Post a mà

Seguint una iniciativa de la xarxa: Un altre invent: paraules

Punt i a part

Ahir, mentre l’insomni m’atrapava incondicionalment, repassava, amb el cor estremit, el que m’havies dit, tot el que m’havies exigit, oferint ben poc a canvi. Jo he acabat de tancar la porta de cop. Però tu l’havies anat ajustant de mica en mica i només en quedava una petita escletxa, per la qual s’hi escolava un fil d’aire, tan prim, que els esbufecs per intentar respirar eren cada vegada més freqüents.

Enmig de la maregassa de pensaments, m’he esforçat per retrobar-t’hi. He recordat bons moments però el malestar d’aquests últims mesos me’ls aparta. I ja no tinc prou esma per aferrar-m’hi amb força.

No he fet girar la clau. Pots obrir-la de nou, si vols. Però no et descuidis, perquè la pols pot fer-la cada vegada més pesada de moure.

La Xina: Datong 大同

Datong és un "poble" de més d’un milió d’habitants, a 6 hores de tren nocturn des de Beijing, i on hem vingut a veure, bàsicament, les coves de Yungang i el monestir penjat.

La ciutat, bruta i ben contaminada, ara mateix està en runes, com si s’estigués recuperant d’una guerra. Tal com fan amb els Hutongs de Beijing, Datong està sent construïda de cap a peus: carrers sencers amb dotzenes d’edificis enrunats d’on alguns xinesos n’extreuen les engrunes (bàsicament ferros o restes oblidades dels veïns), temples tancats per reformes, carrers aixecats i d’altres a mig fer, i, sobretot, desenes d’edificis en construcció, calcats, de moltes plantes i finestres infinites.

Les coves de Yungang, dels voltants del s.V, inclouen un bon nombre de coves excavades a la roca que salvaguarden, en força bon estat, una quantitat enorme de budes de tots els tamanys, alguns tan petits com una mà i d’altres tan grans que jo només els arribo una mica més amunt de la sola de la sabata. El monestir és també ben curiós, enganxat a la roca com una paparra, no apte per budistes amb vertigen i a una hora i mitja de Datong amb taxista jovenet, amb bigoti acabat de néixer, somriure agradable i que fa esforços per entendre el meu xinès.

El mateix taxista que ens ha dut al monestir també ens duu també a l’estació d’autobusos, per comprar un bitllet de bus pel dia següent, a Wutaishan. L’únic indicatiu que estem en una estació d’autobusos són els taxis acumulats i gent carregada amb bosses. Passem per sota d’una estructura de ferros que estan refent, després d’avisar-los que parin de llençar peces perquè ens poden caure al cap.

Comprar el bitllet és una nova proesa que aconseguim, sempre rodejats de xinesos que ens volen ajudar o tafanejar una estona.

La Xina: Beijing 北京, la cara i la creu

Beijing és una ciutat imperial, celestial, harmoniosa i, sobretot, molt suprema. O almenys, aquesta és la denominació de molts dels edificis que ocupen la Ciutat Prohibida, el Palau d’Estiu o el Temple del Cel, entre d’altres. Fan servir noms tan curiosos com: palau de la puresa celestial, sala de l’harmonia suprema, palau de la tranquil•litat terrenal, volta imperial del cel, sala de la benevolència i la virtut,... Els tres edificis són espectaculars.

La supremacia xinesa, també demostrada amb la construcció de la muralla, la vaig veure insinuada en un fragment sense manteniment. Un avi de 73 anys, prim, baixet i lleuger com una ploma, ens hi dugué, en una excursió exclusiva per uns 15, aïllats de multituds i samarretes “johepujatalamurallaxinesa”. La supremacia es detectava en aixecar el cap i veure’n la infinitud de pedra i torres que resseguien la carena de tota la cadena muntanyosa. Semblava la cua sense fi d’un drac. En abaixar la vista les pedres amuntegades de qualsevol manera, zones derruïdes, tot plegat et feia pensar en tots els morts, no tan suprems, que degué arrossegar en la seva construcció.

