Temps de canvis

Estic reorganitzant el terrat, de dalt a baix, de dreta a esquerra. Sense pausa, però a poc a poc, perquè ràpid no aclariria res i hi ha un bon enrenou.

Al bell mig del terrat m'hi he trobat un bon munt de caixes amb els apunts de la carrera que vaig estudiar. Fou tot plegat molt interessant però he decidit arraconar les caixes més cap al fons. El que vaig aprendre ho duré sempre amb mi, però no cal que s'estigui més al centre del terrat. 

El centre del terrat, durant una temporada restarà mig buit, perquè encara no sé què hi vull posar. El que sí que tinc clar, és que hi posaré coses noves. Ara mateix, hi he posat llargues llistes d'idees i il·lusions, que amb grans dosis de realitat que vaig absorbint de fòra del terrat, cal que es converteixin en un projecte ferm. Almenys, intentaré que així sigui i que les caixes antigues es quedin arraconades per sempre. 

Al cantó esquerre hi ha un caixa plena de fotos de família. Les caixes segueixen al mateix lloc, però he cobert algunes de les fotos amb un paper semi transparent per evitar que quan obri les caixes m'enlluernin els colors i les pugui veure sense aclucar els ulls. La intenció és que el paper transparent ho solucioni. Sinó, hauré de pensar en moure les caixes més cap al fons.

Al cantó dret hi ha caixes de mails d'amics, religiosament ordenades per nom. Aquí sí que he fet un fet un bon terrabastall movent caixes. Algunes caixes, la majoria, les he empès bastant cap al fons, perquè cada vegada que entrava acabava ensopegant amb elles. Les demés segueixen al mateix lloc, no vull apartar-les de moment, però tinc pensat que acabin també al fons si hi ensopego massa vegades. 

Enmig de tot aquest enrenou, he trobat un racó amb unes caixes que sempre he evitat obrir. De moment, sense moure-les de lloc, he tret el plàstic que les envoltava. Però les deixaré de moment així, a l'espera d'haver posat una mica més d'ordre a les caixes que tinc a mitges.

Ego

Em passa només a mi que sento l'egoïsme, l'egocentrisme, la manca de respecte i la gran indiferència per part de gairebé tothom qui em rodeja? És l'edat que de cop i volta m'està passant factura i m'ofereix només la cara amarga de tot plegat? 

Dia rere dia, la cara simpàtica que veia en companys, amics i familars, queda enfosquida per aquesta cara amarga que, de cop i volta, o se m'ha fet més patent o en general, tots ens estem transformant en éssers "golum".

Amb permís o sense, deixeu-me tancar-me en mi mateixa, esperar menys de tot plegat, ser una mica autista, una temporada. Espero tornar renovada. Ara, ja no puc més.

Cultura newyorkina

Li explicava l'altre dia, a un amic, que el que més em va fascinar de Nova York és que s'hi pot fer de tot, veure mil coses diferents i en grans dimensions. Sobretot, a nivell cultural, que és una de les coses que més em van fascinar.

Per començar, hi ha una quantitat incontable de museus, de totes les temàtiques imaginables, petits o immensos. Només vaig visitar-ne tres, el MOMA, del qual amb la planta dels impressionistes gairebé vaig omplir tot un matí, el MET, on hi havia, només a tall d'exemple de la seva immensitat, habitacions senceres de palaus, traslladades íntegrament, i el Museu d'història natural, ple a vessar de reproduccions a tamany natural, òs per òs, de dinosaures i altres animalons que van conviure amb ells, o moltes d'altres coses més, com per exemple un meteorit. Tot molt interessant i molt gran.

Després, el que no hi falta a Nova York són els espectacles. Broadway i més. Hi ha una llista llarguíssima d'espectacles diferents, que duren anys i panys. El que vam escollir per veure va ser el musical "Els miserables", de Víctor Hugo. L'escenografia molt curiosa, ja que l'escenari es movia circularment i així les escenes passaven del davant al darrera i viceversa, donant molta més sensació de moviment. Els actors, molts d'ells, tenien grans veus i la interpretació boníssima. L'obra preciosa. No vaig acabar plorant com em va dir que em passaria la senyora, molt americana, que tenia al costat i que, tot i que ella ja l'havia vist quatre vegades, va acabar plorant a llàgrima viva. Només m'hi van sobrar les pallassades de dos personatges que, tot i donar el toc d'humor a l'obra i fer riure força als allí presents, em va semblar molt "americà" i fòra de lloc. Per altra banda, em va sorprendre que no hi hagués ni un sol negre en tota la sala. M'ho pot explicar algú? Potser va ser casualitat.

