tag:blogger.com,1999:blog-170999592024-03-13T04:25:23.813+01:00Catalana del mónM'encantaria viure a molts llocs diferents. De moment, em conformo amb viatjar tant com puc.Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.comBlogger263125tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-60826117080630787122016-09-22T13:21:00.000+02:002016-09-22T13:21:21.862+02:00Tieta de França<div style="text-align: justify;">
Cada comiat t'entristia tant que sempre ploraves. És veritat que cada comiat solia suposar almenys un any o més per tornar-nos a veure, però no eren pas definitius. Ara, a tu això et devia fer prou mal com per plorar a cor què vols.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Des de ben petita, de la primera vegada que vam venir a Montpellier a passar uns dies a casa teva, en guardo alguns records ben bonics, però el de les teves llàgrimes en acomiadar-nos encara m'encongeixen el cor. I des de llavors, quan ens vèiem, una mica abans d'haver-nos de dir adéu, el meu cos ja es posava en alerta, preparant-se per acceptar el teu dolor i intentant no acabar també en un mar de llàgrimes.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ara et plorem a tu. I jo, inevitablement, et recordo amb llàgrimes als ulls. Bon viatge.</div>
<br />Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-79315191840366188992016-09-19T15:58:00.001+02:002016-09-19T15:58:13.083+02:00Tot a l'hora<a href="https://2.bp.blogspot.com/-pT_02hEphxs/V9_s8jMjkGI/AAAAAAAAGiY/KcuCF588EVUTWm3LgGk_OSIGZerq9oO3QCEw/s1600/rell2.jpeg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://2.bp.blogspot.com/-pT_02hEphxs/V9_s8jMjkGI/AAAAAAAAGiY/KcuCF588EVUTWm3LgGk_OSIGZerq9oO3QCEw/s200/rell2.jpeg" width="200" /></a>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Tots els dies, entre la 1 del migdia i les 3 o les 4 de la tarda, tenim una bona ràfega de vent que, de sud a nord, si no em desoriento, cosa força corrent en mi, fa voleiar la roba estesa i dringar les campanetes que fa poc he instal·lat a la terrassa. Es tracta d'un buda amb una mena de paraigües a sota seu, d'on pengen tres campanes amb una bola que les fa sonar. Va ser un regal d'una noia xinesa amb la que feia intercanvi xinès-castellà, ara ja fa molt de temps.
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Avui no he sentit el plor punyent que deixa anar una criatura, també tots els dies i al voltant de les 3 de la tarda i cap a les 9 del vespre. Potser ja va a l'escola bressol i ara és allí on pateixen en sentir-la. El cap de setmana sí que l'hem patit.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
No és fins a les 2 de la tarda que se sent el motor que aixeca la persiana del meu veí, "El Llop de Sants". Es lleva ben tard i diu que se'n va a dormir també molt tard, a les 5 o les 6 de la matinada. Algun dia potser us en parlo d'el Llop.</div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-69896156567269241802016-07-07T13:25:00.001+02:002016-07-07T13:25:28.297+02:00Herència<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-CKWnQlIJlb0/V346xmSaXAI/AAAAAAAAF6c/wWvYFoBK0S4wAe_5tROjIGwVIoVd2U4AQCLcB/s1600/IMG_20160707_131629316.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="225" src="https://1.bp.blogspot.com/-CKWnQlIJlb0/V346xmSaXAI/AAAAAAAAF6c/wWvYFoBK0S4wAe_5tROjIGwVIoVd2U4AQCLcB/s400/IMG_20160707_131629316.jpg" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
Lo seu no era llegir, era devorar llibres. Hi dedicava una gran part del dia. Es llevaba d'hora perquè els òssos no la deixaven seguir dormint i anava directa a la cuina on es summergia en una novel·la, mentre assaboria un cafè o dos i xuclava el fum dels seus cigarrets. No era un lloc ideal per estar llegint, ni per la comoditat de les cadires ni per la blancor de les parets; però com que ella deuria dibuixar el seu entorn amb les paraules dels escriptors, poc hi feia el seu propi entorn.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Més tard seguia llegint al sofà, amb les cames a sobre la taula de centre i sempre amb un coixí a sota dels peus. Fins que s'adormia, segurament barrejant en els somnis totes aquelles històries amb el seu propi passat. També passava llargues estones consumint pàgines a l'entrada de la casa, acompanyada del cirerer, la buguenvíl·lea de la que tant se n'orgullia i escalfant-se amb el sol primaveral o de tardor. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Un dia li vaig dir que, quan es morís, heredaria els seus llibres. Així, sense manies. Però es va morir massa aviat i jo no tenia pas lloc on posar tots aquells centenars de llibres que omplien estanteries repartides per tota la casa. Vaig deixar que seguissin ocupant les mateixes estanteries i, quan em convenia, els agafava.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Però fa poc la casa es va vendre i jo vaig haver d'endur-me l'herència a casa meva, que per sort ara sí que m'hi cabia. No em vaig endur tots els llibres, però sí una gran majoria dels que van ocupar una bona part de la seva vida. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ara, quan els llegeixo, em sento a prou seu i se'm van ocorrent coses que deuria pensar i sentir quan els llegia. Tinc ganes de devorar-los, també. Gràcies, Ana.</div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-34843656636062088262016-06-09T17:42:00.003+02:002016-06-09T22:27:23.357+02:00Pis vell<div dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 0pt; text-align: justify;">
<span style="background-color: transparent; color: black; font-family: "arial"; font-size: 14.666666666666666px; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: 400; text-decoration: none; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">Se m’acluquen els ulls i els deixo caure una estona. La porta de la terrassa està oberta i també una de les tantes finestres que deixen que el sol i la claror hi entrin sense topall. A les tardes no hi toca el sol i, de moment, el vent va i bé amb ganes. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<b id="docs-internal-guid-0812e88a-35d3-b83a-89e5-5575fbb5e2fe" style="font-weight: normal;"><br /></b></div>
<div dir="ltr" style="line-height: 1.38; margin-bottom: 0pt; margin-top: 0pt; text-align: justify;">
<span style="background-color: transparent; color: black; font-family: "arial"; font-size: 14.666666666666666px; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: 400; text-decoration: none; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">Algun veí veu la televisió i els altres l’escoltem. Un altre aixeca la persiana. Me n’adono que sé distingir el so entre aixecar i abaixar persianes. Una ambulància, motors de cotxes, mixons que xerren. </span></div>
<br />
<span style="font-family: "arial"; font-size: 14.6667px; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;"></span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "arial"; font-size: 14.6667px; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;"><span style="font-size: 14.6667px;">Avui he passat pel pis vell. Encara està en procés de pintat, sense els mobles a lloc i sense tots aquells detalls que el feien agradable i bonic. No m’hi he sentit estranya però tampoc l’he sentit meu. No l’enyoro però sempre hi tindré presents els 10 anys de felicitat que em va proporcionar. Només li faig un retret: que tothom patís tant les seves escales i es perdés part del seu encant.</span></span></div>
<span style="font-family: "arial"; font-size: 14.6667px; vertical-align: baseline; white-space: pre-wrap;">
</span>Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-16589623641584181182016-01-21T15:02:00.003+01:002016-01-21T15:02:30.135+01:00En Tàpies és l'únic mort del món<div style="text-align: justify;">
No pretenc començar un butlletí de notícies i menys amb dades antigues. Però és la conclusió a la que han arribat els meus fills quan hem intentat explicar-los què és la mort. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Fa uns dies els meus fills van anar al museu Miró, ja que aquest any estan treballant aquest pintor a l'escola. En tornar els vaig preguntar si els havia agradat el museu i em van dir que no hi havien vist el tal Joan Miró. Llavors jo els vaig dir que estava mort i que per això no l'havien vist.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Vam estar una estona intentant fer-los entendre que hi ha gent que es mor quan es fa molt i molt gran (una altra cosa no em sembla possible ara mateix). Però van passar del "i si es mor, què passa i on està" al "jo no vull quedar-me sense pàpa i màma" entre plors molt sentits. A mi mateixa em costava no plorar, també.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El cas és que, ells mateixos, per evitar-se l'angoixa van decidir que això de la mort no té ni cap ni peus, que no pot ser. Així que l'únic que està mort de tot el món és el Tàpies, el pintor que van treballar l'any passat a l'escola. I nosaltres, per tancar el tema de moment, vam deixar que es quedessin tranquils amb aquesta conclusió tan curiosa i, mal li pesi a Tàpies, bonica i divertida. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Així que ja ho sabeu, l'únic que està mort en el món és el senyor Tàpies. Pobret.</div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-78189766129408433762015-12-12T08:47:00.000+01:002015-12-12T19:55:28.379+01:00Orgull i dignitat<div style="text-align: justify;">
L'orgull, amb els nens, fa més aviat nosa. Te n'adones aviat quan ets mare o pare. L'has d'aparcar. No pots estar enfadat hores i hores amb aquell marrec de 4 anys i no baixar del burro. Esperar que demani perdó està bé. Però no cal esperar que, a més, es disculpi utilitzant quatre formes verbals diferents i que faci el pi pont. Si n'ha fet alguna, pocs motius tindrà, la veritat. L'ha feta i ja està. T'enfades, intentes que entengui que ho ha fet malament i seguim. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ara bé, no molt lluny de l'orgull, hi trobem, segons el meu parer, a la senyora dignitat. Més val que no sigui el nostre estàndard, però ai pobre de tu si la perds: et faran ballar els nanos i ni tu ni ells sabreu mai per qui veremeu (i perdoneu la influència montblanquina). </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
100 grams d'orgull, 100 grams de dignitat i 1 kg de paciència. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Que el nen ha guixat la paret amb el seu nom: amb orgull el renyes, li fas netejar la paret i li fas mala cara una estona; quan el nen ja et diu que no ho farà més, que ja no pot netejar més perquè li fa mal el braç i que no aconsegueix que s'esborri el gargot, aparques la dignitat, l'abraces i acabes de netejar tu la paret.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Que el nen diu que no vol anar a casa de l'àvia perquè s'hi avorreix: amb orgull de filla li ho expliques tan bé com sàpigues, podeu arribar a algun acord tipus estar-hi una mica menys d'estona o endur-te alguna joguina i, amb dignitat, aneu a casa l'àvia. Es pot negociar el com, però no el què.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ah, no us ho he dit. Així, funciono jo. Vosaltres no, d'acord. Feu el que pogueu o volgueu. Però sóc massa orgullosa per corregir les meves opinions i tinc prou dignitat per saber que les meves receptes no han de ser bones per tothom.</div>
<br />
<br />Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-47090689208760348782015-11-06T12:16:00.001+01:002015-11-06T12:23:03.471+01:00Sedou<a href="http://3.bp.blogspot.com/-dPdve3BZE94/VjyL8U9yfEI/AAAAAAAAEco/S2VdynecvWU/s1600/i1.jpeg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="301" src="http://3.bp.blogspot.com/-dPdve3BZE94/VjyL8U9yfEI/AAAAAAAAEco/S2VdynecvWU/s400/i1.jpeg" width="400" /></a><br />
El Sedou parla anglès, francès i castellà. No li he preguntat si també parla alguna llengua nativa africana. Diu que no troba feina des de fa temps, ni a Almeria ni a Lleida ni enlloc. A Almeria ha aconseguit feina alguna temporada, amb maduixes o tomàquets. Però ara no n'hi ha i demana. Té clar que robar no, per això demana.
<br />
<br />
M'explica que té família a París i que potser se n'anirà allí tan bon punt li donin la nacionalitat espanyola, que està a punt d'aconseguir. Allí li han dit que sí que hi ha feina. I com que parla francès, no serà cap problema.
<br />
<br />
Com el coneixo? Pels meus fills. Per sort encara no tenen prejudicis, almenys no els suficients. Aquest noi, el Sedou, seu moltes vegades al costat de casa i es posa a demanar allí. Una capsa i una motxilla que duu el seu nom és tot el que porta sempre.
<br />
<br />
El Mika i l'Aran van començar a encurior-se per ell, perquè són així per naturalesa si els deixem fer. I, segons el meu punt de vista, els hem de deixar fer si no s'han de fer mal. Li toquen els diners i ell, al principi s'espantava. Ara els deixa fer. Fins i tot ha arribat a oferir-los diners i a donar-los alguna cosa per menjar que tenia ell. Jo no deixo que agafin els diners, més faltaria, però no em poso molt en contra si els dóna alguna cosa de menjar, sempre que sigui poca cosa. Ja sé que ell té poc per oferir, però això no li impedeix de voler-ho fer i jo, només perquè sigui ell, no li vull pas impedir sempre.
<br />
<br />
L'abracen, se li tiren a sobre, li toquen el cap perquè el duu pelat. Hi parlem, li donem alguna cosa i pugem a casa. Quan em veu sense els nens em pregunta per ells. De fet, fa temps que ens coneix, al principi m'ajudava a aguantar la porta quan jo entrava amb l'enorme carro de bessons. I se'n recorda, és clar.