Els hutongs (carrerons estrets i entortolligats, ubicats al casc antic, amb cases baixes, moltes amb lavabos comunitaris) són també un dels emblemes de Beijing. Molts han anat a terra, arrel de les reformes olimpíaques, però d’altres s’estan reformant. Els estan deixant prou atractius a l’ull del turista, però si t’hi apropes es veu ràpidament que estan fets de cartró pedra i que s’ha perdut l’essència.

Nosaltres vam dormir en un alberg ubicat en un d’aquests hutongs en reformes. I quan a la Xina es diu reformes, vol dir que ho estan fent nou de cap a peus: totes les canalitzacions i instal•lacions elèctriques, el propi carrer i cadascuna de les cases o botigues, per dins i per fora. Passar per allí intentant no caure en un forat, que no t’atropelli un carro carregat o acabar ple de pols era tota una aventura. Ara, el ritme de construcció era tan elevat que temíem llevar-nos un dia dormint al carrer perquè tocava reconstruir l’alberg, que tenint més de 200 anys, suposo que ja considerarien que tocava.

Tot i les reformes, passejar pels hutongs és tota una experiència imprescindible. Sobretot, al capvespre. La gent surt al carrer, s’asseu a la porta de casa per jugar a cartes amb els veïns o per prendre la fresca. N’hi ha que tomben, passejant el gos o anant i venint a comprar els ous o el tall de carn per sopar. Això sí, els veureu a gairebé tots amb el pijama posat, lluint-lo sense manies.

D.O. Montblanc

- Martaaaaaaa! Baixa’m els selenciuuuussss! - em cridava ma padrina, des de baix estant, perquè jo li dugués les sabates de tela negres que m’havia demanat.

Jo l’entenia perquè ella sempre n’havia dit així. Però ja llavors no coneixia ningú que la digués aquesta paraula i, avui en dia, ja ha desaparegut completament. Tal és la desaparició, que no l'he pogut trobar en cap dels diccionaris que he remenat, ni en els antics ni en els moderns. I, fins fa poc, només havia conegut una noia, també de Montblanc, que l'havia sentit dir a la seva àvia.

No ha estat fins fa una estona, que he tornat a qüestionar al senyor "google" i m'ha aparegut un llibre que conté la paraula i que, fins i tot, en dóna una descripció:

"Espardenyes de lona de sola de goma i betes llargues. El motiu devia procedir del neologisme 'silencios', probablement perquè el seu trepitjar era silenciós."

De seguida m'he posat a esbrinar la procedència de l'autor i poca ha estat la sorpresa en descobrir que era montblanquí. No hi ha dubte, aquesta paraula és de denominació d'origen (i fi) de Montblanc.

Una altra paraula curiosa, també de la meva àvia, és “marjendona”. Recordo que m'explicà que així anomenaven a la senyora que vivia amb el capellà, per ajudar-lo amb les feines de casa, entre d'altres coses (això últim ho acabava amb un somriure sorneguer). Jo, pensant pensant, vaig acabar deduint que, en realitat, la paraula que estava dient la meva àvia era “majordoma”, tot i que una mica mal pronunciada i acabant-la amb la paraula  “dona”, com era d'esperar d'una senyora amb dites funcions.

Una altra disbauxa lingüística, que encara avui es pot sentir a Montblanc, és la utilització del femení possessiu precedint paraules masculines. Tot montblanquí m’entendrà quan parli de “ma padrí”, mentre que els demés esperareu que digui “mon padrí”.

D'ara endavant, si algú us diu que “els selencius de la marjendona no li agraden a ma padrí”, no dubtareu ni un segon a titllar-lo de montblanquí.

