T'ho arreglo amb un clau?

Mon pare era un manetes, tan aviat feia la instal·lació elèctrica de casa com et pujava una paret. Era el paleta, l'electricista, el fuster, el pagès, el lampista, el pintor i no sé què més. Ara, com que feia de tot, algunes coses les deixava millor acabades que d'altres. Algunes vegades l'endoll guspirejava i t'enrampaves si hi endollaves una estufa massa potent. Si necessitaves un parell d'estants per acumular-hi llibres i llibretes, ell arreplegava dos taulons llarguíssims, dels d'obra obra, els empaperava amb algun plàstic perquè no et clavessis cap estella i els penjava a la paret, amb una bona col·lecció de claus, perquè pesava molt tot plegat.

Jo no puc pas dir que hagi heretat aquesta habilitat del tot, però com que l'ajudava de tant en tant, alguna cosa vaig arribar a aprendre. Puc conduir un tractor, fer anar una motoserra per tallar troncs, cavar una rasa per conduir l'aigua de rec i arrencar patates sense aixafar-les. A casa penjo quadres, pinto parets, desembusso l'aigüera i, fa poc, he col·locat les cordes de l'estenedor.

El que sí que he heretat és l'acabat final d'algunes coses: molt polida no sóc i si alguna cosa se'm trava, si cal, clavo un clau. Tenim un calaix a casa, en un moble d'aquesta famosa empresa sueca, que es desmuntava ara i adés i, sense pensar-m'ho massa, vaig agafar un clau, el martell i pim pam patapam ja no s'ha tornat a desmuntar més. El clau, si t'hi fixes, es veu.

La broma a casa és sempre la mateixa: quan cal arreglar alguna cosa, diem que clavaré un clau i llest, sigui el que sigui el que calgui fer.