<br />
<br />Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-76210340618412248442015-10-11T12:00:00.000+02:002015-10-11T12:00:00.058+02:00Dormir dalt d'un arbre<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://1.bp.blogspot.com/-1gignLZrg-Q/VhFM0Fq_LFI/AAAAAAAAEZ0/8GP6yC1ysaA/s1600/DSC_0841.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="425" src="http://1.bp.blogspot.com/-1gignLZrg-Q/VhFM0Fq_LFI/AAAAAAAAEZ0/8GP6yC1ysaA/s640/DSC_0841.jpg" width="640" /></a></div>
<br />
No, no he abandonat l'asfalt per anar a viure dalt d'un arbre. Vaig passar-hi només un dia <a href="http://www.ca.cabanesdosrius.com/inici/que-oferim/" target="_blank">aquí</a>. Va ser un regal d'una colla d'amics perquè la que escriu havia arribat a la quarentena.<br />
<br />
Em pensava que les cabanes estarien més elevades, a la copa dels arbres. Però no havia estat prou realista: per aconseguir una cosa així crec que necessitaríem uns quants arbres milenaris i no crec que en tinguem pas tants. Però, tot i així, és molt curiós de veure i de passar-hi unes hores.<br />
<br />
La cabana envolta el tronc i només s'aguanta pel tronc. El terra no entra pas en joc. Així que si l'arbre es mou, la cabana es mou. Per sort, va ser un dia de poc moviment, tot i que vam notar el balanceig en algunes ocasions. En dies de vent fort ha de ser una mica marejador. Pels preocupats per les tormentes, ja vaig informar-me de que tenen uns bons pararallamps.<br />
<br />
Per arribar a la cabana has de fer una passejada d'uns 10 o 15 minuts, en pujada. Un cop allí s'hi entra per una escala obrint una portella que pesa una tonelada. Des del balcó les vistes són precioses i molt relaxants. I, quan es pon el sol, més et val haver encès forces espelmes perquè d'electricitat, com era d'esperar, no n'hi han fet arribar. Només tens un lavabo químic, com a més innovació.<br />
<br />
A les 9 et porten el sopar: te'l deixen dins d'una cistella penjada d'una corda i tu l'estires cap amunt. L'esmorzar igual. Quan has acabat el tornes a deixar penjat i ja el recolliran. El sopar ens el vam menjar a dins de la cabana i l'esmorzar el vam gaudir al balcó.<br />
<br />
La resta, cadascú se'l fa a la seva manera.<br />
<br />
Va ser una experiència molt xula i que vaig gaudir molt. Molt. Gràcies!<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-35260805224226103332015-10-03T21:53:00.000+02:002015-10-03T21:53:05.986+02:00De camí a l'escola<div style="text-align: justify;">
Hem triat una escola que no està precisament molt a prop. Jo en uns 10 o 12 minuts hi sóc, però amb els nens sortim normalment a dos quarts de nou i hi som una mica abans de que obrin la porta. Són uns vint o vint-i-cinc minuts que donen per força. M'acompanyeu?</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Baixem les escales. 'Silenci, nois, a les escales no crideu que el 'Tuc' (el gos de la Teresa, la presidenta) dorm'. Criden, s'empenyen, salten per obrir el llum, discuteixen qui passa primer...</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Sortim. Petons al pàpa i arrenquen a córrer. Me'ls trobo plantats al costat del primer semàfor que ens trobem pel camí. A vegades les senyores em feliciten perquè s'aturen. 'Sí, ens ha costat, però vaig molt tranquil·la, encara que corrin sé que s'aturaran'. I no és pas cap tonteria que dos nens, perseguint-se i cridant esbojarrats, en un estat eufòric que sembla irreprimible, siguin capaços de parar ells sols.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Creuem. Des del balcó ens mira el senyor Martín. Bé, així l'he batejat jo. No el coneixem de res, però cada matí el veig i ells ens mira, arropenjat al balcó, fumant i vestit amb la seva bata de felpa o amb el seu pijama de ratlles. Ara que hi penso, em recorda una mica al nen del pijama de ratlles perquè, fins fa poc, creia que aquest senyor no es movia de casa ni duia res més que no fos el seu pijama o la bata. Però fa uns dies vaig veure'l davant de la porta de casa seva, ben vestit: es va aturar un taxi i ell i la seva dona hi van pujar. Jo vaig deduir que anava al metge. A la tarda, quan vam passar per davant tornava a estar al balcó, observant-nos.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Continuem fins al parc. És el de l'Espanya Industrial. Pugem les escales i passem per davant del gimnàs. A vegades xafardegem els que fan esport a dins (ells també ens tenen vistos, no fa massa em van felicitar, quan hi vaig a fer esport, per tenir dos nens tan guapos), o mirem els gossos que hi han fet cap de bon matí acompanyant els seus amos, o guaitem les feines de neteja que s'han de fer a diari per la quantitat de gent marrana (molta gent marrana!) que ho ha embrutat sense manies. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Guaito cap a la meva dreta, cap a l'enorme edifi amb desenes de balcons. Saludo la mare de la Marta, mare del Jaume, antic company de la guarderia dels nens. L'àvia sap que sempre passem per aquí a la mateixa hora i em diu hola des del seu balcó. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Arribem a l'explanada de l'estació de Sants. Paren de nou davant de la zona d'espera de taxis. A aquestes alçades moltes vegades ja ens hem trobat algun dels amics del cole: la Rita, la Chloé, la Nora i els seus respectius pares o mares. Fan curses o s'amaguen d'elles, tot és possible. Tot fins arribar a l'últim semàfor, el semàfor etern: si quan hi arribes està en verd no passis, no tindràs temps de creuar que ja s'haurà posat vermell de nou i els cotxes que passen van ràpid i amb poques contemplacions.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Creuem el semàfor. Passem pel carrer que hi ha enmig de la preciosa estació d'autobusos de Sants i un pàrquing obert. Cada dia insisteixen en passar pel mig del pàrquing i jo cada dia els he de dir que no. I també que no es llencin per terra i que no passin la mà per la barana que s'embrutaran. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Arribem a l'escola. </div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-50788772639917973952015-09-24T16:49:00.000+02:002015-09-24T16:49:01.730+02:00Belgrad (II)<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
Pensava, de nou, en Belgrad: en les diferències o curiositats que vaig poder observar en els tres dies que hi vam passejar. </div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://1.bp.blogspot.com/-ySo463pzwvU/VgQKK9jBRmI/AAAAAAAAEWM/OlQjyDx9Lfw/s1600/DSC_9375.NEF" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="425" src="http://1.bp.blogspot.com/-ySo463pzwvU/VgQKK9jBRmI/AAAAAAAAEWM/OlQjyDx9Lfw/s640/DSC_9375.NEF" width="640" /></a></div>
<br />
<br />
<br />
<a href="http://2.bp.blogspot.com/-wnHQpWjkn-w/VgQKKw9ojDI/AAAAAAAAEWI/Ta9NVerdIQE/s1600/DSC_9332.NEF" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: right;"><img border="0" height="400" src="http://2.bp.blogspot.com/-wnHQpWjkn-w/VgQKKw9ojDI/AAAAAAAAEWI/Ta9NVerdIQE/s400/DSC_9332.NEF" width="265" /></a><br />
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Podria passar hores recorrent els passadissos de les parades dels mercats i els de Belgrad són especialment interessants. Vam veure'n un parell, un d'ells a Zemun, una antiga ciutat pesquera que ara mateix està annexionada a la ciutat de Belgrad. Colors i olors vivíssims, alguns aliments curiosos i desconeguts. I, sobretot, la gent que hi ven, pagesos, en molts casos gent gran, que deu fer anys i panys que recorren els mercats serbis.