La Xina: Beijing 北京, primeres impressions

Aeroport de Beijing, 8 del matí. Em sento com en una sala d’operacions: predomini del blanc, neteja extrema i tot de personal amb protecció antigripal, deixant a la vista uns ulls que et ressegueixen cercant símptomes. No les tinc totes, perquè no he dormit gens i dec fer força mala cara, a més que, encara que he mentit en no assenyalar algun dels possibles símptomes de la llista, tinc mal de gola. Però passo desapercebuda i podem començar l’aventura sense entrebancs.

A l’aeroport ja hem començat a detectar el pas de les olimpíades: rètols i punts d’atenció en anglès i un tren ràpid i còmode que et duu al centre de la ciutat prèvia compra de bitllets automatitzada. Però també comencem a trobar-nos les dificultats previstes: per comprar els bitllets només podem utilitzar efectiu i no som capaços de trobar cap caixer d’on treure'l, fet que ens obliga a canviar uns quants euros dels que hem dut.

Arribem a Beijing. Una bona capa de contaminació desdibuixa la ciutat. Hi ha molts turistes, xinesos la majoria. Primera visita a la plaça de Tian’anmen. Hi ha molt de control policial i a dins de la plaça s’hi entra prèvia revisió de bosses. Només s’hi pot entrar a peu. És una plaça enorme, com enorme és el “MAOsoleu”, on els xinesos es fan la foto de rigor. No és el que jo entenc per una plaça, és un emblema, un símbol de poder i domini. Una plaça sense vida de plaça. Pel sud, la presideix una porta preciosa, pel nord, creuant el carrer, l’arxifamosa porta amb la també enorme i arxifamosa foto de Mao. Diuen que en tenen còpies guardades pels possibles atacs (antiMao) que alguna vegada ha patit.

Comencem a sentir-nos observats. Un avi, després de revisar-me de dalt a baix, em pren la guia de les mans, se la mira uns segons i me la torna, sense pronunciar ni una sola paraula. La seva família, una mica avergonyits, el disculpen amb un moviment de cap.

Centiunari

Fa poc m'han dit classista, elitista i pedant per dir que no llegeixo “bestsellers” pel simple fet que els llegeix tothom. És una mena de rebel•lió, que duc amb més o menys èxit, per evitar fer el que fa tothom. Així que, seguint la mateixa línia, en comptes de celebrar el post número 100 d’aquest blog, ho faig pel post número 101.

Ara fa una mica més de 4 anys vaig començar aquest blog. No coneixia gaires blogaires, però em va semblar interessant la idea de poder publicar el que se’m passés pel cap, de forma ben senzilla i que ho pogués llegir qui volgués (morbosa que és una).

I ara hi estic enganxada. Vaig caminant i escric mentalment posts, alguns que acaben publicats i d’altres que se’ls endú el temps o la memòria. Espero els comentaris amb il•lusió, siguin de la mena que siguin. M’agrada la interacció que mantinc, sobretot últimament, amb els altres blogaires. Rellegeixo el que he escrit, algunes vegades amb satisfacció i d’altres demanant-me què carai he escrit.

M’agrada. I desitjo que els que em llegiu us segueixi agradant.

La Xina: una de trens

Pujo el tren per anar de Barcelona a Cunit. Va ple però m'entaforo, jo i maleta, enmig de quatre homes, fets i drets. Els quatre exhibeixen una bona panxa, braços peluts i certa calvície. Van llegint, a través de les ulleres, les respectives novel·les i un manual de signatura digital.

No em sorprèn que no em facin ni cas. Ni ells ni les persones que hi ha al mateix vagó o als demés vagons. Perquè me n'haurien de fer?

Pugem al tren per anar de Taiyuan a Pingyao. A Taiyuan hi hem anat a parar perquè és la ciutat més propera a Pingyao sortint de Wutaishan, una de les "meques" budistes. A Pingyao ens hi dirigim per visitar una ciutat típica xinesa, prou ben conservada i encara no massa "xino-turisticada" (això ja ho explicaré més endavant).

