptes de crear noves paraules, se n'agafen d'existents que, o hi tinguin certa relació o, com passa amb els noms de les ciutats, tinguin els sons adients. Per exemple, Barcelona pels xinesos es pronuncia com “ba-sai-luo-na” (una mica sí que s'hi assembla, no?).

El símbol del post, que em sembla molt harmoniós, és el que significa bo (“bueno”, “good”). Aquest símbol està format per dos components, el de l'esquerra que és el símbol de la dona i el de la dreta que és el símbol del nen. Pels xinesos, la combinació d'una dona i un nen és considerada una cosa bona. Ara bé, cal mirar-se'ls potser una mica més d'aprop per entendre-ho del tot.

Fixem-nos amb el símbol de la dona. A priori, no ho sembla pas una dona, però això és així perquè tots els símbols han evolucionat al llarg dels segles. Si ens fixem en l'evolució del símbol de la dona, es descobreix com, des de sempre, la cultura xinesa ha considerat a la dona submisa a l'home: està asseguda i lleugerament inclinada cap endavant.

Somni i realitat

2010-07-20T15:46:00.005+02:00

“Los sueños, sueños son”, deia un tal Pedro Calderón de la Barca. Però això a mi no em consola. En tinc a diari, com tothom - diuen -, però jo en recordo molts. Massa, perquè alguns són malsons. Em persegueixen animals enormes o fastigosos, m'intenten matar de tant en tant, baixen riuades d'aigua per tot arreu i m'he de fer un fart de córrer per no ofegar-me... Són vertaders malsons. I, quan em llevo, si han estat tan intensos, he de dedicar uns minuts a adonar-me que no era més que un somni per treure'm de sobre el malestar.

Un dels pitjors malsons que tinc és el que es repeteix, perquè em deixa una sensació de realitat que fa por. Són somnis ja somiats i patits, que torno a somiar, ja sigui tot sencer o en part. N'hi ha un especialment esporuguidor: es veu que en un somni anterior vaig matar algú, no en sé pas el motiu ni qui era ni res; però en els nous somnis sóc conscient d'aquest fet i em sento fatal per una banda i terriblement espantada perquè potser algun dia em descobriran i m'empresonaran per assassina.

Yo sueño que estoy aquí
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

La Xina: riu Yulong avall (遇龙河)

2010-07-15T09:13:00.000+02:00

Avui hem llogat una bici i hem fet el recorregut d’anada pel costat del riu Yulong. Els paisatges són preciosos, encantadors, sublims... no sé prou adjectius per descriure-ho com cal. Ens trobem els famosos arrossars, verdíssims i alts, ben alimentats d’aigua, uns bous enormes i ben tranquils, enterrats en basses d’aigua i fang, refrescant-se i fent-nos força enveja, els turons aquests tan curiosos, que es repeteixen fins a l’infinit i una bona colla de gent que navega pel riu en el que anomenen “bambo”.

Un bambú és una barqueta feta amb uns deu pals de bambú, ben lligats, que floten sense problemes i són molt resistents. A sobre hi col·loquen dos seients de cànem i ho arrodoneixen amb un para-sol de bar, imprescindible si no et vols cremar viu. Mentre tu seus al davant, tan tranquil·lament i gaudint de l’espectacle, al darrera hi va el remer que, a l’estil d’una góndola veneciana, va empenyent-lo amb un pal llarg que toca el fons del riu.

Evidentment, com que fem cara de turistes, ens han repetit centenars de vegades la frase “Hello bamboooooooo, helloooo, bambooooo!” assenyalant-nos la barqueta per si ens quedava algun dubte. La veritat és que no teníem intenció de pujar-hi, perquè anàvem amb bici i no sabíem que també la podien carregar a sobre del bambú. Però ens han insistit tant que al final ens hi hem apuntat: la senyora que ha aconseguit el negoci ens ha seguit amb la bici gairebé des de l’inici del recorregut i quan hem decidit marxar perquè no aconseguíem el preu que volíem, ens ha tornat a seguir per insistir (segur que el preu no ha estat mal negociat, perquè hi havia altres remers que ni ens miraven pel preu que dèiem).

Hem estat una hora i mitja a sobre d'aquest bambú. Ha estat un passeig lent i preciós. Al principi anàvem força sols, només ens hi trobàvem pescadors i animals i nens refrescant-se. Ara, més avall, han començat a aparèixer moltes barquetes amb gent, gairebé tot xinesos, que feien un breu recorregut per, bàsicament, divertir-se en una zona que han construït expressament, com si es tractés d'un mini-rafting. A naltros també ens hi ha fet passar el nostre remer i és prou divertit. Però lo millor ha estat quan hem vist que ho tenien muntat fins a l'extrem que, en cadascuna d'aquestes baixades, t'hi feien una foto que, si la compraves, te l'imprimien a l'instant, allí mateix al mig del riu!

10 i 11 de juliol de 2010

2010-07-12T03:20:00.000+02:00

El dissabte vaig anar a la manifestació. No n'estava massa convençuda, perquè creia que, passés el que passés, els polítics no sabrien manegar-ho. Però em va fer canviar d'opinió la idea que això no era important, perquè passés el que passés després, jo i molts altres catalans (no diré pas l'estúpida frase de “la immensa mayoría de los catalanes”), hauríem sortit al carrer a dir el que pensàvem. I això era l'únic que m'importava i que donava sentit a la manifestació. Per mi, és clar.

Vaig arribar a la confluència entre Passeig de Gràcia i Diagonal una mica abans de les 6 de la tarda i em vaig haver de quedar allí palplantada més d'una hora. Va ser pesat i una mica cansat. Hi havia gent que, quan duien una hora, van intentar sortir d'allí al mig i, en tot moment, es va fer de forma tranquil·la i demanant pas. Alguns sortien suats i amb cara de cansats. Però, sempre, al meu voltant, tot era calma i crits i aplaudiments en nom del poble català.

El diumenge vaig mig veure el partit de “La roja”. Mentre la meva família política s'ho miraven entusiasmats, jo remenava per internet llegint i enviant mails, per entretenir-me. No m'interessa gens el futbol, més aviat el detesto per la quantitat de diners que mou. Però tampoc m'importava massa si guanyaven o perdien. Qualsevol cosa m'estava bé, perquè sabia que, per dormir, m'esperaven a casa un parell de taps d'orelles que eviten qualsevol soroll.

Però lo de qualsevol soroll va ser un error. Estava una mica adormida quan, fins i tot amb els taps a les orelles, em va semblar sentir uns retrunys diferents als dels petards i amb una freqüència estranya. No vaig poder evitar llevar-me per anar a mirar. Eren els mossos que disparaven. I, durant ben bé una hora i mitja, vaig estar observant, bocabadada, una batalla campal: una bona colla de “gent” que empenyien contenidors de brossa, per deixar-los al mig del carrer, d'altres que els cremaven, cotxes que acceleraven descontrolats, fent esses pel carrer i creuant semàfors en vermell, cops sense solta ni volta al mobiliari urbà, més mossos que venien i feien que aquesta “gent” corregués espaordida a amagar-se a algun racó...