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Recordant el menjar, crec que vam estar molt ben aconsellats però sembla que la qualitat dels productes és molt bona i que dediquen grans esforços en fer bons plats per no deixar indiferents als serbis que tant gaudeixen sortint nit rere nit. El pa, per exemple, era molt bo a tot arreu. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://2.bp.blogspot.com/-QidhMeL4Fyg/VgQK0t1CuCI/AAAAAAAAEWo/-f_SdGDnlPs/s1600/DSC_9281.NEF" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em; text-align: justify;"><img border="0" height="400" src="http://2.bp.blogspot.com/-QidhMeL4Fyg/VgQK0t1CuCI/AAAAAAAAEWo/-f_SdGDnlPs/s400/DSC_9281.NEF" width="265" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Encara no han prohibit que es pugui fumar i fa nosa quan ja t'has acostumat a lo contrari. Compren crispetes, pipes o gelats per entretenir la gana mentre veuen la posta de sol des de dalt de la fortalesa Kalemegdan.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Hi ha senyores que venen puntes de ganxet per ensenyorir taules o finestres, hi ha senyors que venen llibres de vell en parades de fusta. Els cambrers, gairebé sense excepció, són sempre homes. I el peató encara no és més important que els cotxes, que poden aparcar ocupant voreres amb totes les de la llei.</div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-28420273090214246752015-07-27T22:30:00.001+02:002015-07-27T22:30:23.984+02:00El pla<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-lxgpolazX84/VbaTl2eIORI/AAAAAAAAELk/uzZ8AJl0fYs/s1600/DSC_9239.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="265" src="http://3.bp.blogspot.com/-lxgpolazX84/VbaTl2eIORI/AAAAAAAAELk/uzZ8AJl0fYs/s400/DSC_9239.jpg" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
A mi m'agrada molt Montblanc. Perquè és el meu poble, segurament, i perquè està ple de records i de racons. Però si hagués d'escollir un lloc de Montblanc, us diria ràpidament "el pla", tal com l'anomenem els montblanquins, o el <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Pla_de_Santa_B%C3%A0rbara" target="_blank">Pla de Santa Bàrbara</a>, el seu nom oficial. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
És un turó al bell mig de la vila, de molt fàcil accés per un camí empedrat. Sempre hi ha hagut camins per pujar-hi, però ara s'hi accedeix molt millor que quan jo hi pujava de petita. De fet, a mi els camins no m'interessaven, jo sempre trescava pel dret. Recordo que una vegada un senyor ens va escridassar a mi i a una amiga perquè no passàvem pel camí i ens digué 'cabretes'. Aquí mateix també hi vaig fer d'arqueòloga, doncs hi vam trobar una moneda que semblava antiga (quan encara s'hi excavava per veure què hi trobaven) i vam dur-la al museu. L'home del museu encara deu riure ara.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
De dia s'hi veu tota la conca: Montblanc n'és el punt més baix i està rodejat completament de muntanyes. Feu-hi una volta de 360º i ja ho veureu. A més, si un montblanquí us duu a fer-hi una ullada, no s'oblidarà mai de dir-vos on es troba el nas del gegant: és un gegant que un dia es posà a dormir i que té un nas ben punxegut. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
També, naturalment, des del pla hi podem veure una bona part de Montblanc: tota la silueta de les muralles, les esglésies (la de Santa Maria a tocar, imponent, i la de la Serra no pas gaire lluny, fora de les muralles), les cases i tots els voltants del poble. Més enllà, abans de les muntanyes, hi podem comptar una bona colla dels pobles que pertanyen a la Conca de Barberà.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Anar-hi al capvespre, a veure-hi la posta de sol, és un moment màgic. Dueu una mica d'abric perquè sempre hi fa ventot. Ara, un dels moments més particulars del pla és la nit: és un bon lloc per veure-hi les estrelles, per estar-hi fresquet o per relaxar-te intuint com la vida diurna es va amagant a les cases i deixa pas al brunzit dels grills. I, com que no hi ha fanals, qui vulgui pot gaudir d'una estona d'intimitat bastant segura. Us ho dic amb coneixement de causa.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-18485775696737207912015-07-09T19:06:00.001+02:002015-07-09T19:26:32.339+02:00Buena Vista Social Club<div dir="ltr" style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<a href="http://1.bp.blogspot.com/-ieir_iMR-yg/VZ6psjvNlgI/AAAAAAAAEIw/cersxBzxHyQ/s1600/28.BuenaVista-Pedralbes-Barcelona-ok.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="223" src="http://1.bp.blogspot.com/-ieir_iMR-yg/VZ6psjvNlgI/AAAAAAAAEIw/cersxBzxHyQ/s400/28.BuenaVista-Pedralbes-Barcelona-ok.jpg" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: 12.8000001907349px;">A baix, una senyora d'uns setanta llargs escarxofada al seu seient, mirant ara i adés el seu mòbil, amb cara de gripau babau. A l</span><span style="font-size: 12.8000001907349px;">a senyora no sembla que li agradi pas gaire el concert. Està sola o, almenys, els seus acompanyants no estan pas a la vora. Cap al final del concert aprofita que ens aixequem de la cadira per ballar al ritme 'sabrosón' per tocar el dos.</span></div>
</div>
<div dir="ltr" style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px;">
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A baix, fora de les grades, algunes parelles que no podien evitar moure peus i malucs, una i una altra cançó.</div>
</div>
<div dir="ltr" style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px;">
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A baix, un senyor que grava totes i cadascunes de les cançons a cop d'altaveu de whatsapp i després les envia. Quina sort haver gaudit d'un concert així amb qualitat altaveu de whatsapp, no?</div>
</div>
<div dir="ltr" style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px;">
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div dir="ltr" style="-webkit-text-stroke-width: 0px; background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; line-height: normal; orphans: auto; text-align: start; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 1; word-spacing: 0px;">
<div style="margin: 0px; text-align: justify;">
Damunt de l'escenari: el Guajiro i el Guajirito, la Omara, l'Eliades, el Papi Oviedo, el Barbarito... cantant a la Candela, a les dues gardènies, cantant sobre unes llàgrimes negres, el 'Quizás" i el "Macané". I acomiadant-se dels escenaris. </div>
</div>
