Fer esport em va bé per deixar
l'atabalament i l'estrès de banda. Mentre corro no penso gran cosa,
només alguns detalls, coses sense importància: el que he de
comprar, algun mail que m'he descuidat d'enviar,... Bàsicament, em
concentro en les quilòmetres que recorro i les calories, que diu la
màquina, que gasto.
Però sembla que, a més d'alliberar-me de l'estrès, durant aquesta estona es van fent les connexions neuronals necessàries perquè, un cop acabo, el cervell em comença a enviar tot un bon tou d'informació que tenia a mig processar i me la serveix a punt de caramel. Normalment en trec petites conclusions o, simplement, em serveix per adonar-me d'algunes coses. Ahir, per exemple, vaig acabar de decidir què faria a partir de setembre, pel que fa als estudis. En d'altres ocasions he acabat de decidir si vaig o no a tal lloc.
Ara bé, algunes vegades, les decisions que en surten són ben transcendentals. Fa una mica més de dos anys vaig arribar a casa, després del gimnàs, amb la decisió de deixar una feina de més de 7 anys. Val a dir que em va caldre acabar-ho de parlar amb el meu xic per donar-hi l'empenta final. Però recordo que estava asseguda a sobre del matalàs que es posa a terra per fer abdominals, després d'haver suat a sobre de la màquina de corre. Estava assecant-me la suor i, de cop, em van començar a venir unes llàgrimes que vaig haver d'amagar rere la tovallola. Treia l'angoixa dels últims mesos, el malestar de l'estira i l'arronsa, del la deixo o no la deixo. I la vaig deixar.
Tampoc fa pas massa que corria pels camins de Hillsboro, a Oregon. Allí córrer era més agradable que a sobre de la màquina del gimnàs, ja que ho feia enmig d'arbres enormes, conills i esquirols. Suposo que per això, el que vaig decidir va ser que volia ser mare.
Però sembla que, a més d'alliberar-me de l'estrès, durant aquesta estona es van fent les connexions neuronals necessàries perquè, un cop acabo, el cervell em comença a enviar tot un bon tou d'informació que tenia a mig processar i me la serveix a punt de caramel. Normalment en trec petites conclusions o, simplement, em serveix per adonar-me d'algunes coses. Ahir, per exemple, vaig acabar de decidir què faria a partir de setembre, pel que fa als estudis. En d'altres ocasions he acabat de decidir si vaig o no a tal lloc.
Ara bé, algunes vegades, les decisions que en surten són ben transcendentals. Fa una mica més de dos anys vaig arribar a casa, després del gimnàs, amb la decisió de deixar una feina de més de 7 anys. Val a dir que em va caldre acabar-ho de parlar amb el meu xic per donar-hi l'empenta final. Però recordo que estava asseguda a sobre del matalàs que es posa a terra per fer abdominals, després d'haver suat a sobre de la màquina de corre. Estava assecant-me la suor i, de cop, em van començar a venir unes llàgrimes que vaig haver d'amagar rere la tovallola. Treia l'angoixa dels últims mesos, el malestar de l'estira i l'arronsa, del la deixo o no la deixo. I la vaig deixar.
Tampoc fa pas massa que corria pels camins de Hillsboro, a Oregon. Allí córrer era més agradable que a sobre de la màquina del gimnàs, ja que ho feia enmig d'arbres enormes, conills i esquirols. Suposo que per això, el que vaig decidir va ser que volia ser mare.
5 comentaris:
Hi ha alguna cosa, pel dedins, que ens diu el que hem de fer. Jo també sóc d'anar a córrer i trobar la solució a tantes coses després d'una bona suada. :)
el que si està clar és que el cervell treballa més bé quan es relaxa i treu cabòries......una suada va bé, aclareix les idees.
Jo també soluciono les coses quan corro, el problema és que qusn m'aturo les deixo de solucionar...
fer esport fa mandra abans, costa en el mentres tant, però quan entres a la dutxa la vida es veu molt millor...
A mi fer esport no m'agrada gens, però teniu raó que cal estar ben relaxat per prendre decisions. Si tinc alguna cosa pendent em costa dormir i, com que sóc nocturna, és abans de dormir que hi veig clar.
Publica un comentari a l'entrada