Crònica d'una mort anunciada

Ja fa massa temps que posar-me a escriure un post al blog és més un esforç que un gust. Fa massa que, tot i que se m'ocorren algunes coses, poques, per escriure-hi, no les trobo prou interessants com per publicar-les. Massa temps d'estira i arronsa.

Així que tanco aquest blog després de gairebé 8 anys, 245 posts (incloent el present) i molts comentaris de tots vosaltres. Us agraeixo enormement que m’hagueu llegit i a vegades també comentat.

La 'catalanadelmon' seguirà rondant pel twitter, entre d'altres. I qui sap si tornaré algun dia al món dels blogs o a algun altre món virtual per explicar els meus viatges, els meus pensaments o qui sap què. Però ara és el moment de posar un punt i final. M’ha costat prendre aquesta decisió, perquè em costa tancar etapes, sobretot les que han estat gratificants. Però he d'acceptar que no hi ha res per sempre.

Gràcies a totes i a tots per haver-me acompanyat durant tots aquests anys.

Ana

Recordaré la teva rialla, com la teva veu, forta i clara. Et recordaré devorant llibres, incansablement. Recordaré les estones que passàvem veient reportatges de tot tipus. Et recordaré amb la cigarreta a la mà, encara que ara fes un temps que ho havies deixat. Recordaré les teves enrabiades, tan intenses com efímeres. Et recordaré cantant, a tothora, per tu, i ara pels teus néts. Recordaré el teu caminar lent. Et recordaré en els teus tres fills, tots ells molt importants per a mi. Recordaré la teva vaga memòria pels noms. Et recordaré marejant la perdiu per entaular-te, mentre els altres ja enllestíem el primer plat. Recordaré els teus records familiars, que ens explicaves una i una altra vegada.

Em vas acollir a la teva família, sense recança, en un moment que jo tant ho necessitava. I sempre, sempre, vaig sentir que en formava part. Tu, i tota la teva família, me’n vau fer sentir.

M’entristeix molt pensar en el futur sense tu, sense la sogra xerraire i atenta, sense l’àvia petonera i cantaire. Però em reconforta pensar que t’he conegut i he pogut compartir molts moments amb tu. I també que, encara que per poc temps, has gaudit intensament dels teus néts.

Adéu. Descansa. Et recordaré sempre.

Germans bessons

Tenir un o més germans sol ser una sort, sobretot quan ets petit. Un bon dia et fas gran i les coses canvien, tu canvies i, mentre que alguns segueixen units, d'altres no es retroben mai més. Però no tinc intenció ni ganes de parlar d'aquests germans que se separen, sinó dels que acaben de començar a gaudir, i també a patir, és clar.

Vull parlar-vos dels meus nens, que conviuen des de fa més de dos anys (si afegim el temps que van compartir dins l'úter matern). Interaccionen contínuament, fins al punt que si estan sense el germà, ja sigui perquè encara dorm o per alguna separació puntual, es nota com el troben a faltar. Però alhora també es nota com disminueixen l'activitat, com poden jugar a estones sols (perquè ningú els molesta ni els pren les joguines) i com, nosaltres els pares, podem gestionar-ho tot molt millor.

Quan estan junts, ara mateix, es barallen molt. No només per prendre's les joguines, sinó que moltes vegades es peguen, s'estiren els cabells o es colpegen amb qualsevol cosa sense cap motiu aparent. Si estan asseguts al cotxet no perden l'oportunitat de molestar-se l'un a l'altre o de robar el menjar o la beguda de l'altre. Ara, a vegades també es donen la mà, juguen a desfer-se les sabates, posen la cama a sobre de la del seu germà o criden a l'uníson i també riuen sense parar.

No és cert el que sempre em pregunten que si quan un plora, també ho fa l'altre. S'encomanen el riure, el plor no. Però com que el plor sol venir de les baralles que s'empesquen, llavors sí que ploren alhora. A estones juguen junts, es persegueixen per la casa, al bressol xerren, canten i riuen acotxant-se i aixecant-se fent el típic “tat”, s'amaguen rere les cortines i l'altre el descobreix, esclafint-se de riure. Ara bé, sí que es copien gairebé tot, volen el que té l'altre, volen que els hi facis el que li fas a l'altre i si l'un llença una cosa l'altre no tardarà a fer-ho, si un escup l'altre va darrere.

El que sí que és cert és que si algú els dóna alguna cosa, demanen el mateix pel seu germà. Això va passar recentment, al parc, quan una senyora es va oferir a donar mandarina a un d'ells. El nen no es movia del seu costat, amb un grill de mandarina a la mà, però sense menjar-se'l. Semblava que li demanés un altre, però la senyora li deia que es mengés el que tenia a la mà i que després ja li donaria un altre. Al final, va decidir donar-li un més i el nen va anar tot content, amb els dos grills a la mà a donar-ne un al seu germà. Així per fi va poder menjar-se el seu.

Ja no goso

Ja no goso criticar la majoria de pares i mares. No combrego amb tot el que fan, ni estic pas d'acord amb tot el que diuen. Tinc una opinió particular de com vull fer les coses, però és una opinió que va evolucionant amb mi i amb els nens. Les idees preconcebudes, les frases tipus “això jo no ho faré” o “així no actuaré”, ja les he esborrat de la meva dialèctica diària.

Abans criticava alguns pares, tant pel que deixaven de fer com pel que feien. Però ho feia sense coneixement de causa. Ara sé com n'és de dur tenir fills i educar-los. De fet, només puc dir que sé què és tenir dos nens de la mateixa edat, que actualment han complert un any i mig. I, tot això, en un entorn econòmic i familiar gens complicat. Qualsevol altra situació se m'escapa de les mans i puc imaginar-me com actuaria o què intentaria fer, però que ni remotament s'assemblaria a la realitat final.

Valgui això com a disculpa per tots aquelles mares i pares a qui he criticat, directa o indirectament. Però que no valgui, de cap manera, per excusar-se per no intentar fer-ho millor.

De llibres (III)

M'he llegit, de cap a peus i en llibre electrònic (en paper ha de ser complicat i si et cau al peu ni t'explico) “La caida de los gigantes”, de'n Ken Follet. No sé com etiquetar-lo sense ser massa dura. Clar i català: un pífia.

El que no entendreu és perquè l'he acabat si no m'agradava. El cas és que el vaig agafar amb ganes, el primer capítol em va enganxar, volia conèixer la història del noi que havia començat a treballar a la mina en una Anglaterra enterbolida per la proximitat de la primera guerra mundial. A mesura que avançava la novel·la anaven apareixent nous protagonistes i tots tenien cert interès. Estaven prou ben escollits. A més, per algú que sap tant poc d'història com jo, aprendre el que va succeir i com va anar tot durant la primera guerra mundial, no deixava de ser un bon al·licient. Llegir història pura no m'agrada, però així, en forma de novel·la, semblava més fàcil de digerir. I així ha estat, alguna cosa m'ha quedat.

El pitjor de la novel·la han estat dues coses: llargues i avorrides converses, de caire polític, que se'm feien eternes i, per altra banda, l'enllaç final dels personatges, tot exageradament previst i amb descripcions infantils. És entretingut i aprens una mica d'història, però jo diria que el senyor Follet estava cansat de la seva pròpia obra i va decidir acabar-la sense trencar-se massa les banyes.

Ja he començat el “Jo confesso”, de'n Jaume Cabré. També en llibre electrònic. Ja us explicaré.

El dia a dia

No sé si són dels més moguts de tots, ni si és només el factor “ser dos” que fa que el caos sigui encara més caòtic. Però ja m'han dit forces vegades que em planyen i hem deixat avis i tiets esgotats a més no poder.

Si anem a un supermercat, i hi vaig sola, normalment els duc a la seva cadireta i poca cosa poden fer; tot i que més d'una vegada han estirat els braços i les cames per tirar a terra el que tenen al seu abast. Quan els hem posat a dins del carro de la compra, qualsevol cosa que anava a parar a dins sortia immediatament disparat cap a terra (vam arribar amb un carbassó partit en dos). Així que, de moment, la millor forma és dur-los a ells a dins d'un carro i dur-ne un altre per la compra. I vigilar de no passar massa la vora de les estanteries.

Anar a casa dels amics pot acabar amb l'amistat. Als últims amics que hem visitat, i on només vam estar uns 10 minuts, van acabar amb terra de plantes per mig pis, uns quants objectes canviats de lloc per evitar que els trenquessin i una escombra partida en dos. I, tot això, vigilant-los de ben aprop!

Als restaurants deixem estela, també. A banda dels plors, crits i queixes continuades, no hi pot faltar tot de pa mastegat per arreu i moltes restes de menjar pel terra i les cadires. I si els deixem baixar de la seva cadira on estan ben lligats, pot passar qualsevol cosa: que arrosseguin cadires, paraigüers o el que trobin, que estirin qualsevol cosa de les altres taules o que posin la mà a dins de la galleda d'aigua on els clients hi llencen la burilla del cigarret. Deixem un camp de batalla!

A la platja és força divertit: els agrada remenar les bosses dels altres i treure'n el que sigui. I la gran afició és trepitjar les tovalloles dels veïns, fins que aquestos, quan ja han tret la sorra de les seves tovalloles tres vegades, agafen els trastos i es canvien de lloc. Per sort, encara no els persegueixen més enllà.

Veniu al parc amb mi?

Alguns dies marxo estressada del parc. I ho acabo traient a base de llàgrimes.

Arribo al parc. Només entrar, un nen llença a terra un pot de galetes i moltes acaben per terra i destrossades. Els meus s'hi abraonen, volen galetes sí o sí. Els dic que les deixin i em segueixin, que jo ja els hi donaré les seves. Sembla que em fan cas i es mengen les seves, que gairebé devoren de dues en dues. Quan se les acaben segueixen amb gana, així que els dono una pera a cadascun. La pela i el cor de la pera també van coll avall, tot i que una bona part del suc de la pera fa cap a la samarreta i a les mans.

Arriba un nen a sobre d'un cotxe dels que fan música i encanten a tots. Els dos el volen tocar i l'àvia del nen no sap com fer-ho perquè no li deixin el cotxe tot ple de pera. Jo l'entenc, de debò, però miri senyora, penso però no li dic res, són nens, s'embruten i embruten. Jo a casa ja perdo prou el senderi perquè no em deixin la casa feta una cort de porcs. Però al parc em vull relaxar i vull que ells facin les porcades que vulguin. Estic cansada de dir que no, quan estic al parc vull relaxar-me.

Però no hi ha manera. Els netejo les mans i les cares com puc, perquè l'àvia els deixi tocar el cotxe i la col·lecció de cotxes en miniatura que duu. Jo també trec els meus cotxes, perquè tots hi puguin jugar. Veig que l'àvia no està a gust perquè el seu nét no pot jugar tot lo tranquil que voldria. Però jo passo, està al parc i així funciona tot aquí.

Quan se'n cansen dels cotxes agafen el cotxet de nines d'una nena i els dos es barallen, juntament amb d'altres nens i també la propietària, per fer-lo corre pel parc. Vinga separar-los, vinga vigilar que no empenyin els altres nens, vinga controlar que no es peguin.

Ara l'un se'n va a jugar amb terra. Mentre guaites què fa, veus que l'altre persegueix un nen amb una pilota. El deixes fer però el perds de vista i durant un minut no saps on tens un dels nens. El parc no té portes, però et sembla massa poc temps perquè se n'hagi anat gaire lluny. Però no el veus. Fins que descobreixes un cap a dalt de les escales que duen al tobogan. No t'havies atabalat massa encara, però quan comences a relaxar-te sents una àvia que diu que l'altre nen menja terra. Li dius que ja ho saps, que ho fa sempre. Però després hi va l'altre i comença a menjar-se-la a grapats.

Estàs estressada, de controlar, d'intentar educar-los perquè puguin formar part d'una petita societat anomenada parc. I només et falta que un d'ells caigui i un avi et digui “és que no se'ls ha de deixar sols”. Potser sí que ho diu en el bon sentit, que cuidar nens és complicat. Però jo no puc prendre-m'ho bé, tinc els nervis a flor de pell. Li dic que no m'ha de dir què he de fer. Un nen plorant de dolor perquè no se l'ha estat a sobre al 100% ja és un càstig prou gran per una mare, com perquè et vingui l'avi de torn, que es passa l'estona enganxat a una sola néta que té i que no li deixa ni que s'embruti els peus amb la terra.

Sí, puc arribar a ser molt esquerpa. Però una acumulació d'estrès no ajuda pas massa a ser amable. I qui no ho entengui, que s'hi posi fulles.

Compte amb l'esport

Fer esport em va bé per deixar l'atabalament i l'estrès de banda. Mentre corro no penso gran cosa, només alguns detalls, coses sense importància: el que he de comprar, algun mail que m'he descuidat d'enviar,... Bàsicament, em concentro en les quilòmetres que recorro i les calories, que diu la màquina, que gasto.

Però sembla que, a més d'alliberar-me de l'estrès, durant aquesta estona es van fent les connexions neuronals necessàries perquè, un cop acabo, el cervell em comença a enviar tot un bon tou d'informació que tenia a mig processar i me la serveix a punt de caramel. Normalment en trec petites conclusions o, simplement, em serveix per adonar-me d'algunes coses. Ahir, per exemple, vaig acabar de decidir què faria a partir de setembre, pel que fa als estudis. En d'altres ocasions he acabat de decidir si vaig o no a tal lloc.

Ara bé, algunes vegades, les decisions que en surten són ben transcendentals. Fa una mica més de dos anys vaig arribar a casa, després del gimnàs, amb la decisió de deixar una feina de més de 7 anys. Val a dir que em va caldre acabar-ho de parlar amb el meu xic per donar-hi l'empenta final. Però recordo que estava asseguda a sobre del matalàs que es posa a terra per fer abdominals, després d'haver suat a sobre de la màquina de corre. Estava assecant-me la suor i, de cop, em van començar a venir unes llàgrimes que vaig haver d'amagar rere la tovallola. Treia l'angoixa dels últims mesos, el malestar de l'estira i l'arronsa, del la deixo o no la deixo. I la vaig deixar.

Tampoc fa pas massa que corria pels camins de Hillsboro, a Oregon. Allí córrer era més agradable que a sobre de la màquina del gimnàs, ja que ho feia enmig d'arbres enormes, conills i esquirols. Suposo que per això, el que vaig decidir va ser que volia ser mare.

Viatjant amb nens: per l'Albufera de Mallorca amb bicicleta

Ben a prop de l'entrada al parc natural de l'Albufera de Mallorca hi ha una colla d'establiments on es poden llogar bicicletes. I, com no, les tenen amb seients per nens. En vam agafar un parell i per dues hores; tot plegat per 6 euros.

És un passeig pla, perfecte per fer a peu o amb bicicleta de carrer. Hi ha uns quants recorreguts i amb la bicicleta pots fer el més llarg en menys d'1 hora o, amb calma i parant a observar o a fer fotos, hi pots dedicar gairebé 2 hores. Hi ha mosquits, però per sort no ens van picar.


El recorregut va, en bona part, per la vora de l'aigua, amb zones on pots anar aturant-te i observar, tant la natura com la fauna autòctona: un munt d'espècies d'aus que s'han trobat la mar de còmodes a l'Albufera i hi habiten ben tranquil·les.

Als nens els va agradar anar amb la bicicleta, no es van queixar gens i fins i tot van dormir uns 20 minuts, abocant el cap ara cap a un costat, ara cap a l'altre. I nosaltres vam gaudir molt de les vistes: aiguamolls, una extensió plana inabastable, zones de conreu, aus campant tranquil·lament... I força silenci, només interromput pels crits de les aus i d'alguna vaca que volia marcar el seu territori.


Edat dels nens: 1 any i 3 mesos

Jo confesso: no m'agraden els nens

És així, no m'agraden els nens. No he estat mai d'anar agafant nens dels altres, de jugar-hi gaire o de morir-me de ganes de tenir-ne. En forces ocasions he mirat amb molt mala cara els nens que cridaven, els que m'impedien de tenir una conversa en condicions amb els seus pares o els que importunaven sense solta ni volta.

Abans no m'agradaven i ara, a banda dels meus, em segueix passant el mateix. No em moro per agafar els nadons dels meus amics (ja em coneixeu, sóc borde de mena), segueixen molestant-me els nens cridaners, em fot no poder tenir converses en condicions amb els amics que tenen nens (tot i que ara en part és culpa dels meus de nens) i no em veureu gaires vegades entretenint la canalla si no és per obligació.

Ara bé, naturalment, amb els meus és ben diferent. No m'entusiasma que cridin, però ho suporto força. No m'agrada deixar converses a mitges amb els meus amics perquè els meus nens em reclamen, però m'esforço per seguir les converses interrompudes o trobar estones sense nens. M'encanta jugar amb ells, cada vegada més. I em ve molt de gust estar al seu costat a mesura que van coneixent el món, veure com el capten i com el gaudeixen. Tinc moltes ganes de poder viure, de nou i encara que només com a espectadora, una nova infantesa.

En una hora i mitja

Toca massatge. Ara fa temps que no me'n faig cap i les lumbars grinyolen. Aixecar ara l'un, ara l'altre, obrir i tancar el cotxet, carregar les bosses de la compra,... I quan m'aixeco del sofà, que el pobre de còmode no té res però els nous no acaben d'arribar, el cos es queda vinclat una mica endavant i durant uns segons sento unes punxades musculars que retarden el retorn a la posició perpendicular al sòl.

Però toca massatge i me n'hi vaig. Hi sóc en menys de cinc minuts i, encara que només és mitja hora i que en algun punt sento dolor, estic a punt d'adormir-me resultat d'haver començat el dia a les 6 de la matinada, hora de vòmits institucionalitzada. Però no caic, el massatge s'acaba i marxo molt agraïda i relaxada.

Abans de tornar a casa vull comprar un parell de coses. Pel camí em topo amb una noia, alta i més aviat rabassuda, tota vestida de negre, amb el cabell molt llarg i fosc. Si no m'equivoco, pertany a alguna de les famílies gitanes que viuen aquí des de sempre. De fet, ja l'he vista d'altres vegades, però avui la veig fent rebotar amb ràbia i repetidament, el mòbil contra el terra. I allí el deixa, aixafat, la carcassa per un costat, la bateria per un altre i la targeta uns metres més enllà. Sento que diu no sé què de missatges que no vol veure més i estic temptada de seguir-les per conèixer més detalls d'altres vides. Però me'n desdic, i menys mal, perquè s'aturen unes passes enllà i jo no m'hauria pas pogut aturar per seguir escoltant, hauria estat massa descarat.

Entro a l'Abacus. Agafo un parell de ninos de Lego i un envàs per dur-hi aigua. El noi que està pagant vol demanar un canvi quan tota la gestió de la venda ja està realitzada. La senyora que ha fet la venda rebufa i li comenta la dificultat de la transacció. El noi marxa capcot. Però quan jo ja baixo les escales, el veig que torna a pujar, amb cara de resignació i d'estar estudiant les paraules que necessitarà per arreglar el problema.

Passo per una ferreteria que he vist que han obert fa poc. Hi entro i descobreixo que són els que estaven en un altre carrer i que s'han traslladat. Són molt pesats, sempre t'ofereixen coses i has de donar explicacions de perquè no ho vols. No, no vull aquest sabó per la rentadora, perquè el que ja tinc em va bé i jo quan una cosa em va bé no ho canvio. Ostres, no sé d'on he tret una mentida com aquesta, jo que provo coses noves contínuament, em vagin bé o no les velles. Però almenys m'ha servit perquè no continués insistint i poder sortir de la botiga sense coses inservibles.

Em compro un gelat, un de petit. I, mentre me’l menjo, guaito un parell d’aparadors. En el primer veig que t’hi pots comprar el camp nou per només 29 euros. En el segon un despertador del Barça.

Torno cap a casa.

Somni (II)

Com sempre, es tracta d'una mena de col·lapse mundial, o hi ha hagut una guerra o un terratrèmol o alguna cosa semblant. No ho sé del cert. El que sí que sé és que han quedat ben pocs edificis dempeus i que la gent està desorientada, tant personalment com física. Jo vaig a casa de ma mare (que són dues cases adossades en el somni, però només una en la realitat), per veure com està tot. Descobreixo que les dues cases estan intactes, tot i que una d'elles ha estat ocupada.

Aconsegueixo entrar en una d'elles, la més vella, pel garatge, perquè els ocupes s'han deixat la clau al pany. A dins m'hi trobo xinesos, uns deu o dotze, que han transformat el garatge en un lloc habitat, perfecte i bonic. Se sorprenen en veure'm però no se senten pas atacats, sinó ben al contrari, es mostren més aviat hospitalaris.

Arran d'això, m'acosto a una noia xinesa que sembla agradable i li pregunto com és que viuen allí. M'explica que ho tenen llogat i que els altres tres pisos de la casa també estan habitats. De fet, els que ocupen el primer i el segon són els amos i els del tercer es veu que també són llogaters. Jo li explico que aquella era l'antiga casa de ma mare i que em faria molta il·lusió tornar a veure-la. Primer es mostra una mica recelosa, però sembla que confia en mi i em deixa la clau que té per accedir-hi.

M'espero una estona perquè se sent remor al primer pis. Però quan marxen hi entro de seguida. Necessito agafar els papers de la casa per evitar que la casa de tota la vida de ma mare passi en mans de desconeguts que, de forma il·legal, se l'han feta seva. Com que tinc el poder de trobar el que busco sense remenar per tot arreu, aconsegueixo tots els papers fàcilment.

El següent pas és accedir a l'altra casa i per fer-ho utilitzo un segon poder: el de trobar parets que es poden creuar. L'entrada la trobo just darrere l'armari de l'habitació de matrimoni. Hi entro i veig que la casa està intacte.

S'acaba el somni.

(Aquest somni és del setembre del 2010. Premonitori?)

D'opinions no demanades

Em truquen d'una companyia de mòbils. Ràpidament en dedueixo el motiu ja que el dia anterior he fet una petició de canvi de companyia. No tinc cap ganes d'explicar els motius del canvi, així que utilitzo un mètode que funciona i que m'evita forces trucades: demanar que se'm dirigeixin en català. En d'altres ocasions i altres serveis, l'interlocutor m'ha dit que ho apuntava i que ja em trucaria algú que parlés català. I, per sort, perquè m'he estalviat discutir, o per desgràcia, perquè és un indicador de com va la llengua, no m'han tornat a trucar més. En canvi, la persona que m'acabava de trucar tenia ganes de donar-me la seva opinió respecte a la meva petició.

A continuació de la meva petició, la seva primera pregunta és si jo no entenc bé l'espanyol. “Perfectamente”, li dic jo. Però insisteixo de nou en el meu dret de ser atesa en català. Sembla que l'operadora, que parla castellà del país, no ho pot entendre, perquè comença a continuació a donar-me la llauna amb la suposada ideologia de la seva empresa: que es tracta d'una empresa nacional i que, com a tal, han d'utilitzar la llengua comuna a tots ells. Segurament, si l'hagués deixat fer, m'hauria recitat la constitució espanyola de pe a pa, però decideixo tirar pel dret i dir-li, sense més comes i més punts, que no tinc cap intenció de discutir allò amb ella, que no és ni el lloc ni el moment.

La meva resposta sembla que li talla de soca-rel l'eufòria patriòtica, però m'explica a continuació que aquest és un servei que escull automàticament l'operador, que només utilitzen el castellà i que si vull que se'm dirigissin en català que he de ser jo, per iniciativa pròpia, qui truqui a un número seu, gratuït evidentment, i que en faci la petició. És clar, li contesto, m'heu trucat vosaltres perquè voleu alguna cosa i ara he de ser jo qui truqui per veure què voleu. Però veient que no pensa deixar-me en pau li dic que ja hi trucaré, si tinc temps. Cosa que no penso fer ni ella es deu creure que faci. Més val que ningú hagi escoltat la conversa, sinó a aquesta operadora se li acabaran les ganes d'expressar opinions a qui no els hi demana.

Atracció fatal

Jo sóc de tocar quan diu que no es pot tocar, de posar-me ben a la vora dels penya-segats per fer patir als altres i d'emparrar-me a la branca més alta. Si em diuen que no es pot o no s'ha de fer una cosa, se'm fa ben difícil de no llançar-m'hi ràpidament.

És una atracció cap allò prohibit que deu néixer tan bon punt tens l'autonomia suficient com per allargar una mà o desplaçar-te amb pel teu propi peu. He vist, amb els meus propis ulls, l'atracció que produeixen els endolls, els cables, les portes que enganxen dits, els botons que engegen forns i les pedres que se't poden quedar a mig coll. He vist com, els petits interessats, s'apressen a córrer amb deliri quan volen arribar a algun element prohibit i com cauen, molt sovint, de morros perquè les cames no estan encara prou preparades.

El “no” no significa perill, sinó desig, emoció, ganes de contradir l'autoritat i de comprovar un mateix el que passa. No m'agrada perquè ara sóc jo qui es preocupa. Però ho entenc. Suposo.

Una reflexió puntual

Que sí que potser seré repetitiva, però no ser-ho ara és ben difícil. Abstreure's d'un mateix, del que t'envolta i et passa, quan resulta que el teu és un blog personal, no té sentit. Que escric només per mi tampoc és cert del tot, ja que si sabés que no em llegeix ningú, potser ja ho hauria deixat. Però sí que he d'acceptar que els que vinguin aquí esperant alguna cosa i se'n trobin una altra, que tenen el dret de passar de llarg i potser de no tornar. Ja vindran temps millors, menys monotemàtics. De moment, els que vulgueu seguir per aquí, me n'alegro de veure-us.