</div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-1110602705747630682015-06-30T21:40:00.000+02:002015-06-30T21:40:14.659+02:00Batejada<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-3LNlX8BonME/VZLqiThWJ_I/AAAAAAAAEGs/Z9saCyPekfU/s1600/1786040.png" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="http://3.bp.blogspot.com/-3LNlX8BonME/VZLqiThWJ_I/AAAAAAAAEGs/Z9saCyPekfU/s200/1786040.png" width="153" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
Va ser només un bateig de submarinisme. Jo li havia regalat al Julio i, com no, també em vaig apuntar a provar-ho.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En vull més. Vull tornar a suar per encabir-me a dins del neopré que feia pudor a tot. Vull tornar a respirar per un regulador xupat per centenars de boques. Vull tornar a posar-me nerviosa i agobiar-me una mica per estar en un medi completament desconegut. Vull tornar a sentir-me patosa amb més de trenta quilos a l'esquena.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Però, sobretot, vull tornar a passejar pel costat dels peixos de colors que no semblaven patir per la meva presència. Vull tornar a tocar el fons rugós, llefiscós i inesperat. Vull tornar a veure com es mouen en grups com si estessin entrenant un ball. Vull tornar a gaudir d'aquest entorn i veure més i més peixets i, si pot ser, tortugues, balenes i tot el que sigui. </div>
<br />Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-59823587276495413152015-06-23T23:40:00.000+02:002015-06-23T23:40:22.437+02:00Belgrad (I)<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://2.bp.blogspot.com/-duq0A3KuF84/VYnRxVIUxTI/AAAAAAAAEGQ/MG6RjehOIls/s1600/savamala2.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="167" src="http://2.bp.blogspot.com/-duq0A3KuF84/VYnRxVIUxTI/AAAAAAAAEGQ/MG6RjehOIls/s320/savamala2.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="background-color: white; text-align: justify;">
<span style="color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px;">Savamala és un dels barris de moda de Belgrad. Es troba al llarg del riu Sava i és una antiga zona industrial on no hi viu ningú: la música alta i el rebombori no molesten a cap veí. No és una zona arquitectònicament maca ni cuidada, però, a poc a poc, l'estant convertint en un nucli cultural. </span></div>
<div style="background-color: white; text-align: justify;">
<span style="color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px;"><br /></span></div>
<div style="background-color: white; text-align: justify;">
<span style="color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px;">Aquí s'hi reuneix tot de gent ben diferent. Hi ha els que van a sopar als restaurants més in de la ciutat, on no hi falta gairebé mai un DJ o un grup de jazz que amenitzi la vetllada. D'altres passegen pel mercat per comprar quincalla, alguna peça de roba o algun element de decoració fet a mà. També s'hi pot anar a ballar a alguna discoteca o en algun concert a l'aire lliure que facin. Sinó, es pot anar a la Spanish House (a la foto), un edifici que només conserva les quatre parets, pel que sembla perquè ningú s'hi ha acabat de decidir a fer-hi res en ferm: aquí es poden veure exposicions itinerants o projeccions de qualsevol índole.</span></div>
<div dir="ltr" style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px; text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="background-color: white; clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-0btp0g4tuYc/VYnQK44aS3I/AAAAAAAAEGE/t-IlzCZIxW4/s1600/tranzit2.jpg" style="clear: right; color: #1155cc; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em; text-align: justify;" target="_blank"><img border="0" class="CToWUd" height="212" src="http://4.bp.blogspot.com/-0btp0g4tuYc/VYnQK44aS3I/AAAAAAAAEGE/t-IlzCZIxW4/s320/tranzit2.jpg" width="320" /></a></div>
<div dir="ltr" style="background-color: white; color: #222222; font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px;">
<div dir="ltr" style="font-size: 12.8000001907349px; text-align: justify;">
Naltros vam sopar al <a href="https://www.facebook.com/tranzit.belgrade" style="color: #1155cc;" target="_blank">Tranzit</a> la primera nit, un dels restaurants més 'in' de Belgrad, regentat per un belgradenc que havia viscut 22 anys a Madrid, on hi havia anat amb una mà al darrere i una al davant i que ara, a banda del restaurant, tenia una empresa d'importació de vi espanyol i una d'exportació de fusta. Tot un crac del màrqueting i les relacions públiques.</div>
<div dir="ltr" style="font-size: 12.8000001907349px; text-align: justify;">
<br /></div>
<div dir="ltr" style="font-size: 12.8000001907349px; text-align: justify;">
Després vam passejar per la vora del riu, on s'hi reuneixen amants i amics, per gaudir del bon temps que hi fa ara: no fa tant que han començat els 6 mesos de bon temps i múltiples colors i han deixat enrere els 6 mesos de pluges, neus i on tot és blanc i negre.</div>
</div>
<div class="yj6qo ajU" style="background-color: white; color: #222222; cursor: pointer; font-family: arial, sans-serif; font-size: 12.8000001907349px; outline: none; padding: 10px 0px; width: 22px;">
</div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-25816163472877159772015-06-16T23:29:00.001+02:002015-06-16T23:29:19.311+02:003 acudits dels que fan riure als propis pares i poc més<br />
(El Mika comença a menjar, amb força gana. Hem estat caminant per la muntanya.)<br />
Padrina: Tens gana Mika?<br />
Mika: Sí<br />
Padrina: És que la muntanya fa gana.<br />
<br />
...<br />
(El Mika beu aigua)<br />
Padrina: Tens molta set, no Mika?<br />
Mika: Sí!<br />
Padrina: És que la muntanya fa set.<br />
<br />
...<br />
(el Mika es fa un pet)<br />
Mika: Padrina, és que la muntanya fa pets!<br />
<br />
-------------------------------------------------------------------------<br />
<br />
(L'Aran ha utilitzat, per variar, el pijama per netejar-se les mans plenes de melmelada)<br />
Mika: Aran, estaves tot nèt i mira com t'has fotut!<br />
<br />
---------------------------------------------------------------------------<br />
<br />
(Li dic a l'Aran que s'estigui una estona a la dutxa que ja vinc, però ell en vol sortir ràpidament)<br />
Mika: Aran, però tu saps el que és una estona o no?<br />
<br />
<br />Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-20706788465132363172015-06-03T23:20:00.000+02:002015-06-03T23:20:05.548+02:00Mecagonlaputa<div class="separator" style="clear: both; text-align: right;">
<a href="http://2.bp.blogspot.com/-zpGXc2TwzlA/VW9vN9jalkI/AAAAAAAAD54/byqBCg48QqE/s1600/mika-gat.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="400" src="http://2.bp.blogspot.com/-zpGXc2TwzlA/VW9vN9jalkI/AAAAAAAAD54/byqBCg48QqE/s400/mika-gat.jpg" width="331" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