Entaforem les motxilles als prestatges i seiem separats pel passadís. Al voltant hi tenim només xinesos. Tres nois joves, d'uns 18 o 19 anys, un d'ells una mica desdentegat i un altre amb molts grans a la cara, tres senyores de mitjana edat i una nena d'uns 5 anys, tímida, amb una bona marca en una de les galtes, talment un tall amb ganivet.

No han passat ni 10 minuts sobre els rails del tren que ens trobem enmig d'un festival. Una de les senyores de mitjana edat m'ha començat a parlar. I no pararà durant les 2 hores del trajecte! En xinès, és clar. Com que aconsegueixo contestar un parell o tres de preguntes que em fa (les típiques que ens fa tothom sobre la nacionalitat, si estem de viatge o som estudiants,...) assumeix que l'entenc i em parla cada vegada més ràpid. Sinó, m'ho escriu, perquè creu que no l'entenc per dificultats dialectals. El cas és que no para de xerrar, ara amb mi, ara amb els demés assenyalant-nos, intentant esbrinar què fem, quina és la nostra religió pel penjoll que duc, què hem visitat o com és el nostre país. No s'oblida de remarcar com n'és de fantàstica la seva Xina i que no hauríem de deixar de visitar Xi'an i Shangai, que és, de lluny, millor que Barcelona. Abans de marxar em dóna una targeta on hi diu que és venedora d'assegurances. No ho dubto que en ven moltes per esgotament.

La gent de la resta del vagó es va aixecant del seu lloc, apropant-se a nosaltres per veure'ns ben de prop. Alguns m'agafen la guia de les mans i li donen un cop d'ull. D'altres comenten entre ells i sento la paraula "xibanyaren" (espanyols) com es repeteix com un eco etern.

La festa s'engresca quan apareix en escena un noi, d'uns 20 anys, amb gorra americana i una mica grassonet. Ens explica que, des d'un o dos vagons més enllà, li han arribat rumors que hi havia russos o quelcom semblant més endavant i, avorrit com estava, no s'ho ha pensat dues vegades per venir a passar una bona estona amb nosaltres. Per sort parla anglès i permet als que ens estan envoltat, i a d'altres que ara s'acosten sense por, a traduir tot de preguntes. El més curiós és que els costa d'entendre que, essent nosaltres espanyols, podem parlar en anglès.

Un dels moments estel·lars de la festa és l'intercanvi fotogràfic: la senyora xerraire ens ensenya com de magnífiques són les platges xineses on es banyen els seus fills i jo, després de múltiples peticions, els mostro quatre fotos que duc al mòbil, de Barcelona que, passant de mà en mà, es miren tots ben encuriosits.

Talons negres

Destaca entre la multitud, perquè el seu pas no és afanyat, sinó que camina arrossegant els peus, lentament, mirant a terra, absent de tot el que passa al seu voltant. La gent, corrent o caminant, mirant en totes direccions, li passen a ras, però ella ni s'immuta. En canvi, alguns que se n'adonen de la seva presència, se n'allunyen per evitar el contacte.

Els talons els té ben ennegrits i, aguantant un cos força voluminós, se li veuen unes cames brutes, plenes de varius, esgarrapades i esgarrinxades. Va vestida amb una jaqueta blava i gruixuda, una faldilla de cotó, de color entre groc i marró, i unes xancles d'estiu. Té els cabells rossos, però es noten molt embullats i enganxats. La seva mà dreta estreny fortament una bossa de plàstic bastant atapeïda.

Avui la he vista d'esquena i, tot i així, la he reconeguda de seguida. Normalment, me la trobo asseguda pels voltants de l'estació, en un racó on no hi fa vent i deixant que el sol li escalfi la pell. Té els ulls molt petitons, emmarcats en una cara més aviat quadrada, força grossa i plena d'arrugues i taques. Si te la mires i se n'adona, et torna la mirada, desafiant.

