Portland (II)

M’agrada passejar pels barris americans-americans. És com estar enmig d’una pel·lícula, amb tots els ingredients: nens al pati de casa tallant la gesta, porxos amb sofà o gronxador per prendre la fresca amb una cervesa a la mà, banderes roges, blanques i blaves amb estrelletes onejant al vent, cases enormes recobertes de fusta, flors i plantes a dojo, cotxes, també enormes, aparcats davant d’un garatge, on ja hi ha, almenys, algun cotxe antic aparcat,... I lo millor, et saluden també com a les pelis! Passes pel davant de casa seva, passejant, cosa a la qual no estan acostumats perquè van arreu amb el cotxe, et veuen i et criden l’atenció amb un “hi there, have a nice day folks” o amb un “enjoying your time, guys?”.

Són molt amables. A nosaltres, que som més aviat feréstecs, ens xoca i a vegades ens sembla excessiu: que la del supermercat et pregunti “com portes el dia” o que el cambrer et digui que tindrà cura que gaudeixis de l’estada al restaurant i que vingui cada 5 minuts a preguntar si t’agrada, tot va bé o vols res més, doncs no, no hi estem acostumats, i se’ns fa una mica pesat.

Parlant de supermercats, sembla que estan una mica obsessionats amb el menjar orgànic. Ho posen amb lletres enormes: el millor julivert orgànic que et puguis trobar, carns i peixos orgànics, iogurts orgànics, la fruita i la verdura més orgànica, aquí la trobareu.

Això sí, no tinc prou dits per comptar els anuncis per minut que emeten a la televisions sobre menjars greixosos, dolços i fregits, amb salses també greixoses i dolces. És clar, per posar tot seguit, un anunci d’una noia esveltíssima que ha perdut tants quilos com anuncis havia vist (o s’havia menjat).

Misc (V)

Me’n vaig a córrer. I després em dutxaré, faré un cafetó i me n’aniré al parc d’aquí al costat a que el sol escalfi la meva pell, boli i llibreta en mà, apuntant tot el que se m’ocorri. Mentre observo el que passa al meu voltant, deixo que la ment vagui sola, d’un pensament a un altre. Lliure, sense res que l’estorbi. Records, idees, desitjos, esperances,... tot flueix, en llibertat.

Perquè em sento lliure. Sento que ara mateix jo controlo la meva vida, que estic decidint per on vaig. No tinc horaris, “ni fecha en el calendario”. No em deixo endur.

“Què dius, que ja se m’acabarà?”. De moment, jo ho tinc, i ho visc amb tota la intensitat que puc. Tu no ho pots dir pas, això.

Precoç

Diu ma mare, que quan tenia 2 anys, vaig demanar-li d’anar a comprar, jo sola, el pollastre per dinar. Ja l’hauria acompanyat d’altres vegades i no estava pas massa lluny: havia d’anar fins al cap del nostre carrer, unes 15 cases, passar tot un altre carrer fins arribar a la plaça Major, creuar-la i enfilar el carrer Riber. Allí estava la polleria que avui ja no existeix. I tampoc existeix la seva dependenta, que fa poc va morir, a l’edat de 92 anys.

Doncs deia que, només amb 2 anys, ma mare m’hi deixà anar, no sense que les veïnes i la meva àvia posessin el crit al cel. Però jo en vaig tornar, tota cofoia, amb el que se m’havia demanat.

Recordo també que vaig entrar a la guarderia de l’escola amb els grans. En ser de principis d’any vaig començar abans d’hora, però quan ja tocava començar primer de pàrvuls, em van fer estar un any més a pàrvuls per anar amb els que de debò em tocava.

Amb només 8 anys, em van apuntar a classes de música, quan era a partir dels 9 que s’hi apuntaven la majoria dels nens, però vaig insistir tant que no hi hagué més remei. També vaig ser la més petitona de les colònies, amb 8 o 9 anys, i en algunes excursions em duien amb cotxe perquè era l'última irremeiablement.

Amb 15 anys vaig enfilar-me en un mini-bus que feia el recorregut nocturn, d'unes 10 hores, de Tarragona a Almeria, on hi tenia una amiga que s’hi havia hagut de traslladar per motius familiars. Era la viatgera més joveneta i recordo que als demés els costava de creure que anés de vacances, tan lluny i sola.

Ma mare, encara avui, se sorprèn que em deixés fer totes aquelles coses. Però em veia tan segura i decidida, que no gosà impedir-m’ho mai.