Aquesta és la primera paraulota que ha après el Mika. També diu cada dos per tres caca, tonto i 'loco', però això són clarament futileses davant d'aquest renec amb totes les lletres. A vegades la diu movent els llavis, sense fer soroll. És boníssima la cara que fa quan diu això, alhora que li surt a l'extrem inferior de l'ull esquerre un clotet de trapella, herència de son pare.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La veritat és que, de totes les barrabassades que fa, i que no són pas poques, aquesta és la que em preocupa menys; encara que no li permeto de cap manera que ho digui. Per mi no està al mateix nivell de pegar, trencar coses o desautoritzar-me contínuament i amb sorna. Però intento pensar que per un tema cultural i de relacions personals, em convé no deixar-les-hi dir. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ara qui ha de deixar de dir-les sóc jo. A veure com substitueixo les meves frases preferides: quina put*merda de ..., òst*a ja o "j*der".</div>
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-23387617280728693942015-05-22T22:11:00.000+02:002015-05-22T22:21:38.991+02:00Jo corro, tu corres<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://1.bp.blogspot.com/-GxZ5Ug7C328/VV-L-pCPaKI/AAAAAAAAD4Q/8uUeXd2flOQ/s1600/mizuno.jpeg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" src="http://1.bp.blogspot.com/-GxZ5Ug7C328/VV-L-pCPaKI/AAAAAAAAD4Q/8uUeXd2flOQ/s1600/mizuno.jpeg" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
Sí, miri, que quan m'aixeco del sofà o de la cadira em fan mal les lumbars i m'estic una estona per acabar-me de posar recta del tot. Tens una hèrnia. Com? Sí, una hèrnia discal; però tu procura fer esport, res de quedar-te al sofà a compadir-te.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Ja fa més d'un any d'això i avui he recordat l'hèrnia. De moment és només una lleu molèstia que espero que se'm passi ràpidament. Però, en general, no me'n sento gens. Vaig començar a fer més i més esport i ara no puc estar-me'n: tres dies per setmana corro entre quaranta-cinc minuts i una hora. </div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Al principi duia uns quets (pels no conquens, unes bambes) que jo mateixa vaig escollir. Fa uns mesos vaig anar a una botiga on et diuen si supines o prones veient-te córrer només deu metres i et recomanen el que més et convé. Els nous quets són una meravella; van sols, de debò! També em vaig regalar unes malles amb butxaqueta. Ara ja no entortolligo les claus als quets i puc dur un parell d'euros pel que pugui ser. Ah, i no em manca pas un aparell d'aquests que et compten els passos, els quilòmetres, les calories, les pulsacions... i que aviat prediran el futur! </div>
<br />
De moment he guanyat la cursa a l'hèrnia aquesta. Seguiré corrent, per si de cas.<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-58123449675049731142015-05-15T18:26:00.001+02:002015-05-15T18:41:32.094+02:00La cargolera<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-sfziJxMx6QY/VVYd8ZOOIdI/AAAAAAAAD3s/3sLFrHo3U0I/s1600/Aran-lupa.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="http://4.bp.blogspot.com/-sfziJxMx6QY/VVYd8ZOOIdI/AAAAAAAAD3s/3sLFrHo3U0I/s320/Aran-lupa.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
Ahir els vaig anar a veure al cole i tenien tots a la mà un cargol. Se'l passaven per la mà i el deixaven a terra per veure el regueró que deixava. El que sorprenia era veure tants nens junts tenint cura d'uns animals tan fràgils. Fins i tot s'aixecaven i anaven en compte de no xafar-los. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Avui, en anar-los a recollir, els meus dos, amb algun company més, havien sucumbit al desig de destrossar la cargolera: l'havien omplert d'aigua i la tapa està trencada. No us puc informar del nombre de baixes, no he trobat pertinent preguntar-ho. La professora els tenia castigats i dilluns n'espera alguna resposta.<br />
<br />
Torno o no torno? No ho sé, encara. Però avui m'ha vingut de gust ser una mica jo. Perquè l'escriptura m'omple i em permet buidar. I els contraris, m'encanten.</div>
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-14960195905290348072013-01-10T11:04:00.001+01:002013-01-10T11:04:13.017+01:00Crònica d'una mort anunciada <a href="http://1.bp.blogspot.com/-AueZVEIV5V4/UO6Qo5KL4nI/AAAAAAAACZQ/CLOSDKJ01V4/s1600/DSC_4489.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="308" src="http://1.bp.blogspot.com/-AueZVEIV5V4/UO6Qo5KL4nI/AAAAAAAACZQ/CLOSDKJ01V4/s640/DSC_4489.jpg" width="640" /></a><br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
Ja fa massa temps que posar-me a escriure un
post al blog és més un esforç que un gust. Fa massa que, tot i que se m'ocorren
algunes coses, poques, per escriure-hi, no les trobo prou interessants com per
publicar-les. Massa temps d'estira i arronsa.
<br />
<br />
Així que tanco aquest blog després de gairebé 8
anys, 245 posts (incloent el present) i molts comentaris de tots vosaltres. Us
agraeixo enormement que m’hagueu llegit i a vegades també comentat.
<br />
<br />
La 'catalanadelmon' seguirà rondant pel
<a href="https://twitter.com/catalanadelmon" target="_blank">twitter</a>, entre d'altres. I qui sap si tornaré algun dia al món dels blogs o a
algun altre món virtual per explicar els meus viatges, els meus pensaments o
qui sap què. Però ara és el moment de posar un punt i final. M’ha costat
prendre aquesta decisió, perquè em costa tancar etapes, sobretot les que han
estat gratificants. Però he d'acceptar que no hi ha res per
sempre.
<br />
<br />
Gràcies a totes i a tots per haver-me acompanyat durant tots aquests anys.
</div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com14tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-35233686735841742052012-12-10T22:59:00.000+01:002012-12-10T23:01:59.700+01:00Ana<div style="text-align: justify;">
Recordaré la teva rialla, com la teva veu, forta i clara. Et recordaré devorant llibres, incansablement. Recordaré les estones que passàvem veient reportatges de tot tipus. Et recordaré amb la cigarreta a la mà, encara que ara fes un temps que ho havies deixat. Recordaré les teves enrabiades, tan intenses com efímeres. Et recordaré cantant, a tothora, per tu, i ara pels teus néts. Recordaré el teu caminar lent. Et recordaré en els teus tres fills, tots ells molt importants per a mi. Recordaré la teva vaga memòria pels noms. Et recordaré marejant la perdiu per entaular-te, mentre els altres ja enllestíem el primer plat. Recordaré els teus records familiars, que ens explicaves una i una altra vegada.