No s'allunya gairebé mai del seu carro enorme. És un carro de supermercat dels grans, que duu rebotit a més no poder. No se'n veu el contingut perquè està tot col·locat dins de bosses de plàstic, algunes de les quals penja pels costats fent que, al final, només se'n vegin les rodes i l'agafador. Si te la trobes empenyent-lo, te n'adones que deu pesar com un mort.

La Xina: Juguem?

M’agraden molt els jocs de taula i sempre que puc engresco als del meu voltant per jugar-hi, tot i que no sempre ho aconsegueixo, sol fer peresa. El Trivial Pursuit és un dels meus preferits, tot i que si no és geografia o ciències, l’esguerro força. Els de dibuixar i fer mímica no són lo meu, però també m’hi apunto si m’inviteu. Les cartes i els dòmino els duc al cor amb llargues estones de riures, complicitats i forçats entreteniments envoltats de parets blanques.

Per tot això, no podia deixar de comprar-me el joc que simbolitza l’essència xinesa: el Mahjong. Això últim m’ho va contar un xinès que també comprava el seu i que es preguntava on havia après a jugar-lo (la professora de xinès, li vaig dir). El vaig comprar en una botiga petitona de Hong Kong, on no venien res més que això. Ara, en tenien de totes mides i semblava que una de les coses més comunes era vendre peces soltes que es perden.

Al llarg de les quatre setmanes per diferents regions de la Xina, no hi hagut ni un sol dia que no veiés un grup de xinesos (o xineses) jugant, amb molt d’entusiasme, a algun joc, ja fos a cartes de diferents tipus, al Mahjong o a un joc semblant a les dames però del doble de tamany. Els avis els podies veure jugant a tota hora, però la resta, els que tenien algun establiment de cara al públic, aprofitaven les estones tranquil·les (just després de dinar, normalment) per fer unes quantes partides. Ara, si demostraves algun interès, per petit que fos, per alguna de les andròmines que venien, els queien les peces de les mans per córrer a ocupar-se de tu.

Durant el pròxim mes, em sonarà tot a “xino”

Tal com em recomanava una companya bloguera, la Txell, m’he llegit el llibre “Wild Swans”, de la Juny Chang. Es tracta d’una biografia familiar de tres generacions de dones: l’escriptora, la seva mare i la seva àvia. El llibre fa un recorregut pels últims 100 anys de la història de la Xina, uns anys molt complexos i durs (esgarrifosos afegiria jo). Només es tracta d’una petita part de la història del país més antic del món però que, a mi personalment, crec que em permetrà passejar-me pels seus pobles i ciutats sentint-me una mica més a prop d’una cultura tan desconeguda i diferent a la meva. El recomano a aquells que vulguin apropar-se a la realitat de la Xina dels últims anys.

Un amic em deia que no l’atreu gens la Xina, perquè “no li cauen bé”, que són un poble que es tanca en sí mateix i no es relaciona. Jo li preguntava si en coneix algun, si ha provat mai d'apropar-se a algun d'ells. Alguns amics, guiats per "tour operadors", n’han tornat decebuts del viatge, avisant-me de la falsedat i manca d’higiene. Però la majoria dels que hi han entrat de debò, que s’han endut pel seu propi caminar, n’han tornat enamorats.

Jo vull apropar-me a aquesta cultura mil·lenària, on molts dels seus símbols expressen la seva forma de veure la vida (un porc amb una teulada a sobre simbolitza la casa i la família, una dona i un nen junts simbolitzen la bondat, nord i sud s’ajunten per parlar de “coses”,...), on el groc és el color del sexe i el blanc el del dol i d’on provenen tants i tants invents (i que sempre és la resposta fàcil del trivial).

Quan torni ja us en faré cinc cèntims, pocs, perquè és molt poc temps per dedicar-lo en un país tan immens i tan divers. Sigui com sigui, a reveure!