Potser sí que són sensacions esbiaixades. Però això és el que he viscut jo, sense més ni més.

Books in cities

2010-07-08T09:32:00.000+02:00

Per fi m'he llençat a fer un nou blog. No té res a veure amb aquest, ni interferirà en la seva actualització. El nou blog és una idea que feia temps que em rondava pel cap. Sempre m'han agradat les endevinalles (encara que no sempre me'n surto de resoldre-les), així que, per què no fer un blog on calgui endevinar alguna cosa?

El blog serà un recull de fotos, amb un llibre com a protagonista i un indret que l'embolcallarà. L'idea és que intenteu esbrinar de quin indret es tracta. Alguns potser seran senzills, com el primer de tots (per poc que em coneixeu ho sabreu). Però d'altres potser seran més complicats, caldrà anar donant pistes i serà interessant.

Ara bé, una part molt important d'aquest blog serà la vostra col·laboració enviant les fotos. Si voleu veure si els altres poden descobrir l'indret que s'amaga rere el llibre, us incito a enviar moltes fotos i tots els comentaris que vulgueu. Pot ser una bona oportunitat, per exemple, per donar a conèixer els vostres llibres o per aconsellar la lectura d'un llibre, imprescindible per vosaltres. També, com per darrera s'hi veurà un indret especial, podeu donar a conèixer pobles, parcs o espais que creieu que tothom hauria de gaudir.

Espero que ens hi anirem llegint. Qualsevol suggeriment, serà més que ben rebut!

Aquest és el nou blog: http://booksincities.blogspot.com

El meu mercat

2010-07-04T16:49:00.001+02:00

Fa gairebé una setmana que el meu fruiter s'ha jubilat. Tampoc feia pas tant que el coneixia, només uns dos o tres anys. Però, a banda de tenir la fruita sempre molt dolça i bona, li havia agafat cert carinyo. Sempre em saludava efusivament i, algunes vegades, m'explicava petits detalls de la seva vida, dels seus dos fills o de la seva dona. Però el que m'agradava més d'ell era la seva mirada tranquil·la i serena, d'algú que se sent satisfet amb la seva vida. Ara ha baixat la persiana del mercat i és d'esperar que algú es col·loqui al seu lloc, sigui fruiter, peixater o carnisser.

També deixà el seu lloc la pollastrera. Aquesta ho feu sense avisar. Era una dona molt manyosa i ràpida i força xerraire si li donaves corda. Solia queixar-se de la solitud del mercat les tardes entre setmana, a les que ella no faltava ni un sol dia. També parlava dels seus dolors d'esquena i de les caminades que pensava fer el dia que es jubilés. Però, en tot cas, aquesta jubilació semblava que encara li quedava una mica lluny. Fins que un dia, el meu company, em comunicà que havia anat a comprar el pollastre per sopar i que s'hi havia trobat un nou pollastrer. Aquest li feu saber que l'antiga pollastrera s'havia jubilat però que la qualitat del producte continuaria igual perquè ell utilitzaria els mateixos proveïdors.

Aquest nou pollastrer és un noi jove i agradable, més xerraire fins i tot que l'anterior pollastrera. Li agrada fer esport, sobretot córrer, m'ha dit. Però també és carn de gimnàs, es veu bé en els bíceps que mostra sota de samarretes de màniga ben curta. La que no m'agrada massa és la seva mare, que només l'ajuda els caps de setmana: s'equivoca, no ho enllesteix tan bé com el seu fill i em va voler fer creure que si entre dos ens menjàvem més de 6 cuixes de guatlla (que són ben petites, sinó no aixecarien el vol amb les ales tan minúscules que tenen) és que “érem de vida”. Val a dir que l'expressió feia molt de temps que no la sentia i això sí que em va agradar.

Me'n recordo

2010-06-29T21:57:00.003+02:00

Recordo com m'agradava destorbar a ma mare i a ma padrina mentre plegaven els llençols, passant-hi per sota per fer que se'ls escapés dels dits i haguessin de començar de nou. Recordo tant les escridassades afectuoses com l'olor d'aquells llençols blancs nets i suaus.

Recordo les caminades pels voltants de Prenafeta, amb el pare o amb el padrí, anant a buscar bolets. Recordo que, tant l'un com l'altre, intentaven que aprengués a trobar-ne, cosa que no he acabat de saber mai, però el que sí que em van encomanar fou l'amor incondicional per la muntanya i el correcte ús (i mai abús) de la terra.

Recordo l'olla plena de cargols vius i en aigua, que la mare deixava tota la nit perquè es porguessin una mica. Recordo que, perquè no s'escapessin, posava a sobre de la tapa dos llibres de cuina molt gruixuts i que, una vegada, sí que van escapar-se i vam estar trobant cargols per la cuina una bona temporada.

Recordo les boles de fang que fèiem amb les amigues al col·legi; les deixàvem assecar amagades rere l'escola i l'endemà fruíem pensant en l'hora del pati, quan descobriríem de qui eren les senceres i de qui eren les que s'haurien partit en dos o més trossos.

Recordo l'esperada lectura estiuenca de La història interminable, que llegia mig asseguda mig estirada damunt del llit de l'habitació de dalt de tot.

Recordo els quaderns de repàs de Vacaciones Santillana que, tot i que no em feien falta, em comprava tots els estius i m'entretenia d'allò més.

Ve d’aquí: http://menrecordo.blogspot.com/2010/06/catalanadelmon.html

Torre de babel

2010-06-22T08:43:00.000+02:00

Una part de la meva feina actual consisteix en llegir fòrums de tot tipus. El que faig és definir patrons sintàctics perquè un programa informàtic sigui capaç d'interpretar-los i pugui dir, ell solet, "fixa't, aquí s'està criticant a menganito" o "aquí algú està molt content amb l'eina X". Bé, sigui això o no interessant (que per mi ho és i molt), el que em sorprèn més d'aquests fòrums, a banda de la gran quantitat de faltes de tot tipus, és l'absència, en molts casos, de signes de puntuació. A vegades em trobo paràgrafs de més de 5 línies sense una sola coma ni un trist punt ni res de res. De fet, el signe de puntuació més estès són els punts suspensius, això sí, en un nombre indeterminat.

Heus aquí dos breus exemples d'aquest despropòsit:

"bueno mi opinio es q aquien no les encanta los chocolates a todos pero tambien sabemos q es malo para la salud por ejemplo lo obedecidad y otras cosas mas pero sabiendo asi seguimos comiendo chocolate porq nos gusta y esq es delicioso y a todo mundo nos...".

"Hola mira quisiera que me dieras consego sobre alguna alarma tengo una casa en un pueblo pero yo vivo en la ciudad tengo cosas de balor que me aconsegas gracias."