Portland

Ja sé per on puc anar a córrer i gaudir alhora del bosc i els seus animalons, tinc la piscina situada per quan el sol piqui una mica més, he descobert una zona residencial immensa com les que es veuen a les pel·lícules, amb jardins cuidats fins a l’últim detall, màquines de tallar la gespa en marxa i clafit de banderes americanes a punt per onejar orgulloses el proper 4 de Juliol.

M’he passejat per un supermercat amb productes tamany americà, centenars de plats preparats per facilitar la vida i el colesterol, on la fruita i verdura no són aliments de primera necessitat i, per tant, són caríssims, i on els dolços de tots els colors imaginables pengen de les estanteries clamant als quatre vents que te’ls enduguis.

Hem repartit el contingut de les maletes per l’apartament, blanquet i polit, amb cuina americana, inundat d’armaris, on en destaca una nevera enorme i sorollosa, un rentaplats també molt sorollós i un microones per preparar pizzes familiars.

He conduit sense marxes per carreteres de carrils enormes, amb interseccions de tamany illa barcelonina, on els vianants brillen per la seva absència.

I ja he fet la primera barbacoa.

Vacances escolars

Recordo que, quan anava a la facultat, just després de Sant Joan començava les vacances i no hi tornava fins a finals de Setembre. Les setmanes prèvies a això, mentre estudiava pels exàmens de Juny, sempre tenia una llibreta al costat on hi anava apuntant una llarga llista de tasques, que tenia previstes fer durant les vacances de 3 mesos. Algunes es quedaven per fer, ho reconec, però fer-la era com una mena de ritual que tancava el període d'estudi i donava pas a l'estiu.

Doncs bé, aquest any tinc l'enorme sort de poder fer, de nou, aquestes vacances escolars i, com no, una llista ben llarga. Per començar, passaré 2 mesos a la vora de l'Obama, concretament a la costa oest, a Portland. Després d'aquestes vacances, vivint a l'americana, tornaré uns dies a Barcelona per agafar embranzida per encarar un viatge, al Setembre, per la Xina comunista, tan la rural com la més cosmopolita.

Aquesta vegada, la llista inclou coses com: escriure i llegir, fer turisme, passejar i córrer, descansar i estudiar, pensar i somniar, preparar el viatge a la Xina, oblidar i recordar,... I, com no, seguir omplint el blog.

Amsterdam amb tocs londinencs

Amsterdam per les cases baixes, de maons rojos, amb enormes finestrals per deixar entrar els pocs rajos solars que s’esmunyen entre els núvols i per on, els passejants, en xafardegem el contingut i en deduïm algun aspecte dels seus habitants. Amsterdam pels canals, aquí pocs però ben nets, amb barques i vaixells per passejar, no com a primera residència. Amsterdam pel milers de bicicletes que circulen per arreu, sense cadenat, que no fa falta perquè ningú no roba bicis. Amsterdam pels porros, que et pots fumar a la zona hippie de Christiania, sense amagar-te, enmig d’un ambient de música de fons, perfums de carns al carbó i birres Carlsberg refrescant les goles.

Londres pels desastres de moda: leggins roses amb sabates verdes, sostens negres a sota d’una brusa color d’àngel, llaços o flors de roba adornant el cabell, en un intent de simbolitzar delicadesa o virginitat perduda.

I el brunch de la 12, les bicis amb caixa per dur-hi trastos o la família, les cases de coloraines, un parc d’atraccions molt antic, la famosa però gens interessant sirena, parcs immensos i preciosos per gaudir pocs dies a l’any, la guàrdia reial, bicis gratuïtes, els dolços amb molta canella, ...

Diguem que parlo de Copenhaguen.

Misc (IV)

Mentre ella em parla, jo escric. L'escolto a estones. Però, en realitat, és capaç de parlar i parlar, i només cal que jo li digui, de tant en tant, algun 'clar', algun 'oi tant' i algun 'molt bé'. Tanmateix, sentint-se una mica culpable de no saber de mi, insisteix en escoltar quelcom de part meva. Però no passen ni 3 segons d'una possible introducció d'algun tema, per part meva, que ja ha enganxat el fil i s'endinsa, de nou, en el seu bla bla bla. Si alguna vegada necessito captar la seva atenció, he d'alçar una mica la veu i afegir algun so gutural que no s'esperi.