Per arrodonir-ho, el concert de Jazz que ja us vaig explicar. Sense antel·lació, amb un munt de llocs diferents per escollir i segurament, sense possibilitat de fallar.

Blue Note

L'últim dia a Nova York el vam arrodonir amb un concert de jazz enmig d'un deliciós sopar. Aquella nit, al Blue Note, hi tocava Delfeayo Marsalis. No en teníem ni idea de com seria el concert però la fama que té el món del jazz a Nova York fou del tot encertada. Sèiem gairebé a tocant del pianista, veint com els seus dits es movien de dalt a baix del teclat, sense ni un pèl d'indecisió, amb fermesa i al ritme jazz del trombó de Delfeayo.

En aquella sala-jazz-restaurant hi havia gent de tota mena. Just al costat hi teníem una parella, d'uns 20 i poquets anys: ell semblava sudamericà, duia un anell ben gros i parlava de música a la seva companya, una noieta típica americana, ben vestida però amb jaqueta "thenorthface", moneder i ungles roses. Al seu costat s'hi estava un noi, d'uns 30, ben elegant amb un "trajo" gris, que anava sol, tot i que semblava que esperava algú que al final no arribà. Darrera hi va seure una família enorme amb un fill d'uns 15 anys, també enorme. A la vora s'hi va asseure una parella japonesa: ella va mantenir tota l'estona una expressió de pànic després que la policia es dirigís al seu xic, el fes sortir una estona i ell es disculpés dient que només estava molt cansat però que no li passava res.

Mel

Un dels plaers de la vida (per mi, clar) és enllestir del tot el pot de la mel. Mel autèntica, de flors, preferiblement ben densa. 

Omplo el pot de la mel de llet fins a dalt, l'escalfo bastant al microones, ho remeno a fons fins que s'ha dissolt tota la mel que hi quedava i em bec la llet directament del pot.

Mmmmm! Té una dolçor suau però intensa. L'escalfor barrejada amb la dolçor em relaxa.  

Per què no serà el mateix beguda d'un got qualsevol?

Spam telefònic "taronge"

Sobre l'spam en el mail s'ha avançat força, tot i que els "enlarge your...", "viagra for a better life", "few inches make the difference" i alguns d'altres encara, de tant en tant, aconsegueixen trobar un camí directe al mail sense que l'anti-spam sigui capaç de capturar-lo. En el fons però, a mi personalment no em molesten gaire aquests, perquè són pocs, un click i els esborres.

El que sí que em molesta són les trucades que últimament he rebut, del mateix lloc, seguint un mateix patró i que encara no he aconseguit que s'aturin. Dec haver rebut, com a mínim, quinze trucades. 

El funcionament és el següent. Primer sòna el telèfon, d'un número anònim. Podria no agafar-lo, però sempre em pica la curiositat, o penso que pot ser quelcom important i l'acabo agafant. Ningú contesta, es penja immediatament. Just en aquest moment ja he caigut a la trampa. La trucada la fa un autòmat, que bàsicament confirma que hi ha algú a casa. Se les saben totes, eh?

No passen ni cinc minuts que rebo una segona trucada. Aquesta vegada sí que és un número de telèfon, però si després de penjar se t'ocorre trucar-hi, resulta que qui contesta és una xica que t'informa que "actualmente no existe ninguna línea en servicio con esta numeración".

La persona que em truca em comença fent una enquesta sobre ADSL en general, encaminant-ho força ràpidament als avantatges que ofereix, mira quina casualitat, un tal Orange. Fa olor a podrit, no?

La primera i la segona vegada contesto amablement, dient-los que no m'interessa, que amb Jazztel i un any i mig perquè em donessin de baixa (sense haver aconseguit l'alta, és clar) en vaig tenir ben bé prou. A partir de la tercera vegada, algunes vegades penjo sense deixar-los parlar, d'altres intento demanar que m'esborrin de la llista de telèfons, que ja m'han trucat prou i que no penso canviar d'opinió, i d'altres, com és d'esperar, sóc més aviat grollera.