Parlant de faltes i d'altres horrors lingüístics, sempre m'ha fet molt ràbia trobar tot de rètols i altres textos publicitaris amb faltes garrafals en català. Es poden omplir pàgines (o posts i més posts) amb els errors que es troben per arreu, tant fets per petits comerciants (que amb un cop de diccionari arreglarien la majoria d'errors), com per empreses amb prou capacitat econòmica com per gastar-se uns euros en traducció. La següent és una petita mostra que parla per si mateixa:

A més, anant pel món he trobat errors en d'altres idiomes. Un bon exemple el vaig trobar a l'estat d'Oregon, en traduccions de l'anglès al castellà. Recordo un cas on van traduir "toilet" per "artefacto" o el cas d'aquí a sota, que anunciaven "el Justo" en castellà, quan en anglès parlaven de la fira ("fair" en anglès tan pot ser just com fira).

I, com no, les traduccions del xinès a l'anglès, que no van deixar de fer-me somriure. En recordo una especialment, que estava situada a sobre d'una porta per on calia vigilar per no topar amb el sostre. El missatge traduït deia: "Meet carefully".

La Xina: una de mercats (i sí, en algunes zones mengen gos)

2010-06-15T17:34:00.001+02:00

Tampoc em perdo les visites als mercats, vagi on vagi. A Oregon, el que visitava els dimarts a la tarda, és un mercat d’esbarjo, on s’hi venen algunes fruites i verdures dutes pels pagesos de la zona, però on, sobretot, s’hi va a passar una estona i a engolir menjars amb alts continguts de lípids. A les Repúbliques bàltiques el mercat és un centre important de venda de tot tipus d’aliments frescos i on em va xocar la pobresa d’alguns als que només els quedava vendre, a sobre d’una caixa, els bolets o les fruites de bosc que havien arreplegat el dia anterior. Quan vivia a La Haia, al mercat hi anava a comprar tot allò que no trobava enlloc més, com llenties o peix fresc i bo. Al Marroc, els pobles són, de punta a punta, mercats.

I a la Xina, en vaig visitar molts. Ara bé, en alguns casos, calia tenir estómac i poques manies. Acostumen a ser edificis vells, no estan bruts però els anys d’ús donen més aviat una sensació de poca higiene, s’hi nota poca il·luminació i nul·la ventilació. Els que jo recordo, constaven d’unes botigues encaixonades a la paret, amb una única obertura de cara al centre, sense portes. I, al mig de l’edifici, ben arrenglerats, desenes de taules o taulells (en algunes ocasions simplement es tractaven de plàstics estirats al terra).

La vida que s’hi fa a dins és especial. A banda de veure-hi els típics grupets de gent jugant a cartes, rodejats de caps de bestiar, també s’hi veu la canalla quan torna de l’escola, que hi tenen els pares treballant i és l’únic lloc on els poden atendre: s’entretenen jugant o els ajuden (o animen) a fer els deures de classe. També, és força probable poder-s’hi asseure a assaborir alguns plats d’allò més frescos. Però per això, sí que cal tenir l’estómac de ferro.

I, com no, és curiós veure-hi els productes que hi venen, alguns ben diferents als nostres. S’hi pot comprar pasta fresca, ja sigui en forma de massa per convertir més tard en pasta, o en forma de llargues tires ja preparades per abocar a l’olla. Les verdures són de mides desmesurades i colors molt vistosos. Et pots regalar els famosos ous podrits, que coven en excrements (o coses semblants) durant mesos perquè es conservin en “perfecte” estat. Alguns mercats venen, ben vius, peixos, granotes de quatre en quatre, cargols enormes i grossos (m’encanten els cargols, però aquests em van fer angúnia), anguiles que malden per escapar de la palangana o escorpins que mouen les pinces a tota velocitat.

Finalment, va ser al mercat de Yangshuo(阳朔), l’únic lloc on ho vaig veure. Primer vam topar amb les gallines: unes, engabiades i escatainant a cor que vols i, les altres, obertes de pam a pam i escarranxades, damunt d’una taula ensangonada. Després foren una bona de colla d’oques, de pelatge brut, i els ànecs ben a la vora seu. Els últims que vam veure foren els gossos. N’hi havia una bona colla d’engabiats, mig ferits, tots bordant i mig plorant. A sobre de la taula n’hi tenien un, també obert de pam a pam i escarranxat, fregit a l’estil “pato pequin”. Això sí que em va remoure l’estómac i vaig marxar pitant del mercat.

La Xina: una de parcs

2010-06-09T10:30:00.000+02:00

El passeig pel riu Li acaba a Yangshuo (阳朔), un poblet nascut entre turons, que s'ha adaptat al turisme estranger a marxes forçades, talment un Salou xinès: menjar occidental barrejat amb certs tocs xinesos, hotels a dojo i bars i discoteques que t'animen a entrar amb música maquinorra de fons i uns xics i xiques, ben moderns, que hi ballen al davant. Però pots passar de llarg de tot això i mirar més enllà per descobrir-hi la Xina que encara s'hi amaga.

Fa una xafogor feixuga i tots els que poden van a algun parc, a recer d'arbres mil·lenaris, a passar-hi el dia. Anar a la Xina i visitar-ne els parcs és imprescindible. No perquè siguin especialment bonics, que alguns ho són, sinó per trobar-hi l'autèntica vida xinesa. Als parcs hi fan de tot i hi passen moltes hores. Sobretot, hi ha gent gran. Com a tots els parcs, hi ha gent fent esport, però sol ser tai-txi o moviments de braços i cames per desentumir els ossos; no solen fer fúting. En alguns hi ha també gronxadors, tobogans o altres elements recreatius per a nens, però normalment, en comptes d'això, hi ha aparells de gimnàstica per a la gent gran. No hi falten un bon munt de taules preparades per passar-hi hores jugant a cartes, al Mahjong o a qualsevol altre joc xinès. També hi ha gent que practica el cant o el ball, venedors ambulants de quadres pintats a mà o qualsevol fetitxe que et puguis imaginar. Diuen, encara que no ho vaig veure, que la gent hi duu els ocells a passejar. És tot un món per explorar, que sorprèn a cada racó.

El parc de Yangshuo no és massa gran, però hi ha un turó al mig per on es pot pujar i veure el poble de ben amunt. A mig camí hi ha alguns endevins del futur, que s'ofereixen per llegir-me'l tot i saber que no entendria ni un borrall i alguns amants mig amagats entre les roques i la vegetació. De dalt de tot, les vistes són encantadores i es veu com el poble està amagat enmig d'aquests turons tan particulars. Pel que fa a la resta del poble, és curiós passejar-hi per veure'n els contrastos i, a ser possible, decidir-se a entrar al mercat, però amb l'estómac buit. Però del mercat ja us en parlaré un altre dia.

La Xina: riu Li amunt (漓江)

2010-06-03T09:30:00.003+02:00

Sona el despertador. Primer necessito ubicar-me; quan estàs de viatge i vas d’un lloc cap a l’altre, dormint a molts llocs diferents, el cap necessita uns segons per recordar on et trobes. Ahir ens trobàvem a la província de Yunnan i, després de dos vols d’avió i unes quantes hores d’aeroports, ens hem plantat a la província de Guanxi; concretament, a Guillin. No penso perdre ni un segon a explicar les monstruositats arquitectòniques ni les decoracions vàries en colors fluorescents d’aquesta ciutat. Només és un lloc, gairebé imprescindible, de pas per anar a algunes zones de bellesa inigualable.

Un cop ja sóc conscient d’on em trobo, paro bé l’orella per sentir els sorolls del carrer. Només sento una cosa: la tromba d’aigua que està caient, amb llamps i trons inclosa. Remugo, perquè avui tenim planejada una excursió pel riu Li que, a més de dur-nos a Yangshuo, un d’aquests paradisos que comentava, el paisatge adjacent al riu també diuen que és una meravella.

Però quan arribem a baix, la noia de l’alberg ens assegura que això s’acabarà en breu, perquè ens trobem en zona tropical. M’ho crec força, perquè ahir, a les 12 de la nit, feia una xafogor insuportable. Així que, faci el temps que faci, pugem al vaixell amb una munió d’estrangers i, ben aviat, ens adonem de la popularitat del trajecte: hi ha no menys de 15 vaixells com el nostre i una bona colla d’altres de més petits.

I, de mica en mica, el vaixell recorre el riu, serpentejant entre turons arrodonits que semblen fets per un dibuixant infantil de manga. A les vores s’hi veuen xinesos escanyolits, treballant i aliens a ser part d’un espectacle, bous i d’altres animals, refrescant-se i acabant de dibuixar el quadre bucòlic que tots busquem en cada foto.

I, què més? Doncs que hi vagis, que és un lloc molt especial i únic. Ah, al final, ha fet un sol i una xafogor que no ens deixarà ni un segon de descans els propers tres dies.

Dia del blogaire en crisi 2010

2010-05-31T08:29:00.001+02:00

Encara no m'ha passat, però em solidaritzo amb els que hi puguin estar, que la crisi creativa pot ser molt angoixant.

Em llevo

2010-05-28T10:02:00.000+02:00

Un dels grans plaers de la vida, per mi, és llevar-me sense el molest soroll d'un despertador. Si visqués sola no podria fer-ho, perquè no tinc cap despertador intern i molts dies no em llevaria fins a l'hora de dinar (perquè això sí, el despertador de la gana sí que el tinc). Per sort, el meu company de llit sí que té un despertador intern força exacte i quan ell es lleva, amb 8 horetes ben dormides, gairebé de seguida em llevo jo. Bé, tan de seguida tampoc, m'agrada dedicar, encara que siguin 3 o 4 minuts, a escoltar els sorolls del matí i a pensar què m'ofereix el dia.

Ara sento les orenetes, que xisclen mentre planegen a tota velocitat d'un cantó a l'altre. Després començo a sentir els murmuris d'un fotimer d'estudiants que s'arremolinen als voltants de l'institut que hi ha a la part del darrere del pis. Si és de bon matí, el soroll que ve de l'escola són els grinyols de les cadires arrossegades per terra, mogudes a consciència per les senyores de la neteja. Si és cap de setmana, no hi ha estudiants, però sempre hi fan algun partit de futbol i la cridòria victoriosa és també constant. Alguns matins també sento la màquina de neteja de carrers. És d'allò més escandalosa, però segur que l'Ajuntament ho va fer a consciència, per assegurar-se que els dormilegues es llevaven d'hora i començaven a produir pel país. I, com no, també hi ha el trànsit rodat, motors amb sons diferents i clàxons tonals al gust del consumidor.

Després de tot això, faig una repassada al dia, a veure què m'espera: quines coses he de fer, si he d'anar a comprar o no, si he de posar una bugada o no, si estudiré xinès o faré pacs de filologia catalana, quins mails no puc oblidar d'enviar, què em faré per dinar, si han dit que plouria...

Em llevo amb molta energia i molt alegre; és fantàstic.

Oregon, naturalesa i vida americana en estat pur (II)

2010-05-24T09:38:00.000+02:00

[Aquest article fou publicat al blog de viatges d'Altaïr el 06/05/2010]

(Primera part aquí)

Animada per les bones expectatives, el següent cap de setmana vam disposar-nos a fer una escapada per conèixer la costa, de la qual ens n'havien donat molt bones referències. En dos dies vam vorejar una tercera part de la costa d'Oregon, començant per l’encantadora Astoria, situada a la desembocadura del riu Columbia, amb un pont de ferro preciós i una animada vida de carrer. A partir d’Astoria i resseguint la carretera, van apareixent múltiples platges, totes ben cuidades i netes, tot i que poc aptes per a banyistes, rodejades de penya-segats, vegetació a ras de l'aigua i, situades al bell mig del mar, com escudant-se de les envestides de les onades, roques abismals, arrodonides pel vent i l'aigua. No hi manquen tampoc, altes dunes per on llençar-se a pèl o amb motos adaptades, pobles d’estiueig plens de gom a gom, fars solitaris, tot i que ben concorreguts, i una abundant vida marina regentada per foques, cormorans, gavines i frarets.

En tota visita a Oregon, no hi pot mancar pas una caminada per alguna de les muntanyes i parcs que ocupen gran part del territori. Nosaltres vam escollir el Mount St Helens, un volcà que va entrar en erupció, per última vegada, el 1980, causant més de 50 morts i un canvi radical al paisatge: a banda d'una gran llera que indica el camí que seguí la lava, l'explosió va fer-se notar a uns quants quilòmetres a la rodona tallant de soca i arrel milers d'arbres i llençant-los enllà. El camí fins allí és d'un verd atapeït, fins que hi arribes i et sents com si et trobessis a la lluna, enmig d'una barreja de grisos, el blau turquesa dels llacs que acumulen centenars de troncs i les coloraines d'algunes flors que ja s'atreveixen a sortir. El passeig és senzill, tot i que si es vol arribar fins al peu del volcà, que encara fumeja de tant en tant, cal anar ben preparat per les més de 7 hores de camí (anada i tornada).

Ens van quedar forces coses per visitar, entre d'altres l'enorme llac de Crater Lake, format pel col·lapse d'un antic volcà i famós per la blavor i claredat de les seves aigües, les precioses cascades de Silver Falls, situades en el parc més gran d'Oregon amb més de 40 km de camins per recórrer, o el paisatge del Mount Hood, un altre volcà actiu però sense erupcions recents.

Quan hi torni, no m'ho perdré. I si algun de vosaltres té la sort d'anar-hi, no deixeu de parlar amb els nadius per gaudir de la seva amabilitat i de fixar-vos en la seva gran afició pels tatuatges i per personalitzar les plaques dels seus cotxes. I si hi circuleu amb cotxe propi, cosa bastant imprescindible per l’escassa oferta de transports públics, no se us ocorri posar-vos vosaltres mateixos la gasolina, ja que està prohibit, cal que deixeu que us la posin.

Històries del metro

2010-05-19T09:00:00.000+02:00

Segur que duia un ull de vidre, o sinó, a veure perquè quan vaig notar uns ulls clavats al clatell i em vaig girar, no se li va moure ni l'iris ni el cristal·lí? Però això no fou res comparat amb el rictus de murri que duia i el fet que m'estava escopint a la cara "sí nena, porto un medallot penjat a l'americana, amb la bandera espanyola, perquè m'ho mereixo, n'estic orgullós i tu, catalanota de pa sucat amb oli, ho aguantes i a callar". Ai senyor, no podia treure l'ull, amb retina inclosa, d'aquell medallot aguantat per un vermell-groc-vermell, un pèl descolorits, tot s'ha de dir.