<br /><br />
Em vas acollir a la teva família, sense recança, en un moment que jo tant ho necessitava. I sempre, sempre, vaig sentir que en formava part. Tu, i tota la teva família, me’n vau fer sentir.<br /><br />
M’entristeix molt pensar en el futur sense tu, sense la sogra xerraire i atenta, sense l’àvia petonera i cantaire. Però em reconforta pensar que t’he conegut i he pogut compartir molts moments amb tu. I també que, encara que per poc temps, has gaudit intensament dels teus néts.
<br /><br />
Adéu. Descansa. Et recordaré sempre.
</div>Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-2950532226790323522012-10-31T11:40:00.003+01:002012-10-31T11:40:54.024+01:00Germans bessons<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-D6JdTIILYpE/UJD_7uySIpI/AAAAAAAACVk/VFvNVZ8NDlI/s1600/DSC_6063.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="http://4.bp.blogspot.com/-D6JdTIILYpE/UJD_7uySIpI/AAAAAAAACVk/VFvNVZ8NDlI/s320/DSC_6063.jpg" width="220" /></a></div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Tenir un o més germans sol ser una
sort, sobretot quan ets petit. Un bon dia et fas gran i les coses
canvien, tu canvies i, mentre que alguns segueixen units, d'altres no
es retroben mai més. Però no tinc intenció ni ganes de parlar
d'aquests germans que se separen, sinó dels que acaben de començar
a gaudir, i també a patir, és clar.</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Vull parlar-vos dels meus nens, que
conviuen des de fa més de dos anys (si afegim el temps que van
compartir dins l'úter matern). Interaccionen contínuament, fins al
punt que si estan sense el germà, ja sigui perquè encara dorm o per
alguna separació puntual, es nota com el troben a faltar. Però
alhora també es nota com disminueixen l'activitat, com poden jugar a
estones sols (perquè ningú els molesta ni els pren les joguines) i
com, nosaltres els pares, podem gestionar-ho tot molt millor.
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Quan estan junts, ara mateix, es
barallen molt. No només per prendre's les joguines, sinó que moltes
vegades es peguen, s'estiren els cabells o es colpegen amb qualsevol
cosa sense cap motiu aparent. Si estan asseguts al cotxet no perden
l'oportunitat de molestar-se l'un a l'altre o de robar el menjar o la
beguda de l'altre. Ara, a vegades també es donen la mà, juguen a
desfer-se les sabates, posen la cama a sobre de la del seu germà o
criden a l'uníson i també riuen sense parar.</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
No és cert el que sempre em pregunten
que si quan un plora, també ho fa l'altre. S'encomanen el riure, el
plor no. Però com que el plor sol venir de les baralles que
s'empesquen, llavors sí que ploren alhora. A estones juguen junts,
es persegueixen per la casa, al bressol xerren, canten i riuen
acotxant-se i aixecant-se fent el típic “tat”, s'amaguen rere
les cortines i l'altre el descobreix, esclafint-se de riure. Ara bé,
sí que es copien gairebé tot, volen el que té l'altre, volen que
els hi facis el que li fas a l'altre i si l'un llença una cosa
l'altre no tardarà a fer-ho, si un escup l'altre va darrere.</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
El que sí que és cert és que si algú
els dóna alguna cosa, demanen el mateix pel seu germà. Això va
passar recentment, al parc, quan una senyora es va oferir a donar
mandarina a un d'ells. El nen no es movia del seu costat, amb un
grill de mandarina a la mà, però sense menjar-se'l. Semblava que li
demanés un altre, però la senyora li deia que es mengés el que
tenia a la mà i que després ja li donaria un altre. Al final, va
decidir donar-li un més i el nen va anar tot content, amb els dos
grills a la mà a donar-ne un al seu germà. Així per fi va poder
menjar-se el seu.</div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-83528927964571989892012-09-17T11:31:00.000+02:002012-09-17T11:31:54.955+02:00Ja no goso<br />
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Ja no goso criticar la majoria de pares
i mares. No combrego amb tot el que fan, ni estic pas d'acord amb tot
el que diuen. Tinc una opinió particular de com vull fer les coses,
però és una opinió que va evolucionant amb mi i amb els nens. Les
idees preconcebudes, les frases tipus “això jo no ho faré” o
“així no actuaré”, ja les he esborrat de la meva dialèctica
diària.
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Abans criticava alguns pares, tant pel
que deixaven de fer com pel que feien. Però ho feia sense
coneixement de causa. Ara sé com n'és de dur tenir fills i
educar-los. De fet, només puc dir que sé què és tenir dos nens de
la mateixa edat, que actualment han complert un any i mig. I, tot
això, en un entorn econòmic i familiar gens complicat. Qualsevol
altra situació se m'escapa de les mans i puc imaginar-me com
actuaria o què intentaria fer, però que ni remotament s'assemblaria
a la realitat final.</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Valgui això com a disculpa per tots
aquelles mares i pares a qui he criticat, directa o indirectament.
Però que no valgui, de cap manera, per excusar-se per no intentar
fer-ho millor.</div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-10827099522992878462012-09-06T11:49:00.001+02:002012-09-06T11:49:16.288+02:00De llibres (III)<div style="text-align: justify;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-99YYpuWrabk/UEhxHni9eOI/AAAAAAAACTw/Ea2_0pkX6VA/s1600/la-caida-de-los-gigantes.jpeg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="http://3.bp.blogspot.com/-99YYpuWrabk/UEhxHni9eOI/AAAAAAAACTw/Ea2_0pkX6VA/s320/la-caida-de-los-gigantes.jpeg" width="207" /></a>M'he llegit, de cap a peus i en llibre
electrònic (en paper ha de ser complicat i si et cau al peu ni
t'explico) “La caida de los gigantes”, de'n Ken Follet. No sé
com etiquetar-lo sense ser massa dura. Clar i català: un pífia.
<br />
<br />
El que no entendreu és perquè l'he
acabat si no m'agradava. El cas és que el vaig agafar amb ganes, el
primer capítol em va enganxar, volia conèixer la història del noi
que havia començat a treballar a la mina en una Anglaterra
enterbolida per la proximitat de la primera guerra mundial. A mesura
que avançava la novel·la anaven apareixent nous protagonistes i
tots tenien cert interès. Estaven prou ben escollits. A més, per
algú que sap tant poc d'història com jo, aprendre el que va succeir
i com va anar tot durant la primera guerra mundial, no deixava de ser
un bon al·licient. Llegir història pura no m'agrada, però així,
en forma de novel·la, semblava més fàcil de digerir. I així ha
estat, alguna cosa m'ha quedat.
<br />
<br />
El pitjor de la novel·la han estat
dues coses: llargues i avorrides converses, de caire polític, que
se'm feien eternes i, per altra banda, l'enllaç final dels
personatges, tot exageradament previst i amb descripcions infantils.
És entretingut i aprens una mica d'història, però jo diria que el
senyor Follet estava cansat de la seva pròpia obra i va decidir
acabar-la sense trencar-se massa les banyes.