Mentre ella em parla, jo penso. Recordo la plaça de Monells, una de les places més precioses i armonioses que he vist mai. Ens trobàvem recorrent alguns pobles del Baix Empordà (Palau-Sator, Ullastret, Peratallada), per camins i carreteres secundàries, fins que vam arribar a Monells. El riu divideix i embelleix el poble: en una banda, l'església i l'escola, separada també per la carretera principal, i un bon conjunt de cases, noves i velles; a l'altra banda, més cases, ben arreglades la majoria i, sota una bona colla de porxos i voltes catalanes, dita plaça. Em poso en un racó per no perdre'm ni un detall i per imaginar-me-la plena de gom a gom, durant el famós mercat que diuen que hi tenia lloc fa molts anys.

Mentre ella em parla, jo llegeixo. I m'aturo al blog d'un bon amic, per a delir-me amb el ressó de les seves paraules. Fa poesia en prosa o prosa poètica. Erro, en algunes ocasions, a cercar-hi un significat que em permeti comprendre'l una mica més. Però quan ho evito, en gaudeixo mentre invento alguna resposta punyetera.

Avui

La primera vegada que em van preguntar sobre el futur, fou a la primera entrevista de feina. Era per una simple tasca de becària, però l’home semblava que estava fent una entrevista per un alt ejecutiu: primer, em va preguntar com veia el meu futur professional dels propers 5 anys, i després es va atrevir a demanar-me sobre el meu estat civil i si m’havia plantejat ja de tenir fills o d’anar-me’n a viure a la Xina. Així, sense embuts.

Aquell dia vaig a adonar-me de dues coses: la primera, que no tenia ni idea de fer entrevistes i, l’altre, que no m’havia pas plantejat mai ni el futur professional ni el personal. I, la veritat, és que, encara que he fet alguns intents, mai he arribat a cap conclusió. He fet certs canvis vitals, però mai amb una fita que anés més enllà dels següents mesos.

Em costa plantejar-me el futur a llarg termini. De fet, a vegades penso en aquest llarg termini i no suporto veure’l calcat, en alguns aspectes, al dia d’avui. Per això, i per d’altres raons, sóc incapaç d’allunyar-me gaire de l’avui i em dedico a modificar-lo com si l’únic important fos el dia d’avui. Fins i tot, m’he adaptat una dita al meu gust: “deixa per demà el que et molesti fer avui”.

Em declaro lligada a l’avui. Potser s’hi pot detectar certa por a no tenir temps per fer tot el que m’agradaria, certa volatilitat, potser tocant poc de peus a terra,... Però, penso que, qui sap si el demà arribarà i m’hauré dedicat a fer solsament el que no m’agrada, esperant tenir un demà millor. Tot a costa de l’avui. Doncs no senyor, per mi només existeix el present, així que m’hi subscric.

Mètodes d'aprenentatge

[Aquest article ha estat publicat simultàniament a la revista digital Paper de Vidre, núm. 52, maig de 2009, dedicada monogràficament a L'Escola]

No hi havia tornat a pensar fins que algú em va dir que s'havia mort, de càncer de pulmó. Fumava com un carreter, tothora; recordo, sobretot, que fumava a classe, sense parar. Avui això és inimaginable, però llavors ho vèiem com una cosa normal.

Em va ensenyar les matemàtiques de 6è, 7è i 8è de la ja mig oblidada Educació General Bàsica, EGB per als amants de les sigles. El consideràvem un professor força estricte i seriós, però que es permetia el luxe de fer algunes bromes, normalment de mal gust, de les quals rèiem per compromís. Generalment, els pobres destinataris d'aquestes mofes solien ser els «burros i subnormals», així els anomenava sense cap mena d'escrúpols, als quals feia seure a la primera fila, la paral·lela a la finestra. Ens ordenava segons els nostres coneixements de matemàtiques.

Abans de començar les seves classes, ens havíem de canviar de taula, situant-nos en l'últim lloc que havíem guanyat o perdut. El que en sabia menys seia a tocant de la taula del professor, just al costat de la finestra. Darrere seu el següent, i així fins a omplir cada una de les fileres de la classe. Al final de tot, més a la vora de la porta, hi seien els que tenien més facilitat resolent equacions, solucionant problemes sobre distàncies entre vehicles o calculant àrees de formes geomètriques múltiples.

