Porto uns dies que la pàgina en blanc sobre la que escric em neguiteja. Començo frases, fins i tot fragments breus, però els esborro o els deixo a mitges, esperant que més tard em torni la inspiració. Però res. No me'n surto. Les estones curtes que em permet el meu ritme de vida no són suficients per treure quatre fragments dignes de ser publicats.
Em ve al cap la senyora que vaig sentir de l'emprovador estant. Li deia a la dependenta si recordava que feia 5 o 6 anys que hi havia anat a comprar-se uns pantalons. Ni de lluny se'n recordava la dependenta, tot i que molt amablement feia l'esforç de fer memòria. La senyora es veu que estava amoïnada perquè els pantalons ja se li havien fet malbé. 5 o 6 anys duent-los a tothora no li semblava pas suficient. La dependenta, de nou amablement, li intentava fer entendre que per molt bons que fossin, que ho eren, tants anys no podien durar!
També em ronda pel cap el farmacèutic, perquè deu ser una de les persones que més em coneix. No sé pas quantes vegades al mes entro a la seva farmàcia per demanar-li algun medicament, ja sigui per mi, pels nens o pel seu pare. A més, l’home té força memòria perquè alguna vegada m’ha preguntat com m’ha anat tal producte o quan li demano alguna cosa recorda si ja li havia demanat anteriorment. Fa por pensar que si qualsevol dia vaig a algun programa de la tele d'aquests que et busquen les pessigolles, que hi podria anar ell i explicar moltes coses sobre mi, només deduint-les per tot el que hi vaig a comprar.
Penso després en la clau que obre el terrat, que havíem penjat a la vora de la porta per si havia una emergència (per exemple un foc als baixos que ens impedís sortir escales avall, i vivint a l'últim pis té sentit anar amunt) i que ara resta estirada a sobre la taula de l'escriptori envoltada d'altres claus. En cas d'emergència, primer caldria recordar on està i després hauríem d’intentar destriar-la d'entre les altres després que, amb les presses i el nerviosisme, segurament caiguessin totes a terra. Les bones intencions no falten pas.
No tan bones deuen ser les intencions dels que s'escridassen ara mateix al carrer, de “zorra” i “desgraciado” no baixa la cosa. Però no goso ni mirar, tant me fa. Jo ja tinc els fragments que necessitava, dignes o no, per publicar.
Em ve al cap la senyora que vaig sentir de l'emprovador estant. Li deia a la dependenta si recordava que feia 5 o 6 anys que hi havia anat a comprar-se uns pantalons. Ni de lluny se'n recordava la dependenta, tot i que molt amablement feia l'esforç de fer memòria. La senyora es veu que estava amoïnada perquè els pantalons ja se li havien fet malbé. 5 o 6 anys duent-los a tothora no li semblava pas suficient. La dependenta, de nou amablement, li intentava fer entendre que per molt bons que fossin, que ho eren, tants anys no podien durar!
També em ronda pel cap el farmacèutic, perquè deu ser una de les persones que més em coneix. No sé pas quantes vegades al mes entro a la seva farmàcia per demanar-li algun medicament, ja sigui per mi, pels nens o pel seu pare. A més, l’home té força memòria perquè alguna vegada m’ha preguntat com m’ha anat tal producte o quan li demano alguna cosa recorda si ja li havia demanat anteriorment. Fa por pensar que si qualsevol dia vaig a algun programa de la tele d'aquests que et busquen les pessigolles, que hi podria anar ell i explicar moltes coses sobre mi, només deduint-les per tot el que hi vaig a comprar.
Penso després en la clau que obre el terrat, que havíem penjat a la vora de la porta per si havia una emergència (per exemple un foc als baixos que ens impedís sortir escales avall, i vivint a l'últim pis té sentit anar amunt) i que ara resta estirada a sobre la taula de l'escriptori envoltada d'altres claus. En cas d'emergència, primer caldria recordar on està i després hauríem d’intentar destriar-la d'entre les altres després que, amb les presses i el nerviosisme, segurament caiguessin totes a terra. Les bones intencions no falten pas.
No tan bones deuen ser les intencions dels que s'escridassen ara mateix al carrer, de “zorra” i “desgraciado” no baixa la cosa. Però no goso ni mirar, tant me fa. Jo ja tinc els fragments que necessitava, dignes o no, per publicar.
Escrits
3 pensaments:
de vegades ja passen aquestes coses....potser fins i tot les fa més interessants
Pues te ha quedado bien el artículo. :)
Carai, doncs no m'esperava que us agradés. Gràcies!
Publica un comentari