Per sort, la porta del metro es va obrir i vaig poder fugir escales amunt. Mentre ho feia, recordava una altra escena de metro que m'havia torbat feia temps. Aquella vegada, en obrir-se les portes del metro, havien entrat al vagó una família jove, formada per un pare jove amb cara de pocs amics, una mare jove massa maquillada i una nena d'uns dos anys, asseguda al seu cotxet i brandant una pistola de plàstic d'aquí cap allà. En un d'aquests moviments, la nena va apuntar la pistola cap a la mare, ves si és això el que fan a les pelis, què havia de fer ella. El pare va reaccionar ràpid, apartant la pistola de la mare, que tot i ser de plàstic, la sensació d'atac la feia igualment. Tot seguit, el cap de la família va decidir que calia instruir adequadament a la nena i li digué: “No hija, a la mama no, que ella es buena”.

Picasso en lletra

2010-05-14T09:00:00.001+02:00

Qui sap si un dia guanyaré un concurs, però de moment, jo segueixo intentant-ho. En aquest calia escriure un text breu sobre un dels quatre quadres escollits de Picasso. Jo em vaig inspirar en el que veieu aquí. Em segueix agradant el que vaig escriure, tot i no guanyar, així que aquí ho teniu per qui ho vulgui llegir. Qui tingui ganes de llegir els guanyadors, aquí els teniu.

"Somniava monstres fastigosos que la perseguien per ravals secs i pedregosos, cucs grocs amb ratlles negres que es multiplicaven ràpidament i la cobrien de dalt a baix, rius desbordats que negaven pobles sencers fins a encalçar-la muntanya amunt, sostres que s'esberlaven i escletxes enormes que engolien els seus millors records. Somniava totes les nits. Totes, excepte les que pujava al terrat. Allí a dalt, sentia que dominava el món oníric, perquè el món real restava als seus peus.

S'arraulia en un racó i deixava passar les hores, fins que la son l'atrapava. Sentia la brisa marina a les galtes i l'olor, entre dolça i amarga, de la molsa nascuda a les rajoles humides. Escoltava l'esgarip ronc de les gavines i la dringadissa dels cables en batre sobre l'enorme població d'antenes. Fixava la vista en el resplendor tènue de les finestres que, a poc a poc, s'anava apagant, fins a sumir la ciutat en les tenebres.

Des del seu lloc estant, s'estenia una infinitud de terrats, talment un mar d'onades inacabables que, les nits de lluna nova, semblava formar al seu voltant una aureola, fent-los dansar com espectres sense ànima. La foscor, cada vegada més pregona, se li esmunyia per tots els racons, de mica en mica; ara dins les orelles, en escoltar; ara dins el nas, en respirar; ara dins el pensament, en recordar. Però allí no tenia por, perquè no hi somniava, doncs, aquell mar de terrats era el seu bressol i la foscor, un llençol de calma que apartava els malsons."

Oregon, naturalesa i vida americana en estat pur (I)

2010-05-11T15:38:00.000+02:00

[Aquest article fou publicat al blog de viatges d'Altaïr el 26/04/2010]

Aviat farà un any que, tot sopant, el meu marit em va comentar que aviat l’enviarien a treballar durant dos mesos als Estats Units i que l'empresa estava disposada a pagar-nos, als dos, una bona part de les despeses. El destí era Oregon, un estat de la costa oest, situat entre Washington i Califòrnia, poc explotat per les agències turístiques però amb un gran potencial per descobrir.

Ens assignaren un pis senzill però còmode, a peu de carrer, en una zona residencial i ben tranquil·la de Hillsboro, una ciutat de gairebé 90.000 habitants disseminats en uns 60 km2 i situada a tan sols 20 km de Portland, la capital. Els primers dies em vaig dedicar a recórrer els voltants i aviat me'n vaig començar a enamorar. Era el mes de Juny i, tot i refrescar al matí, durant el dia solia estar assolellat. Aprofitava molts matins per activar-me amb l'esport nacional: el fúting. Durant mitja hora, corria per camins i carrers envoltats d’arbres altíssims i resseguits per una multitud d’esquirols, ocells i, fins i tot, conills. Anava canviant de parc, de bosc i de barri, compartint espai amb d'altres corredors i observant, amb els ulls ben oberts, els seus carrers tan ben cuidats i nets i les seves cases grandioses, engalanades amb banderes americanes i ocupades per vehicles de mides desproporcionades. Estava coneixent, de frec a frec, la vida americana que tan sovint veiem a les pel·lícules.

El primer cap de setmana vam anar a visitar Portland, una ciutat abastable, força tranquil·la i on es respira un ambient entre “hippy” i cosmopolita. Té una gran oferta familiar, encapçalada per un museu on els nens poden experimentar amb llibertat, algunes botigues amb servei de guarderia i diversió assegurada a les fonts municipals els dies més calorosos. Pels més grans, hi ha una bona oferta gastronòmica, sobretot al barri del “Pearl district”, anomenat així quan encara no estava reformat per fora però tenia tot de galeries i artistes en el seu interior, talment com una ostra amb la seva perla. És un barri que recorda al Soho de Nova York, amb edificis de maó rogenc, botigues d'antiguitats i on es poden trobar tot de fetitxes “trendies”. No hi manca tampoc, com a totes les grans ciutats americanes, un bon nombre de parcs i boscos enormes i ben cuidats, un barri xinès, aquest més aviat discret, una interessant oferta cultural diària (els amants del jazz gaudiran de l'oferta del Jimmy Maks) i una llibreria de dimensions americanes, la Powells, on passar-hi llargues estones extasiat amb un cafè i un bon llibre.

L'endemà de visitar Portland, i després de gaudir d'un “brunch” com és de bona costum els diumenges, vam resseguir amb el cotxe la Historic Columbia River Highway. Es tracta d’una carretera antiga, ara utilitzada bàsicament pels visitants, que recorre el curs del riu Columbia fins gairebé a la seva desembocadura. El paisatge que l’envolta, verdíssim i regat de cascades, és un espectacle suprem que, en un dia plujós i de boira baixa, el fa encara més captivador. Val la pena anar aturant-se per gaudir de la frescor i els colors que ofereix el passeig.

La Xina: una de mites (II)

2010-05-06T09:45:00.000+02:00

- Els xinesos són grocs: cert a mitges.

Hi ha tantes ètnies, tantes barreges culturals que, evidentment, és difícil que siguin tots grocs. Al nord, ho són més. Al sud, a Yunnan i sobretot a la zona propera al Tibet, són ben morenos. La noia d'aquí a sota, per exemple, és de la ètnia Naxi i ben morena.

- No paren d’escopir: força cert.