Per aconseguir escalar en el rànquing de taules, calia ser el primer a enllestir l'exercici que ens proposava a la pissarra. Posava diferents exercicis i els assignava a cadascuna de les files. Recordo les seves classes com una lluita incessant, sempre cercant els resultats a corre-cuita, per obtenir la seva aprovació i que ens permetés allunyar-nos de les taules de la vergonya. Alguns s'estaven eternament al mateix lloc, rebent una vegada i una altra l'escarni del professor per no ser capaços de resoldre ni un trist problema abans que la resta dels companys.

A alguns, la vergonya d'estar entre els menys afortunats i que ho veiés tothom els va ajudar a espavilar-se. A d'altres, les frustracions els van acompanyar al llarg d'aquells tres anys i segur que més d'un se les ha endutes a algun divan.

Gent gran (II)

Hi ha una residència d’avis, a la vora de casa, que té una sala d'estar, a ran de carrer, amb uns finestrals enormes. Jo hi acostumo a passar per davant de bon matí, quan vaig a la visita mensual del fisioterapeuta, després d’haver-me llevat, dutxat, vestit i esmorzat amb una revolada. Ells, en canvi, sembla que faci estona que seuen a la taula, davant del seu esmorzar, fent el ronso sucant a la llet, lentament, ara una galeta, ara un rosegó de pa.

Des de la sala estant, a través d’aquesta finestra, els avis poden observar petits fragments de vides d’altris: mares i pares que estiren als seus fills perquè no facin tard a classe, conductors impacients que toquen el clàxon massa sovint, treballadors que caminen amb decisió mentre prepararen mentalment la reunió matinal, estudiants que estiren maletes enormes amb una mà i amb l’altre ja teclegen el primer sms del dia, repartidors de diaris que obliguen als vianants a endur-se les notícies sota el braç, motoristes que avancen en ziga-zaga,...

Tot plegat, vides pertanyents a un món que els és completament aliè: el món de les presses, de les obligacions, de l’"ara no puc".

Teaming

"La meva filla m'ha ensenyat a viure el dia a dia". De tot el que va dir el Jil van Eyle, el creador del Teaming, em quedo amb aquesta frase. I no en va dir pas poques, perquè parla pels descosits. Fa uns quants anys que va pel món explicant el Teaming i coneixent gent d'arreu dels que extreu tantes idees que, sens dubte, té molt a oferir i explicar.

En Jil explica l’origen de tot plegat de la forma més natural: quan la seva filla va néixer amb hidrocefàlia, una malaltia molt menys freqüent que tenir el número premiat de la loteria, va passar de ser un executiu agressiu, que vivia lligat als efectes materials, a donar validesa a cada instant de la vida, tal com aprengué de la seva filla. És clar que aquest fou un procés gradual, doncs les etapes del “perquè a mi”, de negació, de frustració i d’altres, no se les va poder estalviar pas. Però, de mica en mica, va fer girar la truita, en adonar-se que, per la seva filla, no existeix ni l’ahir ni el demà i que gaudeix amb cada sensació com si fos la primera i la última.

Tot això, el dugué a un llarg peregrinatge per fundacions que ben poc li podien oferir per manca de recursos. I, en voler cercar aquests recursos, s’adonà que les empreses mostraven cert recel a donar diners a una persona sola. Així que d’aquí en sorgí la seva idea: fer Teaming. La idea és que es facin microaportacions individuals, d’1 euro mensual. A nivell personal no suposa res, però en conjunt pot suposar una suma prou important per subvencionar petits projectes solidaris, tant de problemàtiques a països llunyans, com de les que tenim més a l’abast de la mà. Cada persona, o grup o empresa pot destinar els diners a on cregui necessari.

En Jil segueix oferint tot el que ha après, a qui vulgui escoltar-lo o necessiti un cop de mà per arrencar un projecte que pot beneficiar a molts, per molt poc.


Nota: Amb tan sols 3 minuts, podreu conèixer una mica millor què és el Teaming, explicat de viva veu pel seu creador, en Jil van Eyle: Vídeo sobre el Teaming

Tercer canvi

No sé encara si vull ser escriptora, ni si ho seré algun dia. Però el que sí que sé és que, de moment, escriure m’apassiona. Per això, sigui o no aquest el destí del camí que he emprès, sí que és el trencall que he escollit, i amb moltes ganes, per encarar el segon canvi que anunciava a principis d’anys.

