Recordo que era jo
qui li arreglava el clatell a “ma” padrí i a mon pare. Ho feia
amb la màquina d'afaitar, amb la peça que serveix per arreglar-se
un mateix les patilles. Mon pare era força jove i tenia un clatell
més o menys regular. En canvi, el de “ma” padrí, estava solcat
per un parell d'arrugues ben profundes que m'obligaven a fer diverses
passades per deixar-ho ben polit. Alguna vegada havia retallat més
amunt del que caldria per arreglar un desnivell massa visible o una
pendent destacable. Però, en general, no era una tasca difícil i
l'acabava amb certa dignitat.
Recordo que també
pentinava de tant en tant a ma padrina, assecador i raspall rodó en
mà, seguint l'estil de les àvies montblanquines: arrodonint cada
grapat de cabell per intentar donar-li cert volum i semblar així que
tenia una gran mata de cabell. El que no era el meu fort era pentinar
el ble del front, no em quedava de cap manera; sempre l'havia
d'enllestir ma mare.
Avui he tallat el
cabell als nens. Poca cosa de moment, quatre pèls mal comptats que
acabaven a sobre les orelles. M'han ensenyat com es fa i, sobretot,
què cal fer per evitar un moviment brusc i perillós. Sembla que la meva carrera professional com a perruquera només s'havia
aturat una temporada i que he tornat a reprendre-la. Voluntaris?
Escrits
4 pensaments:
el que s'ha de fer.....jo també he fet de conillet d'indies per la meva dona....ara tots passem per les seves mans
doncs moltes felicitats pel teu art! jo ho he provat poques vegades i sempre ha estat un desastre :-)
Jo no tinc gaires bones experiències amb això de les perruqueries casolanes... L'últim cop vaig haver d'anar amb cua i pinces tres mesos!
M'has fet recordar que quan era petit mon pare era qui ens tallava els cabells perquè de jove havia fer d'aprenent de barber una temporada. Que en feia de temps que no hi pensava!
Publica un comentari