Coses dels (meus) bessons (IV)

Quan eren més petits els banyàvem per separat. Però, des de que s'aguanten asseguts, els banyem sempre junts en una banyera plegable on encara hi caben, tot i que cada vegada més justets. Una de les primeres vegades que els vam posar junts va ser divertidíssim, tant ells com nosaltres vam riure a cor que vols: l'un feia xipolleig sense parar i l'altre se'n reia amb totes les forces. S'encomanava el riure.

En aquest procés del bany, és necessari ser dos per assecar-los i canviar-los, ja que no pots pas deixar-ne un de sol a la banyera. Però jo, avesada al risc, tot i estar sola, de moment ja els he banyat junts un parell de vegades.

La primera d'elles va anar prou bé, ja que encara no es movien massa. Vaig utilitzar una banyera més petita, buida, com a comodí: un cop banyats, hi vaig deixar un dels nens embolicat de cap a peus amb la tovallola mentre treia a l'altre de l'aigua, també el deixava ben tapat amb la tovallola i el posava a dins la banyera amb son germà; a continuació vaig empènyer la banyera amb navegants inclosos cap a la seva habitació i allí els vaig canviar sense problemes.

La segona vegada ja va ser més accidentada. Com que estaven constipats, vaig decidir que, com pogués, els canviaria la roba allí dins al lavabo, per evitar el canvi de temperatura i que es refredessin encara més. Per això, més o menys igual que l'altra vegada, mentre l'un s'acabava d'entretenir a l'aigua, vaig canviar a l'altre i un cop llest el vaig deixar assegut a dins de la banyera comodí. Ara bé, mentre havia estant canviant a l'altre, l'un havia descobert el tap de la banyera i l'havia estirat, fent que comencés a buidar-se la banyera. Això no em semblà un problema de bones a primeres, ja que estava a punt de treure'l de la banyera. Però en qüestió de segons, va succeir el desastre. El que estava dins de la banyera comodí no s'estava quiet i va decidir llençar-se contra la mampara de la dutxa just en el moment exacte que son germà, que no parava quiet tampoc, havia decidit arreplegar un ninot de fora de la banyera que, amb la gairebé manca d'aigua, havia perdut estabilitat i rigidesa. En un instant, tenia a l'un espatarrat de cara contra el terra de la dutxa, nuu i relliscós, sense poder-se aixecar i al qual havia de socórrer, mentre l'altre bramava pel cop que havia rebut en topar contra la mampara i al qual també havia d'atendre.

Gairebé no recordo com vaig reaccionar, passa tot tan ràpid que a vegades sembla que t'apareguin braços d'arreu. Però uns segons després tot estava tranquil de nou i els dos nens sans i estalvis.