Veniu al parc amb mi?

Alguns dies marxo estressada del parc. I ho acabo traient a base de llàgrimes.

Arribo al parc. Només entrar, un nen llença a terra un pot de galetes i moltes acaben per terra i destrossades. Els meus s'hi abraonen, volen galetes sí o sí. Els dic que les deixin i em segueixin, que jo ja els hi donaré les seves. Sembla que em fan cas i es mengen les seves, que gairebé devoren de dues en dues. Quan se les acaben segueixen amb gana, així que els dono una pera a cadascun. La pela i el cor de la pera també van coll avall, tot i que una bona part del suc de la pera fa cap a la samarreta i a les mans.

Arriba un nen a sobre d'un cotxe dels que fan música i encanten a tots. Els dos el volen tocar i l'àvia del nen no sap com fer-ho perquè no li deixin el cotxe tot ple de pera. Jo l'entenc, de debò, però miri senyora, penso però no li dic res, són nens, s'embruten i embruten. Jo a casa ja perdo prou el senderi perquè no em deixin la casa feta una cort de porcs. Però al parc em vull relaxar i vull que ells facin les porcades que vulguin. Estic cansada de dir que no, quan estic al parc vull relaxar-me.

Però no hi ha manera. Els netejo les mans i les cares com puc, perquè l'àvia els deixi tocar el cotxe i la col·lecció de cotxes en miniatura que duu. Jo també trec els meus cotxes, perquè tots hi puguin jugar. Veig que l'àvia no està a gust perquè el seu nét no pot jugar tot lo tranquil que voldria. Però jo passo, està al parc i així funciona tot aquí.

Quan se'n cansen dels cotxes agafen el cotxet de nines d'una nena i els dos es barallen, juntament amb d'altres nens i també la propietària, per fer-lo corre pel parc. Vinga separar-los, vinga vigilar que no empenyin els altres nens, vinga controlar que no es peguin.

Ara l'un se'n va a jugar amb terra. Mentre guaites què fa, veus que l'altre persegueix un nen amb una pilota. El deixes fer però el perds de vista i durant un minut no saps on tens un dels nens. El parc no té portes, però et sembla massa poc temps perquè se n'hagi anat gaire lluny. Però no el veus. Fins que descobreixes un cap a dalt de les escales que duen al tobogan. No t'havies atabalat massa encara, però quan comences a relaxar-te sents una àvia que diu que l'altre nen menja terra. Li dius que ja ho saps, que ho fa sempre. Però després hi va l'altre i comença a menjar-se-la a grapats.

Estàs estressada, de controlar, d'intentar educar-los perquè puguin formar part d'una petita societat anomenada parc. I només et falta que un d'ells caigui i un avi et digui “és que no se'ls ha de deixar sols”. Potser sí que ho diu en el bon sentit, que cuidar nens és complicat. Però jo no puc prendre-m'ho bé, tinc els nervis a flor de pell. Li dic que no m'ha de dir què he de fer. Un nen plorant de dolor perquè no se l'ha estat a sobre al 100% ja és un càstig prou gran per una mare, com perquè et vingui l'avi de torn, que es passa l'estona enganxat a una sola néta que té i que no li deixa ni que s'embruti els peus amb la terra.

Sí, puc arribar a ser molt esquerpa. Però una acumulació d'estrès no ajuda pas massa a ser amable. I qui no ho entengui, que s'hi posi fulles.