He vist gent escopint pel carrer i a dins d'un restaurant. Escupen els grans i els joves, els homes i les dones, tot i que molt més els homes. He vist escopidores als aeroports i una senyora recollint-los per netejar-los (ecssss). Sí que escupen, però també esperava que ho fessin més. Suposo que la prohibició que va imposar l’estat xinès, durant les olimpíades, perquè deixessin d’escopir, va fer algun efecte. Ara bé, és curiós que hi hagi cartells prohibint aquest acte tan fastigós traduïts a l'anglès, no?

- Son bruts: cert a mitges.

Ho són força, de bruts, però amb l’entorn, no amb ells mateixos (ells acostumen a anar nets i amb roba nova). Hi ha pobles que no tenen on llençar la brossa i l’acumulen pels racons, deixant un tuf que remou les entranyes. Si tenen una llauna a la mà i se l'acaben, no tardaran pas massa a llençar-la, sigui on sigui que on es troben, un carrer qualsevol o el paratge natural més preciós que et puguis imaginar. I si s’afaiten (que els pots veure fent-ho en qualsevol lloc, mentre esperen que vingui el tren o en el mateix trajecte de bus) els pèls acumulats a la màquina els llencen allí mateix, encara que tinguin una moqueta sota els peus i una paperera a mig pam.

- Són lletjos: ni fu ni fa.
Això és molt subjectiu, però jo personalment, no els trobo pas guapos, a la majoria. D’excepcions n’hi ha, tot i que de nois guapos no en recordo pas cap :)

- Es colen: tant com poden.

Vaig tenir una professora xinesa que explicava la vergonya que passava quan, aquí a Barcelona, anava al cinema amb amics xinesos i passaven al davant de la gent, fent cas omís als que feien cua. Es veu que allí és un esport nacional. Per això, com que ja anàvem avisats, quan prevèiem que se'ns podrien colar, utilitzàvem el mètode de fer barrera amb les motxilles a l'esquena. En alguns llocs no feia falta, perquè el govern xinès, coneixedor d'aquest esport i sempre intentant educar els seus habitants, han posat unes barres de ferro formant files davant de cada una de les taquilles de venda de bitllets, cosa que els dissuadeix força, tot i que no sempre.

- Van amb pijama pel carrer: cert.

En alguns casos, la roba que duen només s’assembla a un pijama (com la senyora de la foto), però en d’altres casos, és el pijama: imagino que quan arriben a casa se'l posen per estar més còmodes i si cal sortir a comprar els ous per fer una truita o a passejar el gos no es canvien pas. De fet, qui no s'ha trobat encara avui en dia alguna senyora amb la bata i les sabatilles traient a passejar el gos o anant a comprar el pa?

De llibres

2010-04-29T09:24:00.001+02:00

Per fi he acabat de llegir “Crónica del pájaro que da cuerda al mundo”, de'n Haruki Murakami. Dic per fi perquè no m'ha agradat massa. He estat, fins i tot, a punt d'aparcar-lo. Curiosament, em va enganxar molt al principi, al contrari que passa amb la majoria de llibres. Però després d'unes 100 pàgines (que en té més de 400, eh?) ja em començava a cansar. La història en sí és massa irreal, les històries que s'hi entrecreuen són denses i, en general, una mica supèrflues. L'he acabat, però no el recomano pas. És el pitjor llibre de'n Murakami? La resta de llibres són semblants i, per tant, més val que no m'hi posi amb cap altre?

Per sort, en paral·lel he llegit d'altres llibres que m'han deixat un sabor de boca fantàstic. El primer, “La lladre de llibres”, de Markus Zusak. D'aquest, el que més m'ha agradat és l'estructura narrativa, força innovador per mi i que agilitza la lectura. Tracta, de nou, sobre l'holocaust nazi, però ho fa de la mà d'una nena petita. Molt recomanable.

Un altre que desconeixia i que he gaudit molt és “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives. Explica la història de Catalunya extraient-ne el caràcter català i la nostra manera de fer. És de mitjans dels segle passat, però s'hauria pogut escriure avui mateix, repetim la història una vegada i una altra.

I l'últim, un de Mercè Rodoreda, “El carrer de les Camèlies”. La novel·la narra la vida de la protagonista, Cecília Ce, des de la seva infantesa fins a la maduresa. És una vida marcada per l'abandonament només néixer, que la duu a fugir contínuament per cercar el seu lloc al món, fent vida de prostituta i passejant per la Barcelona de postguerra, una ciutat miseriosa i molt complicada per les dones. N'estic enamorada. He llegit d'altres llibres de la Rodoreda, però fa molt de temps. Hi tornaré.

La Xina: el paradís (Shangri-la 香格里拉, Zhongdian 中甸 o Gyalthang)

2010-04-23T19:14:00.001+02:00

La ciutat antiga de Shangri-la és bàsicament pels turistes, però té un temple amb una enorme roda d’oració, una col·lecció de campanes que repiquen amb el vent i unes bones vistes de la vall. La plaça major no es pot deixar de visitar: és un restaurant de migdia, una fira d'andròmines de tarda i una sala de ball de capvespre. Al so d'un radiocasset atrotinat, se situen en rotllana homes i dones, grans i petits, pares amb les criatures penjades a l'esquena, avis i àvies, senyores amb el vestit típic... i ballen, alhora, movent-se a un ritme tranquil i suau, que s'escola per la pell fins a esborronar-la de dalt a baix. A mi m'emociona veure-ho, aconsegueix que, per una estona, tal com diu un amic meu, et puguis reconciliar amb el món sencer.

Ballant a Shangri-la (Zhongdian) from catalanadelmon on Vimeo.

A les afores hi ha un magnífic monestir tibetà budista, el Gandan Sumtseling, encimbellat dalt d’un turó, envoltat de temples i habitat per monjos de túniques vermelles, que passegen, resen, canten, treballen, parlen pel mòbil i no els agraden les fotografies. Pels voltants del monestir, si hi ha sort, s’hi pot trobar la típica estampa que un espera no perdre's quan va a la Xina: homes i dones treballant la terra, ajudant-se de bous; mentre els homes guien els bous, les dones, lluïnt roba molt vistosa, arrepleguen les patates del terra.

L’estada en una casa tibetana és també ben interessant. Acostumen ser grans, amb un pati enmig de la casa, els baixos per als animals, una gran habitació que fa de cuina, menjador i fins i tot de dormitori, alguna altra sala més petita, ja sigui dormitori o sala d'endreços i, a dalt, unes golfes on s'hi asseca i s'hi guarda la collita. A la que vam anar nosaltres hi vivien dos nois, prims i molt morenos. Ens van deixar provar un pa que feien ells, més aviat sec i oliós, el formatge de yak, que es pren amb sucre perquè és agre, i el te de yak, de sabor molt fort i que alimenta per si sol. A la sala principal, on semblava que hi feien gran part de la vida, hi havia un foc a terra, en un cantó de la sala, que la fumejava tota perquè no hi havia pas una xemeneia, sinó només un gran forat obert al sostre. Estava tota feta de fusta i no hi faltava pas un petit altar budista, amb l'encens i la foto d’algun lama.