Però res, les trucades segueixen. Això és clarament catalogable d'spam i segurament, també denunciable. Així que, de moment, l'únic mètode anti-spam que tinc és el de no agafar cap trucada anònima. Si algú es vol posar en contacte amb mi més val que s'identifiqui.

Ah! I resulta que no sóc l'única que es queixa: "Me... en las llamadas comerciales"

Marroc (VI)

Heus aquí algunes de les situacions curioses/divertides que ens succeïren:

• Anant cap al desert, ens vam trobar en un encreuament on es podia anar cap a la dreta o cap a l'esquerra i on, per variar, no hi havia indicacions. Però, el que sí que hi havia, era un grupet de marroquins a la caça i captura dels infeliços que dubtaven quina direcció prendre. Un d'ells ens feu obrir la finestra i ens digué que ens podia indicar el camí. Però, per una banda, teníem cotxes darrera esperant que passéssim, i per altra banda, no teníem ganes que ens enredessin i ens demanessin l'oro i el moro per la informació. Així que vam tancar la finestra deixant el moro sense l'oro. Al cap d'uns minuts, vam trobar una senyal que ens indicava el bon camí i just en el mateix moment, vam veure una moto, amb dos nois a sobre d'ella, que ens feien senyals perquè ens aturéssim: eren dos dels nois del grup que indicaven el camí als turistes perduts i que ens estaven seguint per indicar-nos el camí!!!
  

• Havíem arribat a dalt d'una zona on a l'hivern s'esquia i on se suposava hi havia bones vistes. En aturar-nos un moment se'ns acostarem quatre xics amb la intenció de vendre'ns collarets, un gavinet amb incrustacions de perles dubtoses i ves a saber què més. Veient que no ens els treiem de sobre després de dir-los un munt de vegades que no volíem comprar res, vam agafar el cotxe i ens en vam anar més amunt, per veure la vista. Els compradors, sense pensar-s'ho dues vegades, van agafar les motos i ens van seguir. No ens ho podíem creure. En arribar a dalt, la caça va continuar. No podíem ni gaudir del paisatge ni res, amb quatre moscardons enganxats i venent-nos el que duien per la meitat de la meitat de la meitat que ens demanaven al principi. Un d'ells, fins i tot, em va dir que em compraria a mi per 400 camells!!! Quan ja no podíem més vam tornar a agafar el cotxe i vam marxar sense haver gaudit ni un sol instant de la vista.
  

• Volíem veure una mica el palmeral d'Skoura. Durant uns breus segons, anant en cotxe, vam dubtar de quin seria el camí per dirigir-nos-hi i un xic marroquí, de 32 anys, ens interceptà i s'oferí per fer-nos-hi de guia. S'encabí al darrera del nostre cotxe i ens dugué pel mig del palmeral fins arribar a una Kasbah. Ell mateix ens feu de guia dins la Kasbah i ens explicà mil coses de les seves costums, la seva religió i la seva història. Parlant de la seva religió ens va contar que se sabia cadascun dels capítols de l'Alcorà i, per demostrar-ho, va recitar el primer d'ells, que era ben llarg. En acabar, ens digué que per casar a les parelles, es recita un d'aquests capítols i això feu: ens entrellaçà les mans i posant la seva a sobre la nostra, recità aquest capítol i ens casà pel ritus musulmà!!! Sento no haver convidat a ningú, però no hi hagué temps ni de pensar-ho :)

Marroc (V)

Elles

Es veuen forces dones pels carrers, però gairebé sempre van en grups de dues o més. La majoria porten mocador al cap, algunes (poques) no hi porten res i d'altres (forces) també es tapen la cara. Se'n veuen algunes de motoritzades, tot i que normalment les veus passejant a peu. En companyia del seu marit i dels seus fills és també rar de veure-les.

Als comerços, o en qualsevol àmbit de cara a la gent, és molt difícil de trobar-les. Només recordo una dona en una tenda de mocadors i foulards. Això potser pot fer pensar que les dones no treballen massa. Però ben just al contrari. S'esllomen!!! O almenys això és el que es veu si surts de les ciutats. No pares de trobar-te dones carregant grans feixos d'herbes a l'esquena, arrossegant carros, rentant munt de roba als rius,... sense comptar amb la feina que deuen tenir a les cases amb el munt de criatures que han portat al món. Però si els preguntes quina feina fan et diuen que elles no treballen, que són els marits que treballen en això o en allò.

Ells

Estan tot el dia al carrer: a la porta del comerç, venent entre la gent, conversant amb els companys en un racó a la sombra, perseguint els turistes que semblen mig perduts i als quals poden arrancar uns dirhams, filant i desfilant fils de colors d'una punta a l'altre del carrer, transportant de tot en els carros tirats per burros vells i escanyolits, animant a qualsevol que s'acosti a la plaça ja sigui amb contes, serps o ballant,...

Els que viuen als pobles tenen un tracte diferent dels de la ciutat. Saps que quan se t'acosten volen calerons, però si no els dónes exactament el que et diuen, no passa res, no t'escridassen ni es fan els enfadats. Ans el contrari, no s'ho pensen dues vegades a invitar-te a un tè a la menta, tot i que, mentre te'l beus, t'ensenyen les alfombres, collars o altres coses en les que treballen i que, si s'escau, els acabes comprant. Al final, però, si no els compres res, no passa res, segueixen essent amables.

També es pot donar el cas que el cambrer del bar on t'estàs prenent una beguda o el director de l'hotel on passes un o dos dies, s'assegui al teu costat i es posi a conversar amb tu, preguntant-te mil coses o explicant-te'n d'altres, com si fóssiu coneguts de tota la vida.

Són grans conversadors, els encanta parlar de les seves costums, de la seva religió.


Nens



També sembla que es passin el dia al carrer, jugant amb els seus companys, venent qualsevol dolçaina o demanant 1 dirham o el que sigui, ja vagin espellifats i bruts o ben vestits i pulits. Veuen un turista i allarguen la mà immediatament.

Si estàs al mig d'un carrer, un nen et demana un boli i obres el bolso per donar-n'hi un, immediatament poden aparèixer nens, que no havies ni vist, de tots els racons, a demanar més bolis fins que se t'acaben.

Marroc (IV)

Vam caure a la trampa i vam comprar-nos una alfombra. L'home que ens la va vendre, Zaïd, prèvia invitació a un tè a la menta boníssim, ens va explicar el significat de cada un dels símbols de l'alfombra, així com d'altres temes relatius a la cultura bereber, la seva cultura. Va ser molt interessant tot plegat.

Sobre la cultura bereber, ens contà que encara avui en dia, són les famílies les que organitzen els matrimonis, però que, si la noia no està interessada en el xicot que la seva família li ha escollit, pot rebutjar-lo d'una forma senzilla i educada: en servir-li el tè a la menta no li posa sucre. Un cop ha acceptat un xicot, cal que li faci una alfombra on expressi els seus desitjos sobre la vida matrimonial i el seu futur. I d'aquest tipus és l'alfombra que vàrem comprar.

Per començar, l'alfombra és de color blanc, el color del bon humor, ja que és així com es descriu la noia a sí mateixa. El primer símbol sol ser la firma de la família. A continuació hi ha una mena d'animalons, la qual cosa indica que la noia vol fer vida de pastor. El següent símbol, una mena de muntanyetes triangulars, indica que vol viatjar per les dunes. A continuació hi ha una "X" que són els cinc pilars de l'islam (unicitat divina i Mahoma profeta, oració, impostos alcorànics, observació del ramadà i pelegrinatge a la Meca). Després hi ha una mena d'"S" al revés, que ve a ser un parell de mans entrelligades, símbol de promesa entre la dona i el marit. El següent és el desig de felicitat.

Al mig de l'alfombra hi ha un requadre que simbolitza la casa, és a dir, l'estabilitat. I a dins d'aquest requadre hi ha, de baix a dalt, els símbols que indiquen desig de viatjar per la muntanya, els cinc pilars de l'Islam de nou, desig de tenir caravanes per viatjar, diners pel futur i la promesa amb el marit de nou. Al voltant del requadre hi ha, a l'esquerra, el símbol que protegeix contra el mal d'ull i, a la dreta, un símbol que indica que la dona vol tenir, com a màxim, quatre fills.

A continuació repeteix els símbols del principi i acaba amb uns pelets que indiquen que la vida continua.