<br />
<br />
Ja he començat el “Jo confesso”,
de'n Jaume Cabré. També en llibre electrònic. Ja us explicaré.</div>Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-57572557567585641822012-08-27T15:23:00.001+02:002012-08-27T15:23:29.771+02:00El dia a dia<br />
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
No sé si són dels més moguts de
tots, ni si és només el factor “ser dos” que fa que el caos
sigui encara més caòtic. Però ja m'han dit forces vegades que em
planyen i hem deixat avis i tiets esgotats a més no poder.</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Si anem a un supermercat, i hi vaig
sola, normalment els duc a la seva cadireta i poca cosa poden fer;
tot i que més d'una vegada han estirat els braços i les cames per
tirar a terra el que tenen al seu abast. Quan els hem posat a dins
del carro de la compra, qualsevol cosa que anava a parar a dins
sortia immediatament disparat cap a terra (vam arribar amb un
carbassó partit en dos). Així que, de moment, la millor forma és
dur-los a ells a dins d'un carro i dur-ne un altre per la compra. I
vigilar de no passar massa la vora de les estanteries.</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Anar a casa dels amics pot acabar amb
l'amistat. Als últims amics que hem visitat, i on només vam estar
uns 10 minuts, van acabar amb terra de plantes per mig pis, uns
quants objectes canviats de lloc per evitar que els trenquessin i una
escombra partida en dos. I, tot això, vigilant-los de ben aprop!
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Als restaurants deixem estela, també.
A banda dels plors, crits i queixes continuades, no hi pot faltar tot
de pa mastegat per arreu i moltes restes de menjar pel terra i les
cadires. I si els deixem baixar de la seva cadira on estan ben
lligats, pot passar qualsevol cosa: que arrosseguin cadires,
paraigüers o el que trobin, que estirin qualsevol cosa de les altres
taules o que posin la mà a dins de la galleda d'aigua on els clients
hi llencen la burilla del cigarret. Deixem un camp de batalla!</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
A la platja és força divertit: els
agrada remenar les bosses dels altres i treure'n el que sigui. I la
gran afició és trepitjar les tovalloles dels veïns, fins que
aquestos, quan ja han tret la sorra de les seves tovalloles tres
vegades, agafen els trastos i es canvien de lloc. Per sort, encara no
els persegueixen més enllà.</div>
Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-17099959.post-57893928721996920342012-07-30T15:31:00.000+02:002012-07-30T15:31:03.496+02:00Veniu al parc amb mi?<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://1.bp.blogspot.com/-e9DVaKag1fU/UBaLoCC56rI/AAAAAAAACTQ/LdDJL4tLAjE/s1600/foto.JPG" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="320" src="http://1.bp.blogspot.com/-e9DVaKag1fU/UBaLoCC56rI/AAAAAAAACTQ/LdDJL4tLAjE/s320/foto.JPG" width="240" /></a></div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Helvetica, sans-serif;">Alguns
dies marxo estressada del parc. I ho acabo traient a base de
llàgrimes. </span></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Helvetica, sans-serif;">Arribo
al parc. Només entrar, un nen llença a terra un pot de galetes i
moltes acaben per terra i destrossades. Els meus s'hi abraonen, volen
galetes sí o sí. Els dic que les deixin i em segueixin, que jo ja
els hi donaré les seves. Sembla que em fan cas i es mengen les
seves, que gairebé devoren de dues en dues. Quan se les acaben
segueixen amb gana, així que els dono una pera a cadascun. La pela i
el cor de la pera també van coll avall, tot i que una bona part del
suc de la pera fa cap a la samarreta i a les mans. </span></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Helvetica, sans-serif;">Arriba
un nen a sobre d'un cotxe dels que fan música i encanten a tots. Els
dos el volen tocar i l'àvia del nen no sap com fer-ho perquè no li
deixin el cotxe tot ple de pera. Jo l'entenc, de debò, però miri
senyora, penso però no li dic res, són nens, s'embruten i embruten.
Jo a casa ja perdo prou el senderi perquè no em deixin la casa feta
una cort de porcs. Però al parc em vull relaxar i vull que ells
facin les porcades que vulguin. Estic cansada de dir que no, quan
estic al parc vull relaxar-me.</span></span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Helvetica, sans-serif;">Però
no hi ha manera. Els netejo les mans i les cares com puc, perquè
l'àvia els deixi tocar el cotxe i la col·lecció de cotxes en
miniatura que duu. Jo també trec els meus cotxes, perquè tots hi puguin jugar. Veig que l'àvia no està a gust perquè el seu
nét no pot jugar tot lo tranquil que voldria. Però jo passo, està
al parc i així funciona tot aquí. </span></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Helvetica, sans-serif;">Quan
se'n cansen dels cotxes agafen el cotxet de nines d'una nena i els
dos es barallen, juntament amb d'altres nens i també la propietària,
per fer-lo corre pel parc. Vinga separar-los, vinga vigilar que no
empenyin els altres nens, vinga controlar que no es peguin.</span></span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Helvetica, sans-serif;">Ara
l'un se'n va a jugar amb terra. Mentre guaites què fa, veus que
l'altre persegueix un nen amb una pilota. El deixes fer però el
perds de vista i durant un minut no saps on tens un dels nens. El
parc no té portes, però et sembla massa poc temps perquè se n'hagi
anat gaire lluny. Però no el veus. Fins que descobreixes un cap a
dalt de les escales que duen al tobogan. No t'havies atabalat massa
encara, però quan comences a relaxar-te sents una àvia que diu que
l'altre nen menja terra. Li dius que ja ho saps, que ho fa sempre.
Però després hi va l'altre i comença a menjar-se-la a grapats. </span></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Helvetica, sans-serif;">Estàs
estressada, de controlar, d'intentar educar-los perquè puguin formar
part d'una petita societat anomenada parc. I només et falta que un
d'ells caigui i un avi et digui “és que no se'ls ha de deixar
sols”. Potser sí que ho diu en el bon sentit, que cuidar nens és
complicat. Però jo no puc prendre-m'ho bé, tinc els nervis a flor
de pell. Li dic que no m'ha de dir què he de fer. Un nen plorant de
dolor perquè no se l'ha estat a sobre al 100% ja és un càstig prou
gran per una mare, com perquè et vingui l'avi de torn, que es passa
l'estona enganxat a una sola néta que té i que no li deixa ni que
s'embruti els peus amb la terra. </span></span>
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br />
</div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Helvetica, sans-serif;">Sí,
puc arribar a ser molt esquerpa. Però una acumulació d'estrès no
ajuda pas massa a ser amable. I qui no ho entengui, que s'hi posi
fulles.</span></span></div>Marta Contrerashttp://www.blogger.com/profile/10426190701077199246noreply@blogger.com7