Toca massatge. Ara fa temps que no me'n faig cap i les lumbars grinyolen. Aixecar ara l'un, ara l'altre, obrir i tancar el cotxet, carregar les bosses de la compra,... I quan m'aixeco del sofà, que el pobre de còmode no té res però els nous no acaben d'arribar, el cos es queda vinclat una mica endavant i durant uns segons sento unes punxades musculars que retarden el retorn a la posició perpendicular al sòl.
Però toca massatge i me n'hi vaig. Hi sóc en menys de cinc minuts i, encara que només és mitja hora i que en algun punt sento dolor, estic a punt d'adormir-me resultat d'haver començat el dia a les 6 de la matinada, hora de vòmits institucionalitzada. Però no caic, el massatge s'acaba i marxo molt agraïda i relaxada.
Abans de tornar a casa vull comprar un parell de coses. Pel camí em topo amb una noia, alta i més aviat rabassuda, tota vestida de negre, amb el cabell molt llarg i fosc. Si no m'equivoco, pertany a alguna de les famílies gitanes que viuen aquí des de sempre. De fet, ja l'he vista d'altres vegades, però avui la veig fent rebotar amb ràbia i repetidament, el mòbil contra el terra. I allí el deixa, aixafat, la carcassa per un costat, la bateria per un altre i la targeta uns metres més enllà. Sento que diu no sé què de missatges que no vol veure més i estic temptada de seguir-les per conèixer més detalls d'altres vides. Però me'n desdic, i menys mal, perquè s'aturen unes passes enllà i jo no m'hauria pas pogut aturar per seguir escoltant, hauria estat massa descarat.
Entro a l'Abacus. Agafo un parell de ninos de Lego i un envàs per dur-hi aigua. El noi que està pagant vol demanar un canvi quan tota la gestió de la venda ja està realitzada. La senyora que ha fet la venda rebufa i li comenta la dificultat de la transacció. El noi marxa capcot. Però quan jo ja baixo les escales, el veig que torna a pujar, amb cara de resignació i d'estar estudiant les paraules que necessitarà per arreglar el problema.
Passo per una ferreteria que he vist que han obert fa poc. Hi entro i descobreixo que són els que estaven en un altre carrer i que s'han traslladat. Són molt pesats, sempre t'ofereixen coses i has de donar explicacions de perquè no ho vols. No, no vull aquest sabó per la rentadora, perquè el que ja tinc em va bé i jo quan una cosa em va bé no ho canvio. Ostres, no sé d'on he tret una mentida com aquesta, jo que provo coses noves contínuament, em vagin bé o no les velles. Però almenys m'ha servit perquè no continués insistint i poder sortir de la botiga sense coses inservibles.
Em compro un gelat, un de petit. I, mentre me’l menjo, guaito un parell d’aparadors. En el primer veig que t’hi pots comprar el camp nou per només 29 euros. En el segon un despertador del Barça.
Torno cap a casa.
Però toca massatge i me n'hi vaig. Hi sóc en menys de cinc minuts i, encara que només és mitja hora i que en algun punt sento dolor, estic a punt d'adormir-me resultat d'haver començat el dia a les 6 de la matinada, hora de vòmits institucionalitzada. Però no caic, el massatge s'acaba i marxo molt agraïda i relaxada.
Abans de tornar a casa vull comprar un parell de coses. Pel camí em topo amb una noia, alta i més aviat rabassuda, tota vestida de negre, amb el cabell molt llarg i fosc. Si no m'equivoco, pertany a alguna de les famílies gitanes que viuen aquí des de sempre. De fet, ja l'he vista d'altres vegades, però avui la veig fent rebotar amb ràbia i repetidament, el mòbil contra el terra. I allí el deixa, aixafat, la carcassa per un costat, la bateria per un altre i la targeta uns metres més enllà. Sento que diu no sé què de missatges que no vol veure més i estic temptada de seguir-les per conèixer més detalls d'altres vides. Però me'n desdic, i menys mal, perquè s'aturen unes passes enllà i jo no m'hauria pas pogut aturar per seguir escoltant, hauria estat massa descarat.
Entro a l'Abacus. Agafo un parell de ninos de Lego i un envàs per dur-hi aigua. El noi que està pagant vol demanar un canvi quan tota la gestió de la venda ja està realitzada. La senyora que ha fet la venda rebufa i li comenta la dificultat de la transacció. El noi marxa capcot. Però quan jo ja baixo les escales, el veig que torna a pujar, amb cara de resignació i d'estar estudiant les paraules que necessitarà per arreglar el problema.
Passo per una ferreteria que he vist que han obert fa poc. Hi entro i descobreixo que són els que estaven en un altre carrer i que s'han traslladat. Són molt pesats, sempre t'ofereixen coses i has de donar explicacions de perquè no ho vols. No, no vull aquest sabó per la rentadora, perquè el que ja tinc em va bé i jo quan una cosa em va bé no ho canvio. Ostres, no sé d'on he tret una mentida com aquesta, jo que provo coses noves contínuament, em vagin bé o no les velles. Però almenys m'ha servit perquè no continués insistint i poder sortir de la botiga sense coses inservibles.
Em compro un gelat, un de petit. I, mentre me’l menjo, guaito un parell d’aparadors. En el primer veig que t’hi pots comprar el camp nou per només 29 euros. En el segon un despertador del Barça.
Torno cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada