La Xina: una de mites

Ni tots els xinesos fan tai-txí ni les ciutats estan innundades de bicis. Aquests i d’altres mites, són els que van caure, pel seu propi pes, en els pocs dies que vam passejar pel país.

-    Tots els xinesos fan tai-txí: fals.

Em pensava trobar, a diari, un munt de gent fent tai-txí, per places i carrers. Però només ho vam veure una vegada i eren senyores grans.

-    Només s’hi parla xinès: cert.

És cert, a excepció de Hong Kong. Alguns joves, els universitaris i els més petits, comencen a aprendre anglès. Els més petits es llencen a dir-te “hellos” i “goodbyes” a tort i a dret i amb els universitaris pots aconseguir intercanviar les típiques frases (d’on ets, què estudies, on vas...). Però, amb la resta, res de res. A alguns hotels en parlen, tot i que, a vegades, és el porter l’únic que ho fa, i amb prou feines.

-    Les ciutats estan innundades de bicis: fals.

Hi ha moltes bicis, això és cert, però en mitjana, no n’hi ha més que a Holanda. Les motos i d’altres mitjans de transport han substituït a moltes bicis. Les típiques fotografies o pel·lícules de la Xina, on es veuen centenars de bicicletes recorrent avingudes immenses, ja no es poden fer més.

-    Són antipàtics: fals.

Els únics antipàtics que ens vam trobar van ser dos o tres funcionaris, venedors de bitllets de tren o autobús (no massa diferent del que ens podem trobar per aquí). La resta van ser ben simpàtics. Ens van ajudar, o intentar-ho almenys, a solventar més d’un problema de bitllets de tren o a trobar l’estació d’autobús, gairebé acompanyant-nos-hi. D’altres, s’asseien al nostre costat i, com podien, s’interessaven per nosaltres, per la guia o pels ulls rodons i grossos.

-    Treballen molt: cert.

Els obrers que reconstruïen els carrers de Beijing començaven a treballar cap a les 4 de la matinada (els vaig sentir perquè cantaven ben animats, tot just abans de posar-se a treballar). I, afegint una bona becaina al migdia, seguien treballant fins a les 7 de la tarda. De les botigues no cal dir-ho, estaven obertes fins a altes hores de la nit.

Amor terrenal

"El meu besavi nasqué a Prenafeta, un poble petit de la Conca de Barberà, envoltat de conreu de secà. Vivia de la terra i, segons em contava la meva mare, presumia de tenir les oliveres més fermes de tot el poble, de poder oferir fins a set varietats diferents d’ametlles i de produir el millor vi de la comarca. Això últim no ho dubtava ningú, vistes les cues de gent que s’arrengleraven a la porta de casa seva, quan n’anunciava la venda.

Estimava la terra i es passava hores treballant-la i mimant-la per treure’n el màxim rendiment. I ella l’hi concedia els desitjos, regalant-li els millors productes de la comarca. Però, segons diu la llegenda, la terra tenia atacs de gelosia i volia el meu besavi per ella sola. Per això, en forces ocasions, estigué a punt d’engolir-lo."

Aquest és un fragment del relat que he presentat als "VII Premis literaris Constantí 2009", en el qual he quedat com a finalista. Ara mateix tinc a la meva mà el llibre que han editat amb el premiat i tots els finalistes. Si algú en vol llegir la resta, el trobarà aquí.

Recursos

[Aquest article ha estat publicat simultàniament a la revista digital Paper de Vidre, núm. 54, gener de 2010, dedicada monogràficament als Recursos]
 
No me’n vaig adonar pas quan la nina em va cridar per primera vegada iaia; havia tingut els fills de ben jove i tan sols em considerava una àvia primerenca. No en vaig fer cap cas de les vegades que els joves insistien en cedir-me el seient i que jo declinava. Jubilar-me de la feina no em va ni immutar; per mi era l’inici d’una nova vida que feia anys que planificava amb molta il·lusió.

Tampoc vaig fer massa cas dels canvis del meu cos, tots foren progressius i els vaig anar corregint o adaptant-m’hi, de mica en mica. Primer m’aparegueren un pèls negres a la barbeta, més tard vaig descobrir unes taques petites i blanques a les cames que, per molt que insistís en acolorir amb el sol d’estiu, seguien clares i cada vegada més abundants. De taques d’aquestes també en tenia a les mans, juntament amb una mica d’artrosi, gens molesta, però que engruixia algunes articulacions donant un aspecte distorsionat a les meves mans, fins llavors tan harmonioses. Els cabells blancs van tardar a aparèixer, quan jo vaig començar a contar-los d’un en un, la majoria de les meves amigues feia temps que no recordaven de quin color era el seu. I de les tant indesitjades arrugues, poc a dir, perquè gairebé desapareixien de l’esglai en pagar les cremes miraculoses que comprava indiscriminadament.

En vaig ser conscient quan em vaig adonar que, per fi, m’acceptava tal com era. Anys de recerca interior, intentant entendre què em passava pel cap, mirant de descobrir què em mancava per sentir-me més completa o una mica menys buida. M’apuntava a totes les activitats, cursos i seminaris que creia que m’obririen els ulls: cursos d’intel·ligència emocional i d’autoconfiança, lectura i relectura de llibre d’autoajuda, seminaris per a l’assoliment de fites... Vaig canviar de feina una vintena de vegades, esperant que aquesta fos la raó de la meva infelicitat. Però res em va satisfer, ni va canviar la sensació de mancança.

El dia que vaig sentir-me feliç amb mi mateixa, que no vaig tenir la necessitat de canviar res, aquell dia, vaig entendre que ja era vella.

La Xina: Pingyao 平遥 i els morts

Havia estat plovisquejant tot el dia. L’atmòsfera enterbolia un poble, ja de per si gris, emmurallat, de cases baixes i maons grisos, de carrers estrets i empedrat, també gris. De nit, l’ambient s’animava amb l’encesa dels fanals vermells. Però encara era mitja tarda i ens sentíem enmig de la típica ciutat xinesa, la que sol sortir a les pel·lícules.

En tombar un d’aquests carrers, vam topar amb una munió de gent preparant el que, a primer cop de vista, semblava un acte festiu. A ambdós costats del carrer ens col·locàvem els curiosos. Davant meu hi tenia una família, uns quants mirant a través del vidre i d’altres a fòra. Filla i néta havien heretat l’enorme dent incisiva de l’àvia i s’amagaven quan les apuntàvem amb la càmara. Al meu costat hi tenia una dona que intentava explicar-me l’event en qüestió, sense gaire èxit, tot s’ha de dir.

El cap de la comitiva estava format per uns quants homes que, sense deixar de xerrar, fumar i riure, mal aguantaven uns estendards circulars, amb flors de colors molt vistosos. Mentre s’organitzaven, arrenglerant-se i acabant d’engalanar els cotxes que també els acompanyarien, de fons se sentia una banda de músics, que començava a afinar els instruments.

La següent part de la comitiva la formaven més homes, aquests amb uns barrets força semblants als dels cuiners i una peça blanca en forma de cinturó. Quan el primer grup es va moure, van aparèixer les dones. Anaven també totes blanques i amb el cap tapat, però amb les galtes acolorides de vermell. Tot plegat va ser encara més estrany quan ens vam adonar que semblava que ploraven. Ho vam entendre quan gairebé al final aparegué un taüt. Es tractava d’un funeral. Van fer un recorregut ben llarg per tot el poble. Al final, es van sentir petards. Ja deuria haver acabat.

Toco el dos

Tinc fama de fer les coses sense pensar. O, millor dit, quan no m’acabo de decidir en algun tema, en comptes de seguir pensant i pensant, tiro pel dret i faig el que em ve de gust. Fa poc que he entès (en aquest vídeo de "Redes") que aquest “faig el que em ve de gust” és l’inconscient. I que, en realitat, per molt que ens esforcem, és l’inconscient qui pren les decisions per nosaltres.

Algunes vegades crec que sóc jo qui decideix, que he remenat totes les possibilitats i que ho faig amb ple coneixement. Però un temps després me n’adono que no ha estat així, que era l’inconscient que m’hi va dur. Jo només vaig deixar-me portar, intentant racionalitzar-ho una mica.

L’inconscient va estar molt de temps dient-me que aquell xicot no m’agradava prou, però jo hi seguia aferrada, fins que un dia vaig adonar-me que l’inconscient tenia raó. També em va llençar a una experiència fantàstica, durant dos anys, al país de les tulipes i les llums esmorteïdes. Tenia por, no estava gens segura del que feia, però vaig seguir l’inconscient i va tornar a encertar-la de ple.

Fa aproximadament 2 anys que l’inconscient em diu que deixi la feina, que em cal canviar de rumb, que ja n’hi ha prou de fer una feina que no m’aporta res de res. Durant els últims 2 anys he cercat dins, ben endins, he intentant esbrinar què em faltava, què calia canviar. 2 anys en els què he racionalitzat massa, que he lluitat perquè l’inconscient s’equivoqués, ja que no em semblava coherent deixar una feina que tanta gent desitjaria i s’hi aferraria amb les ungles i les dents: 35 hores laborals (ni una més), bon sou, bona relació amb els companys i caps...

Però al final me n’he adonat que a mi no em compensa, que em fa infeliç. M’he adonat que l’inconscient tenia raó, de nou. Deixo la feina i ja en trobaré una altra. Com d’altres vegades he fet. En breu, passo a engreixar les llistes de l’atur.

La Xina: Wutaishan 五台山

Abans d’emprendre el viatge a la Xina, vaig llegir unes quantes guies i blocs, per escollir les zones més representatives en un país tan enorme. Visitar una de les muntanyes sagrades, pels taoistes o pels budistes, era una d’elles. Les van començar a considerar sagrades perquè creien que eren els pilars del cel i perquè hi estaven ben a prop. N’hi ha una bona colla de muntanyes sagrades, així que vam escollir la que ens anava de camí: Wutaishan (五台山), la muntanya (山) de les cinc (五) plataformes (台).

Els budistes que hi van de peregrinatge es dediquen a visitar uns quants dels més de 50 temples que hi ha, enormes i brutalment preciosos, uns quants amb estupes blanques o daurades, també enormes, presidint-los. Alguns els visiten com nosaltres, per curiositat, però no s’obliden d’encendre encens o de fer ofrenes (fruita, oli, begudes, flors...) als budes de tots els tamanys que habiten tots i cadascun d’aquests temples.

D’altres fan l’ascensió a un dels pics, amb més de 1000 escales. Per uns és només una ascensió dura, que pugen a poc a poc, suant i intentant evitar tots els pidolaires esgerrats que la poblen. Però n’hi ha d’altres que s’ho prenen com una penitència i fan una mena de reverència, tocant a terra amb el front, cada tres graons. N’hi ha que piquen fort, perquè de blaus al front se’n veien forces.

És agradable passejar-hi, perquè s’hi respira molta serenor, enmig dels càntics i els resos dels monjos, les campanes que repiquen i una arquitectura tant armoniosa. El que no resulta tant relaxant són els guerrers que presideixen i, suposadament defensen, alguns dels temples: solen ser blaus o rojos, amb els ulls inflats i injectats de sang, de cares enrabiades, vestits de múltiples coloraines i amb les armes ben preparades. A mi em feien riure.

Misc (VI)

Amb una mà aguantava mitja barra de pa i amb l’altra, per estovar-la i donar-li una mica de substància, hi abocava un raig de fanta de taronja. A l’altra banda de la plaça, aliens a l’àvia de l’entrepà de fanta, uns quants cinquantins feien “botellón” de tarda, esglaiant-se per l’encariment de la vida.

Vaig pujar al bus amb aquestes dues imatges, per abocar-les d’alguna manera al blog, mentre començava a mirar-me el plànol per cercar l’ICC en algun racó de Montjuïc. Vaig perdre’m una mica, però com que preguntant s’arriba a tot arreu (sempre que no ho preguntis a un xinès, que si no saben el camí se l’inventen, us ho juro), vaig arribar-hi abans que tanquessin per endur-me un regal per un bon amic.

Després vaig anar al centre a fondre’m enmig de la maregassa de compradors i passejants. Per mi no només és estressant per la dificultat de caminar o les cues en cas de compra, sinó perquè els meus ulls ho visualitzen tot per analitzar-ho a continuació. I clar, enmig de tal munió, em vaig demanar què hi feia un senyor amb barret de "cowboy" fent una foto d’una façana sense solta ni volta, em vaig quedar mirant unes tovalloles de coloraines, disposades com si fossin pastissos, igual que la senyora que les assenyalava a la seva filla i que imagino que engrossirà la dot d’aquesta, a més de, en unes quantes ocasions, veure cares conegudes en cares desconegudes.

Una d’aquestes cares, és la d’un amic que ha abandonat una carrera professional que molts envejarien, però que ell suportava amb un nus a la gola. S’ha desprès de gairebé totes les pertinences acumulades durant anys i panys, tret de tres caixes petites amb algunes peces de roba, pocs llibres i documentació imprescindible: “He decidido que es mejor vivir ligero de equipaje, así tienes una excusa menos cuando necesitas cambiar de vida”. I ara viatja pel món, amb la seva xicota i amb un pressupost previst de només 60 euros diaris, que “nos llega para viajar 22 meses”. Tenen una web molt treballada i, tot i que acaben de començar el viatge, la cosa promet molt. Jutgeu-ho per vosaltres mateixos mirant aquest vídeo.

Caga tió

Em pregunto què li cagarà el tió, a la nena dels caps de nina, de la plaça d’Osca. L’any passat ja li va cagar uns caps nous. Els vells eren més petits, els nous són una mica més grans: un té el cabell ros i la pell negra, l’altra té el cabell rosa i la pell blanca. Segueix duent-los enfundats al dit del mig, un a cada mà i fent-los xerrar entre sí, a crits si convé.

Em pregunto què li cagarà el tió, a la senyora que, des de fa més d’un any, passeja gairebé a diari, amunt i avall, pel carrer comercial de Sants i Creu Coberta, apropant-se als vianants i demanant-los, a cau d’orella i tímidament, una ajuda.

Em pregunto si farà cagar el tió, el fill de la rellotgeria més petita del carrer de Sants. Li ha tocat fer de dependent d’un negoci familiar que no li escau gens ni mica i que, amb la mirada fugissera, et demana que tornis més tard, que el rellotger ara no et pot canviar la pila.

Em pregunto si farà cagar el tió, l’avi més mudat de Creu Coberta, que des de no fa ni un any passeja acompanyat d’una noia sud-americana, sempre amb el seu tratjo, corbata i el bigoti ben arreglat.

Vine al meu carrer, vine al carrer de Sants... a fer cagar el tió.

Granada

Un “Carmen” a Granada són els jardins annexats a una casa, construïts en l’època àrab i utilitzats com a horts, sobretot amb vinya (d’aquí el mot àrab “Karm”, vinya). L’últim dia vam passejar pel “Carmen de los mártires”, on vam poder veure el ritual d’intent d’aparellament d’un gall dindi, que tenia més d’una mossegada al coll i que, segurament, havia estat qui havia arrencat les plomes del cap d’un altre que ronsejava per allí. El ritual consistia en caminar ben recte, mostrant tot el ventall de plomes de seda i movent-lo frenèticament quan s’apropava a alguna femella.

De “carmenes” n’hi ha per tota la ciutat, però sobretot en vaig veure al barri de l’Albaicin, ara convertits en cases particulars. Aquest barri, clapat de cases blanques i baixes, de carrers estrets i entortolligats, amb fortes pendents i d’empedrat difícil de caminar, amaga un dels miradors més preciosos del món: l’Alhambra i Sierra Nevada - ben nevada - al fons. Ara, la vista cal compartir-la amb una munió de gent mentre escoltes el repicar de peus i mans al ritme de les rumbes flamenques, tocades per professionals del xandall.

La ciutat també compta amb un bon nombre “aljibes” (dipòsit destinat a guardar aigua potable, també construït pels àrabs). En un d’ells vam deixar que se'ns hi arruguessin les mans, ben a gust, i en un altre hi vam fer una visita cultural, que incloïa la descripció de cadascuna de les talles d’una església amb convent. Quan dúiem més de 10 històries de sants i el fred ens començava a arribar més amunt dels genolls, ens vam fer els marejats i vam escapar a fer unes quantes tapes per refer-nos. Però,  sempre més, quan vegi una talla d’església amb cabells postissos sabré que és post Concili de Trento.

La visita a Granada no podia ser completa sense prendre un tè moruno, passejar pel barri del Sacromonte, provar totes les tapes que acceptés l’estómac així com alguns dolços típics (piononos, dolços fets per les monges, polvorons...), esquivar les gitanes de la catedral i, sobretot, fer un glop de la famosa font de l’Avellano.

Dedicada als companys de viatge:  El agua del Avellano (José Mª. Lagaza).

Que fresquita baja hoy
el agua del Avellano
el agua del Avellano
que en graná vendiendo voy

Al pie del Generalife
en las márgenes del Darro
hay una fuente famosa
la fuente del Avellano

Todas las mañanas subo
caminito de la fuente
y así lanzo mis pregones
cuando paso por el puente

Que baja como la nieve
el agua del Avellano
que baja como la nieve
cristalina y con anises
fresquita no hay quien la pruebe
el agua del Avellano

La Xina: una d'autobusos

Pugem a l’autobús que ens durà de Datong a Wutaishan. Està bastant brut (però més que ho estarà al llarg del camí, ja que, per norma general, no dubten a obrir la mà allí on es troben per llençar el que ja no necessiten), de finestres que costen d’obrir i tancar, seients incòmodes i amb tot el permís del món per fumar-hi sense parar. Però ells són agradables i, a part de mirar-nos sense parar, també ens dediquen molts somriures.

El camí és llarg, unes 5 hores, recorrent zones en obres que ens empolseguen una mica més, cases ennegrides enmig del no-res, amb portes i finestres esbatanades que descobreixen sales fosques i poc acollidores, terres negres i oliosos, clafits de porqueria... I, enmig de tot això, gent que va i ve atrafegada, gent que puja o baixa del bus, gent que ens veu, obre els ulls com a taronges, ens saluda i avisa a tots els del seu costat perquè no s’ho perdin.

A banda de nosaltres, hi ha una xinesa d’uns vint-i-pocs que entreté als mascles de l’autobús en cadascuna de les parades, baixant a buidar la bufeta (en aquests lavabos de carretera que ja he tingut el disgust de visitar i que evitaré per sempre més, passi el que passi) sense parar de moure la cintura al mateix torn que els seus cabells arrissats i ataronjats.



El camí es fa encara més llarg perquè cal esperar, una hora llarga, que una grua aixequi un camió accidentat, carregat de gasolina. A banda d’una bona colla de gent observant-ho tot, que no sé d’on han sortit perquè no es veuen cases per enlloc, hi ha uns quants pots i galledes, els amos de les quals esperen que no puguin aixecar el camió i així puguin tornar a casa amb gasolina gratuïta.

L’estona allí és ben divertida: segueixen mirant-nos sense parar, assenyalant-nos, fent-nos preguntes i, fins i tot, ens demanen de fer-se fotos amb nosaltres.

Per fi arribem a Wutaishan, una de les muntanyes sagrades dels budistes. Cal pagar una entrada de preu desorbitat, fins i tot per nosaltres (uns 22 euros per cap). Però, sense que sigui la nostra intenció, aconseguim cansar els policies xinesos a base de preguntes sobre el nombre de tiquets que ens volen fer comprar i ens acaben donant una de les entrades a meitat de preu.

Trencadissa

Freda, d’ànim inmutable
i nul•la empatia,
de sintagmes pretèrits
sense condicionals ni futurs.

M’escolta,
l’escolto,
paraules que reboten,
raons sense sentiments.

Sabré
acceptar els límits,
oblidar les promeses,
estimar només una mica?

La Xina: una de xocs culturals

Heu provat mai d’acotxar-vos posant els peus plans a terra? Jo caic enrere. Només em puc acotxar si la planta dels peus fa un angle d’uns 60 graus amb el terra, i no pas massa estona. Els xinesos, en canvi, ho fan tots, sense caure, des del més petit al més gran.