Marroc (III)

Avui he vist com brillava el sol i lo blavíssim que estava el cel i no m'ho he pensat gaire ja que últimanet fa un temps ben rarot: he agafat una bici i a passejar. He acabat a la platja. Feia un solet ben agradable, així que m'he assegut en un banc de pedra que hi ha per allí a sentir-ne l'escalfor sobre la meva pell. Després d'una estoneta i de veure una bona colla de nois ben fornits fent estiraments i flexions, he tornat a agafar una bici.

De cop i volta m'ha agafat set i m'he aturat a comprar-me un granitzat. N'he begut una mica i, quan m'estava agafant mal d'ull (sí xics, quan bec quelcom molt fred durant una llarga estona m'agafa mal en un ull, rarota que és una) he pujat a la bici i he conduït mentre me'l bevia. Això encara no ho havia fet mai, ja veus. El cas és que mentre me'l bevia, que era prou bo, he recordat com de bons eren els sucs de taronja que em vaig veure a la plaça Djema el-Fna, per només 3 dirhams (3/11 = 0.27 cèntims d'euro aprox).

"La plas?" és una de les preguntes més comuns que fan els marroquins quan et veuen passejant lluny de la dita plaça. Et volen ajudar a trobar-la, per si t'has perdut, a veure si cau algun dirham per l'ajuda. Bé, no a veure si cau, si t'ajuden a trobar-la, sigui o no en contra de la teva voluntat, s'enfaden com a micos si no els dónes 20dh!!!




"La plas" Djema el-Fna és, també, la plaça més impressionant, concorreguda, animada i completa que he vist mai. Pots beure sucs de taronja naturals, fer-te tatuatges de henna que res tenen a veure amb els tatuatges que es fan elles, deixar que et llegeixin el futur de les mans, pescar coca-coles talment com els peixets de les fires, demanar algun remei casolà per qualsevol problema físic o psíquic, veure els conta-contes encara que no entenguis res de res, passar de refiló pels encantadors de serps vigilant que no te'n pengin una al coll i et demanin pèmpins a continuació per una foto, menjar en una o més de les paradetes de menjar que es posen al vespre i de les quals et criden i gairebé t'hi empenyen després de dir-te que el seu menjar és "millor que el Mercadona, Caprabo i Ferran Adrià" i que "visca el Barça, què passa nen".

I això no és tot. També pots comptar mentalment el nombre de dents que té sobre la taula el de les dents, veure ballar i cantar als gnawa i que et demanin 50dh (ni bojos els ho vaig donar) per una foto de grup, veure com reparteixen aigua els homes vestits de vermell amb colorins als que anomenàvem "agüeros" i fer-los una foto d'estranquis amb la super zoom 12x fent veure que fas una foto a la teva xicota, prendre un cafè o el que sigui en qualsevol dels cafès que rodegen la plaça, ja sigui a la part de baix o en la terrassa i així poder admirar el bullici des d'una posició privilegiada i fer més fotos sense que se n'adonin,...

Per això, aquesta plaça, és patrimoni de la humanitat per la Unesco.

Marroc (II)

No m'interessa el futbol ni hi entenc, així que no sé quins són els motius pels quals al Marroc hi ha tants seguidors del Barça. M'ha sorprès veure'n tants, per tota la geografia marroquina.


Passejant per la medina de Marrakech:

Amb moto per l'Alt Atles:



Jugant a la platja de Essaioura:



Intentant pescar per la costa d'Essaioura:



Damunt d'un camió, enmig d'una bona colla d'ovelles:



I, fins i tot, al bell mig del desert:

Marroc (I)

La primera impressió del Marroc va ser molt impactant. Des de l'aeroport de Marrakech Menara vam anar directes, amb taxi, al riad on ens quedaríem tres dies. Aquest riad no està situat en una zona turística, sinó ben al contrari, allí els turistes són un exemplar més aviat rar.

Tot just arribar ens vam trobar al bell mig d'un carrer estret, mig asfaltat, amb brutícia i aigua bruta per arreu i ple de gom a gom. No hi havia ni un espai de paret infrautilitzat, estava tot ple de parades: parades a terra amb els productes sobre una tela, parades fetes amb tres fustes, parades més sofisticades amb vitrina inclosa i, sobretot, parades dins les mini botiguetes d'uns dos metres quadrats, on només hi cabia una persona i rodejada dels seus productes. S'hi venia fruita o verdura tota ben col·locada, peix o carn envoltat de mosques, pans rodons a munts, dolços ben oliosos, productes de primera necessitat, herbes i espècies a dojo,...