També és molt curiós visitar la ciutat nova, passejar pel seu mercat, veure la gran quantitat de petits restaurants que tenen, circular amb els seus autobusos, xafardejar tots els estris diferents que venen i compren, comprovar que són morenos i no pas grocs com sempre havíem pensat dels xinesos i gaudir dels múltiples colors amb els que vesteixen les diferents ètnies que hi viuen.

De carn i ossos

2010-04-18T23:19:00.002+02:00

[Aquest article ha estat publicat simultàniament a la revista digital Paper de Vidre, núm. 55, abril de 2010, dedicada monogràficament als Herois]

Aixeco el cap per veure bé l'edifici. Diria que és un dels més vells i lletjos de tota l'avinguda. Quan d'altres vegades hi he passat pel davant, me l'he mirat amb fredor, desitjant que desaparegués de la meva vista. Però a partir d'avui, quan el torni a veure, me'l miraré amb il·lusió, ja que, rere aquesta capa de lletjor, s'hi amaga l'heroi.

Només obrir la porta de l'edifici, m'arriba una bafarada de col bullida i refregits, que es va fent cada vegada més present a mesura que enfilo les escales. A més, en arribar davant de la porta, em pregunto si no m'hauré equivocat, ja que no hi veig pas cap rètol amb llums de neó, anunciant l'heroi. Només hi veig un petit text d'una empresa de caràcter social. Però recordo que l'heroi m'havia dit que el despatx era cedit, així que hi truco.

És l'heroi qui m'obre la porta. Alt i esprimatxat com sempre, em somriu, em fa dos petons i em fa passar al seu despatx. L'estància l'escalfa una estufa coixa que va perdent l'equilibri de tant en tant i cal tornar a col·locar a la vora de la paret. La finestra alimenta de llum el despatx i deixa veure el carrer, tot i que una mica enterbolit per culpa d'uns vidres ratllats pel pas dels anys. Però l'heroi se sent molt agraït per poder-me rebre en el seu propi despatx.

A sobre d'una taula, hi veig la fotografia de la Mònica, la filla de l'heroi. De fet, és ella qui l'ha convertit en heroi. Va néixer amb una deficiència raríssima i incurable. L'heroi, quan encara no era un heroi, es va posar un antifaç per tapar-se les llàgrimes i la impotència. Però ja se l'ha tret, perquè ara és un heroi i ja no té por de res.

És un heroi atípic perquè tampoc duu capa. Se la va posar quan va començar la peregrinació, per institucions mèdiques i de tot tipus, cercant una solució per la malaltia de la seva filla. Volava d'una a l'altra, desesperat, veient que a tot arreu hi havia bones intencions però pocs recursos.

Fins que, un dia, fou conscient del gran poder d'heroi que tenia: podia transformar un senzill i simple euro en un bon grapat d'euros. I això era tan fàcil, com unir a tota la gent que sempre l'havia volgut ajudar. Va pensar que, si tots ells li donaven la suma insignificant d'un euro al mes, al cap de l'any es podia convertir en molts diners per, de mica en mica, ajudar a la seva filla.

El més curiós de tot plegat fou que, mentre cercava la solució al seu problema, va trobar la solució per molta gent. Va posar-li un nom nou a aquell poder: Teaming. I el va oferir al món. Va anar arreu, sense capa ni antifaç, explicant les particularitats d'un poder que tots tenim a les nostres mans, perquè 1 euro no és significatiu per ningú, però un bon grapat pot canviar el món. Així, ara, qui vulgui, pot ser també un heroi com ell.

De premis i Roques Encantades

2010-04-13T15:30:00.000+02:00

Crec que el primer premi literari el vaig guanyar amb 8 o 9 anys i va ser una trampa com una catedral. Havíem d'escriure una poesia i no me'n sortia. Així que ma mare, amb bona intenció però erròniament, me'n va recitar una que se sabia de memòria i que jo vaig presentar a l'escola. Em sembla recordar que vaig quedar en primer lloc, però em vaig morir força de vergonya perquè sentia que no m'ho mereixia. A més, el nen que va competir amb mi, i que sí s'havia inventat la poesia, era l'amor de la meva infància i jo li vaig prendre el lloc fent trampa.

El segon premi literari ja no va ser pas cap trampa. L'ajuntament del poble organitzava un concurs literari per joves i jo i tres amigues més ens vam decidir a escriure una història. Teníem 12 o 13 anys. Jo era la redactora i entre totes suggeríem idees. No sé en quin lloc vam quedar, però el premi va consistir en el típic diploma i uns quants llibres. Curiosament, l'únic llibre que recordo d'aquests és el que mai em va llegir perquè no em semblava pas gens interessant: “El Santuari de la Salut”.

Precisament, tot això ho vaig recordar fa uns dies quan vaig anar a fer un recorregut, molt recomanable i bonic, per la comarca de la Garrotxa. El podeu llegir aquí de la mà de la Txell. El camí ressegueix camps i boscos fins arribar, precisament, al Santuari de la Salut. Estàvem sols, ja que era l'endemà del dilluns de Pasqua i s'hi respirava un repòs exagerat. Després de gaudir de les vistes des del Santuari, vam enfilar cap a les Roques Encantades. Tot just arribar ens van caure quatre gotes però aviat es va aturar la pluja i vam poder emparrar-nos per aquestes roques tan ben arrodonides i col·locades com si es tractés d'un gran tetris mal encaixat. Unes tres hores de caminada després, vam anar a dinar a Rupit, també en repòs absolut.

La Xina: camí del paradís (Shangri-la 香格里拉, Zhongdian 中甸 o Gyalthang)

2010-04-07T15:03:00.003+02:00

Tant la literatura com les religions, s’ho han manegat per descriure la seva particular visió del paradís. Un d’aquests paradisos descrits és Shangri-la, una suposada vall on el temps s’ha aturat i es viu en pau i harmonia, guiats pels lames que habiten un enorme monestir. S'ha intentat, en múltiples ocasions, cercar aquest paradís en el nostre món real i, és clar, els xinesos no podien pas deixar de tenir-lo. De fet, hi ha dues ciutats xineses que en reclamaven el títol, Lijiang i Zhongdian. La segona el va aconseguir. Per més inri, aquesta ciutat s’anomenava Gyalthang, en tibetà, però el govern li canvià el nom per Zhongdian i posteriorment per Shangri-la.

Arribar-hi no és pas senzill si plou o ha plogut recentment i, hi ha, per tant, despreniments a tort i a dret, durant 5 hores de camí, feixuc i lent, entre muntanyes i més muntanyes. Tampoc és senzill si no duus uns bons auriculars per evitar sentir, durant les 5 hores de camí, feixuc i lent, entre muntanyes i més muntanyes, el xinès del seient del darrera xerrant sense parar pel mòbil. No hauríem arribat perquè l’hauria estimbat muntanya avall i m’haurien fet fora del país.

Un cop el camí s’aparta de les muntanyes, apareix una nova Xina, la més tibetana. No estem al Tibet (encara que per anar-hi, la majoria ho fa per aquí), tot i que hi estem força a prop i una bona part dels seus habitants ho són, així com les seves cases i costums. També van apareixent les primeres stupes blanques tan característiques i les banderes d’oració de coloraines.