Records de Portland

Ja estic asseguda de nou al sofà de casa, que no és tan tou com l’americà, però aquí puc gaudir de la música del veí (avui toca òpera), la xafogor de Barcelona i els xiscles dels frens dels busos de TMB.

Ha estat curiós tornar i detectar certs detalls que normalment em passen desapercebuts. Un d’ells és la brutícia de la ciutat comtal. Ara a l’estiu suposo que està tot una mica més descuidat, però no paro de veure grafitis que embruten parets, les famoses taques negres del terra barceloní i brossa a tort i a dret. A les amèriques em queixava de les brigades que no paraven d’escombrar i netejar, repintar-ho tot i regar encara que hagués plogut. Però estava tot perfecte i per això el xoc ha estat important.

Un altre xoc cultural ha estat el tracte humà. D’allí deia que em resultava excessiu. D’aquí que, per ser una mica amable, només una mica, no costa pas tant; que si vols passar només cal demanar-ho, trepitjar i empènyer s’ha de fer en un cas extrem; que es pot respondre una pregunta sense desitjar la mort de qui l’ha feta.

M’he fitxat també, curiosament, en els pocs tatuatges que duu aquí la gent. Allí, a la zona de Portland sobretot, en duia moltíssima gent, la majoria cobrint braços, cames i espatlles. Encara recordo la noia amb una calavera al bell mig del pit o les quatre cambreres d’un bar-restaurant, totes amb forces tatuatges, algunes rastes i piercings per arreu.

Portland (i VI)

Avui el cel està clapat de núvols, dels que t’inviten a imaginar mil formes diferents, dels que dibuixen trencaclosques d'ombres. No sé si és un preavís de canvi de temporada. Els que es queden aquí m’ho podran dir. Jo ja marxo i no ho veuré.

Ja em començo a acomiadar d’aquest racó de món que m’ha acollit, on m’he sentit còmoda, tranquil·la i a gust. Tanco una etapa, fantàstica, per obrir-ne moltes més. No sé si tornaré però, almenys en les condicions presents, ho faria amb els ulls clucs.

Marxo amb la butxaca rebotida. Hi he posat moltes estones de relax, de passejos per parcs i boscos, d’aigua de piscina i escalfor de sol. M’hi ha cabut un bon grapat de quilòmetres de caminades, de footing i de carreteres. Hi he afegit decisions, pensaments i intencions. També hi he col·locat un tou de relats, alguns acabats, d’altres que esperen uns últims retocs i una bona collita d’idees que esperaran pacients la tanda per sortir a la llum. Hi he afegit, a més, tot el que he observat, el que he après d’una forma de vida els prejudicis de la qual he esborrat o he reafirmat.

Com no, he fet la turista tant com he pogut. Noves muntanyes, algunes recorregudes, com el Mt StHelens, algunes només divisades, com el Mt Hood i el Mt Rainier. Nous rius, el Willamette, el riu de Portland i afluent del Columbia, el recorregut del qual he gaudit i el Colorado, un riu que ha imprès milers d’anys d’història en unes parets abismals. Noves ciutats, la hippie Portland, la cosmopolita Seattle, l’encantadora San Francisco i la falsa Las Vegas, d’on m’enduc l’agradable record del cant dels grills celebrant la sufocant calor. Nous parcs naturals, la sensació d’enormitat mirant cap amunt a Yosemite, mirant cap avall al Gran Canyó o mirant enfront al Redwood. Noves platges, tant d’Oregon com de Califòrnia, feréstegues però atraients. Noves postes de sol, a Yosemite, al Gran Canyó i a casa. I tot, tot, ben fotografiat i apuntat.

No m’hi han faltat cafès americans i la caça d’espressos, esmorzars salats de forquilla i dolços de llepar-se els dits, el brunch del diumenge, hamburgueses gegants, alguns fast (bad) food, restaurants d’arreu del món, una barbacoa amb marshmallows, un galó de llet, comprovar que el “corn” és el seu sucre, cerveses autòctones i maduixes de veritat.