Que han d’esperar algú que tarda? S’acotxen. Que estan parlant pel mòbil? S’acotxen. Que estan fumant? S’acotxen. Que estan, amb uns quants, fent petar la xerrada? S’acotxen tots plegats. Que estan, amb uns quants, jugant a dames xineses i no hi ha taula? Ho col·loquen tot a terra i s’acotxen. Que s’han de rentar les dents? Surten a fora al carrer, s’acotxen i se les renten.

Hi estan tan acostumats que, per això, els seus vàters estan a ras de terra. Fins i tot, en els aeroports nous, hi segueixen posant vàters d’aquests, barrejats amb els nostres, indicant-ho amb un parell de peus a banda i banda d’un forat ovalat.





Un altre costum molt estès és la migdiada. Dormen a qualsevol lloc. Com que no tanquen pas els comerços al migdia i s’han llevat molt d’hora (els obrers que construïen el barri de Beijing començaven els càntics a les 4 de la matinada), estan cansats i necessiten fer una dormideta.

Els he vist dormint a sobre d’una moto, dins d’un carretó de paleta, recolzant el cap a sobre la taula d’una sabateria, en els seients o a terra a les sales d'espera dels trens o autobusos,

al mig d'un carrer principal, en un banc qualsevol,

a la ciutat prohibida, estant de guàrdia, aguantant-se el cap amb les mans, mentre el company juga amb el mòbil,

descansant de la feina del teler, recolzant el cap a sobre del seient de la bicicleta i fent servir el bolso de coixí

 o ben estirada, a sobre de la taula dels queviures, passant gairebé desaparcebuda.

Post a mà

Seguint una iniciativa de la xarxa: Un altre invent: paraules

Punt i a part

Ahir, mentre l’insomni m’atrapava incondicionalment, repassava, amb el cor estremit, el que m’havies dit, tot el que m’havies exigit, oferint ben poc a canvi. Jo he acabat de tancar la porta de cop. Però tu l’havies anat ajustant de mica en mica i només en quedava una petita escletxa, per la qual s’hi escolava un fil d’aire, tan prim, que els esbufecs per intentar respirar eren cada vegada més freqüents.

Enmig de la maregassa de pensaments, m’he esforçat per retrobar-t’hi. He recordat bons moments però el malestar d’aquests últims mesos me’ls aparta. I ja no tinc prou esma per aferrar-m’hi amb força.

No he fet girar la clau. Pots obrir-la de nou, si vols. Però no et descuidis, perquè la pols pot fer-la cada vegada més pesada de moure.

La Xina: Datong 大同

Datong és un "poble" de més d’un milió d’habitants, a 6 hores de tren nocturn des de Beijing, i on hem vingut a veure, bàsicament, les coves de Yungang i el monestir penjat.

La ciutat, bruta i ben contaminada, ara mateix està en runes, com si s’estigués recuperant d’una guerra. Tal com fan amb els Hutongs de Beijing, Datong està sent construïda de cap a peus: carrers sencers amb dotzenes d’edificis enrunats d’on alguns xinesos n’extreuen les engrunes (bàsicament ferros o restes oblidades dels veïns), temples tancats per reformes, carrers aixecats i d’altres a mig fer, i, sobretot, desenes d’edificis en construcció, calcats, de moltes plantes i finestres infinites.

Les coves de Yungang, dels voltants del s.V, inclouen un bon nombre de coves excavades a la roca que salvaguarden, en força bon estat, una quantitat enorme de budes de tots els tamanys, alguns tan petits com una mà i d’altres tan grans que jo només els arribo una mica més amunt de la sola de la sabata. El monestir és també ben curiós, enganxat a la roca com una paparra, no apte per budistes amb vertigen i a una hora i mitja de Datong amb taxista jovenet, amb bigoti acabat de néixer, somriure agradable i que fa esforços per entendre el meu xinès.

El mateix taxista que ens ha dut al monestir també ens duu també a l’estació d’autobusos, per comprar un bitllet de bus pel dia següent, a Wutaishan. L’únic indicatiu que estem en una estació d’autobusos són els taxis acumulats i gent carregada amb bosses. Passem per sota d’una estructura de ferros que estan refent, després d’avisar-los que parin de llençar peces perquè ens poden caure al cap.

Comprar el bitllet és una nova proesa que aconseguim, sempre rodejats de xinesos que ens volen ajudar o tafanejar una estona.