Quan comences a caminar per la ciutat antiga, ràpidament te n’adones de dues coses: la primera, que encara té força encant però que amb poc temps es pot convertir en la típica ciutat xino-turisticada i, la segona, que et sents més cansat de lo normal i no és pas degut a la motxilla que duus a l’esquena, sinó dels 3200 metres sobre el nivell del mar en què et trobes.

Misc (VII)

2010-04-01T12:51:00.000+02:00

Avui s’ha escampat com la pólvora l’avís que ha fet el Punset, a la ministra Sinde, en particular, i al món, en general, sobre l’error en el que podem caure si intentem controlar Internet, tal com s’ha fet tants anys amb les dones o els fills, creient que ens pertanyen. Com fem amb la terra, que creiem que ens pertany. Com que hi hem nascut, considerem que ens pertany, que la posseïm. I, normalment de forma més aviat despectiva, parlem dels estrangers, als quals mai els pertanyerà la terra que és nostra. I no només això, a més cal que aquests estrangers facin l’esforç per adaptar-se a la nostra cultura i a la nostra llengua.

Estava pensant això, mentre esperava, asseguda en un dels bancs de la plaça d’Osca, que arribés un bon amic. També observava com s’anava escolant la primavera, per les finestres obertes i els clatells destapats i com anaven apareixent nous aparells d’aire condicionat, que acabaran repoblant aquests balcons tan petits i pocs útils, si no és per unes quantes flors, dels pisos barcelonins.

Hem anat a un bar on, per variar, hi està permès fumar. I hem xerrat i xerrat. M’he allunyat un moment de res d’ell, per intentar recordar quan anava a comprar la mona amb la meva padrina. Sempre a ca l’Adrogueret. És una bona pastisseria de Montblanc, però la devoció que sentia ma padrina no era pas sana. Hi anàvem les dues soles i em deixava triar la que jo volgués. Me les mirava totes, però només m’agradaven les de fruita, les de mantega em fan venir basques. Al final, no triava ni la millor ni la pitjor, de fet, m’estava de quedar-me la més cara, em sabia greu.

D.O. Montblanc (II)

2010-03-25T17:20:00.001+01:00

'Has posat massa fato a l'olla i s'ha "sabruixit" (sobreeixit) l'aigua. A més, ara el fogó no branda bé!'

Els convidats que teníem a casa, catalans però no pas montblanquins, em van mirar amb cara de no haver entès ni un borrall. Ells m'havien ajudat a posar les verdures a l'olla, que havia quedat rebotida al màxim, però no en coneixien pas cap, que fos un fato. De l'aigua, només havien vist com vessava fora de l'olla i, per això, l'havien apagat ben ràpid. I ara el fogó no s'encenia, però si brandava o no, no sabien pas com comprovar-ho.

Els montblanquins (entre d'altres) fan anar el fato i la fatada (un munt de coses o de menjar) com qui diu “bona tarda”. L'aigua no vessa, “se sabruix” i dir “se sobreeix” és un pèl embarbussant. I bé, brandar hauria de ser moure segons algun moviment oscil·latori, però per naltros és un bonic sinònim de funcionar.

'Arrecera't a la paret, que sinó "entrapussaràs" (entrepassegaràs) amb les pedres del mig del camí.'

Que calia posar-se a recer de la paret, ben a la vora, això ho va mig deduir. Però el que li podien fer les pedres no volia pas ni imaginar-s'ho. Va resultar que només era un avís per evitar que ensopegués. Ara, els montblanquins (algú més?) fan servir “entrapussar” en comptes d'entrepassegar, empassant-se unes quantes lletres sense por.

La Xina: una de xocs culturals (II)

2010-03-18T17:50:00.002+01:00

Em va semblar veure-ho per primera vegada a la plaça de Tian’anmen, però entre el jet-lag i la gran distància a l'element en qüestió, vaig pensar que o ho havia vist malament o era un cas aïllat. Però l’endemà, i tots els dies següents, ho vaig tornar a veure. A qualsevol poble de la Xina on vaig estar, a excepció de Hong Kong i d’alguna criatura de pares amb més poder adquisitiu, els nens anaven amb el cul a l'aire!

Nens i nenes, fins als 4 o 5 anys, duen uns pantalons amb l'entrecuix obert i sense cap mena de roba interior ni bolquers. Van tan tranquil·lament, ensenyant el cul i el que s'escaigui. Així, quan tenen qualsevol necessitat fisiològica, s'acotxen tal com els han ensenyat i allí mateix, on es trobin, fan les seves necessitats.

Al mig del carrer, al costat d'un arbre, darrere d'un camió o al mig de la ciutat prohibida, davant mateix del pavelló de l'harmonia suprema. En aquest últim cas, els pares van córrer a netejar-ho bé, però em sembla que jo era l'única que s'ho mirava amb cert esglai, pels altres fou tot força natural.

La Xina: la gorja del salt del tigre (虎跳峡）

2010-03-10T16:22:00.005+01:00

Diu la llegenda, que un tigre, escapant dels seus perseguidors, va fer un bot enorme per creuar la gorja i així va aconseguir salvar-se. D'aquí li ve el nom. Ara, el nom i la llegenda és irrellevant per gaudir de l'espectacle de la naturalesa que s'hi ofereix.

La caminada dura dos dies, fent parada i fonda en una de les cases d’hostes, regentades per l’ètnia Naxi. Encara recordo el somriure perenne de les quatre dones del “Tea Horse guesthouse”, la seva manya preparant menjars deliciosos, com el pastís de pomes acabades de recollir, i l'esforç per fer-me pronunciar correctament quatre frases en xinès.

El desnivell és de gairebé 1000 metres i amb molt poques ombres, garantia d'extenuació per caminadors poc avesats, sobretot si fa una calor tan terrible com la que ens va fer a nosaltres. Per sort, pel camí hi sovintegen parades que ofereixen l'ombra dels seus para-sols, aigua, fruita fresca i dolços. En situacions normals, hauria renegat contra aquests venedors, per entorpir la sensació de llibertat i solitud. Però he de confessar, que sense ells, nosaltres potser no ho hauríem aconseguit.

El camí transcorre, com és d'esperar en una gorja, vorejant un riu i enmig d'una vall. El riu és el Yangtsé que, furiós i de color terrós, encara hi corre ben lliure (fins que el govern xinès no hi construeixi una presa, és clar). Caminem trescant pel mont Haba, en la seva major part recobert per la verdor de plantes, arbres i algun rierol. A l'altre costat, admirem l'imponent mont Yulong, d'uns 5600 metres, que contínuament aparta els núvols que s'atreveixen a amagar-lo.

Una part del camí ens l'amenitza un grill que, per l'elevada intensitat tonal, ha de ser d'una mida tal que prefereixo no topar-m'hi. També ens acompanya un xinès, amb vestit jaqueta i a sobre d'un burro, insistint, sense sort, a facilitar-nos la pujada. I, per si no en teníem prou, abans que el sol es pongui, apareix un arc de Sant Martí que sembla que no s'acabi mai.