I tot plegat, amanit amb molt bona companyia i molts somriures.

Portland (V)

Des de la biblioteca estant, veig un parc verdíssim, amb uns arbres preciosos i perfectament col·locats, amb un llac amb ànecs, oques i, fins i tot, castors i amb una gespa tallada i regada a diari. I és que aquí, tots els parcs són immillorables. Els parcs i qualsevol àrea verda, per petita que sigui. Ara, el soroll dels motors que tallen gespa o que recullen les fulles és constant.

Parlant de biblioteques, vaig veure la de Seattle. Enorme. Deuria tenir cinc o sis pisos. Era un edifici molt modern, d’aquests que fan ara amb l’estructura a la vista. La biblioteca on estic ara és més senzilla, però no hi manca res: taules d’estudi, wi-fi gratuït, ordinadors per connectar-se lliurament, màquines que et permeten fer el check-out personalment, el típic microfilm per llegir diaris antics i, com no, un desfibrilador a l’abast de la mà.

Parlant de precaucions, aquí condueixen molt tranquil·lament: et cedeixen el pas encara que els toqui passar a ells, no toquen el clàxon gairebé mai, en una cruïlla es va passant, alternativament, per ordre d’arribada, respecten els semàfors,... Ara bé, només condueixen amb una mà, l’altra és pel mòbil o per aguantar el bassal de beguda, amb molt de gel, que xarrupen sense parar.

Parlant de refrescar-se, és curiós i encara no n’he descobert el motiu, però l’hora en què el sol és més intens és entre les quatre i les sis de la tarda. Una altra cosa curiosa és la lluna, que sol estar força baixa i hi ha dies que costa de veure.

Parlant del cost de la vida, aquí tenen l’afició d’anar a certs llocs pel simple fet que poden obtenir-ne un regal o perquè la targeta de descompte està a punt de caducar i cal aprofitar-la. Es lamenten si en un restaurant no han aconseguit arribar-hi durant la “happy hour”, tot i haver gaudit de l’oferta de meitat de preu en alguns plats. També t’insisteixen molt, en totes les botigues i supermercats, en oferir la targeta de l’establiment, en demanar el mail per enviar les ofertes o en reclamar algun dòlar com a donatiu per la causa del dia. Ah, i si duus la bossa de la compra, pots escollir entre un descompte de 10 cèntims o fer-ne també un donatiu.

Portland (IV)

"Me l'imaginava més gran" i més exagerat. Estic parlant del 4 de Juliol, el dia de l'Independència americana, que vam poder viure de ben a prop, en una gran ciutat com Seattle.

La ciutat sembla molt agradable. Té un llac enorme, on és imprescindible tenir almenys una barqueta per anar amunt i avall, amb la colla d'amics o la família, i poder estar a primera fila per veure els focs artificials. És també aquí on hi pots viure en cases flotants, amb carrers i tot.

Com totes les grans ciutats americanes que jo conec, té grans parcs, preciosos i perfectes, una universitat enorme i uns edificis que rasquen el cel. L'skyline, preciós. La vista des de l'Space Needle està prou bé, però sobretot és curiós trobar-te'l arreu on miris. I els esmorzars, rebons.

Pel que fa a la celebració, de bon matí, vam poder xafardejar la nacionalització de nous americans, tot aguantant un sol de justícia (i uns quants discursos) però ben engalanats amb la bandera del seu nou país. A la tarda, vam anar al parc del gas, on una gentada hi feien acampada per gaudir-hi els focs artificials, mentre prenien el sol, menjaven de tot, aixecaven cometes al vol i jugaven a qualsevol cosa, per passar les 5 o 6 hores que els quedaven. I, a la nit, vam veure dits focs, que no van ser tan espectaculars com m'esperava.