Aquest blog, per exemple, és un bon exercici d’escriptura, al qual hi estic destinant força més temps que anys anteriors. També em dedico a recórrer blogs de coneguts i desconeguts, aprenent múltiples formes d’expressió i, com no, extraient algunes idees.

A més, he estat remenant la xarxa, per anar-me introduint de mica en mica en la redacció digital: estic enviant alguns articles a revistes (si me’ls publiquen ja ho penjaré aquí) i fent petites col·laboracions en alguns blogs de viatges.

Finalment, per forçar-me encara més a escriure, estic participant a diferents concursos d’escriptura. El primer de tots ha estat el de TMB, on he enviat dos relats ben curtets (aquest i aquest). El segon concurs on participo és de viatges, pel qual he escrit més de sis pàgines recordant, i alhora gaudint de nou, el viatge per l’Atlas marroquí. I, el tercer, és un concurs de relats curts, en el blog d’Altair. Us invito a llegir-lo i, si us agrada, a votar-lo.

Sant Jordi

De bon matí, quan he sortit de casa a les 7, he flairat en l’aire una mica de Sant Jordi, doncs ja hi havia algunes parades plenes de roses, preparades o que s’estaven mudant per l’ocasió.

A la nit, quan he tornat de la capital, només en quedaven algunes restes. A l’estació hi havia una parada amb ben poques roses, però envoltada per una munió de “trajos” grisos que, arribats amb l’últim tren, es barallaven per no arribar amb les mans buides a casa. Pel carrer era difícil no trepitjar tijes, pètals de múltiples colors o plàstics engalanats amb la bandera catalana.

A casa, el Sant Jordi, que demà matarà el drac a Montblanc, havia tingut un moment i m’havia deixat, com cada any, una rosa i un llibre.

Comptar ovelles

Algunes vegades, quan em costa dormir, intento comptar ovelles, per veure si em distreu dels pensaments que em mantenen desperta. La veritat però, és que no m’ha servit gairebé mai de res, ho faig com un mer entreteniment perquè, sense voler, acabo tornant als pensaments "cafeínics" i oblidant quantes ovelles duia comptades.

De fet, he de confessar que tinc un problema amb les ovelles: no les sé fer saltar. Al principi comencen bé, tal com he vist moltes vegades en els dibuixos animats, una rere l’altra, saltant la tanca i desapareixent de l’espai de visió. Al cap de poca estona però, no més de vint ovelles, el meu cervell no les domina i la majoria s’entrebanquen amb la tanca i cauen de morros a l’altre costat. En poca estona tinc un amuntegament d’ovelles bramant i les noves ja no gosen passar. Irremeiablement, he de deixar de comptar ovelles.

Ahir, que no vaig poder adormir-me fins a les tantes, vaig fer-los de tot a les pobres ovelles. Quan darrera de la tanca ja no n’hi cabia cap més, em vaig disposar a inventar noves formes de maltractar-les. Vaig començar tirant-les amb un tirador gegant. Era divertit, però de nou el meu cervell va decidir que la goma es feia malbé de seguida i ja no en podia llençar més. La següent versió fou la de la catapulta, que durà fins que es desmuntà tota.

La opció final fou la millor. Vaig situar les ovelles en una renglera llarguíssima ben a ran d’un precipici. Llavors, vaig fer aparèixer, d’entre els núvols, una mà enorme que, d’una en una, anava empenyent les ovelles al buit. Era fantàstic perquè no hi havia cap artefacte que es pogués fer malbé, ni hi havia possibilitat que s’amunteguessin les ovelles. Anaren caient, una a una, cent, cent una, cent dues... tres-centes vint, tres-centes vint-i-una, tres-centes vint-i-dues,... fins que em vaig adormir.

Relacions

Una davant de l'altra, una taula que les separa, una mare i una filla. Una pren una cervesa, l'altra una tònica. No es miren. No parlen. La vella sembla que dormi, obre els ulls a dures penes. La jove mira, ara cap enfora, observant els que passegen per davant, ara cap endins, observant la disposició dels elements al bar.

Passa una nena per davant del bar. Duu un paraigües molt cridaner, amb clapes de diferents colors i orelles de rata. La mare i la filla l’observen amb atenció, durant breus segons. Per un moment, els seus pensaments s’han trobat.

Però tornen a allunyar-se l’una de l’altra. La vella mig acluca els ulls, la jove segueix observant-ho tot sense veure res.

Tan a prop i tan lluny.