Hi havia homes venent, dones i homes comprant, nens i joves corrent, a peu, en bici o en moto, homes amb burros i amb carros, homes cuinant dolços, pa o qualsevol cosa per menjar. Molt de soroll, pels "pips, pips" de les motos, per la gent xerrant, venent o cridant. Moltes olors, de les diferents espècies, del menjar cuinat. Moltes pudors, de la brutícia, de la putrefacció d'alguns aliments. Molts colors, dels aliments, de la roba de la gent.

Tot molt caòtic, brut, amb olors i fortors, amb molta gent. Fou com una regressió a l'edat mitjana, amb la diferència que aquí la gent anva amb moto i tenia mòbils d'última generació.

Endivina...

Tinc una amiga argentina, que viu aquí a Barcelona i que s'enyora força del seu país, que em resumeix, amb entusiame i els ulls oberts de bat a bat, la colla de propagandes televisives que estan enregistrades al seu país i que li fan recordar tots aquells llocs que ara té tan lluny.

A mi això em passa amb els llocs on he estat de viatge i que, de cop i volta, també descobreixo en una propaganda. Últimament n'estan fent una on hi surt clarament la foto que aquí veieu. Es tracta de la zona de Bay of Islands de Nova Zelanda.

Vinga, a veure si algú em diu de quina propaganda es tracta! Afegiu-hi una barca, un xic i una xica,... :)

Records de bicicleta

Al cap de poc d'arribar a Holanda vaig anar amb la Julea a comprar-me una bici a l'estació de tren Holland Spoor. Me'n vaig quedar una de vermella tamany holandès: havia de baixar del selló (sí senyor, així es diu sillín en català, ho he hagut de buscar...) per tocar de peus a terra. Però m'era igual. Fins i tot, algunes vegades, havia arribat a estar parlant pel mòbil en una mà, conduint amb l'altre i obligant-me a saltar fent equilibris per aturar-me als semàfors. Recordo algun que altre blau a causa d'això!

Anar en bicicleta amunt i avall, a gairebé tot arreu és un dels millors records que tinc d'Holanda: anava de compres i tornava amb una bossa carregadíssima que relligava com podia a darrera la bici i que aguantava amb una de les mans perquè no se'm tombés la bossa i tot el que havia comprat s'escampés per terra o anés a parar a algun canal, anava a passejar fes fred, calor, pluja o vent, anava a casa dels amics o on havíem quedat, sortia de marxa i tornava tan recte com podia,...

Avui m'he sentit una mica com a Holanda: he fet servir el bicing (que si no es diu en anglès no és prou fashion, clar). Aquest vespre he quedat amb una amiga, l'Evita, que feia temps que no veia, doncs havia estat set mesos tombant per america llatina. Hem començat amb una cervesa mentre ens contàvem un fotimer de coses. La segona cervesa l'hem fet tot sopant en un libanès.

Després d'això hem dit d'anar al CCCB que hi feien dansa contemporània i, lo més important, gratuïta. Com que ella ja anava amb la seva bici, jo m'he arribat a Tarradelles a agafar una bici bicing i ens n'hem anat al centre. Just en aquest moment m'he sentit traslladada a Holanda: només faltaven carrers més estrets, molt poca llum per arreu i el soroll del tramvia en qualsevol gir del carrer. La dansa molt original, molt expressiva, tot i que també difícil d'entendre.

La tercera cervesa al Raval, amb un parell d'amics de l'Evita, un alemany poc parlador i una sevillana molt parlanxina i simpàtica. Tots ells arquitectes dels compromesos amb la societat i una mica hippies. Res a veure amb els arquitectes d'ulleres de pasta blanca i cabell ben engominat.

I la tornada cap a casa, de nou, amb la bici bicing. Amb uns 10 o 12 minuts m'he plantat a plaça espanya. Més ràpid que el metro i gratuït!

M'agrada!

Mande?

Casi nunca me leo de arriba a abajo los propectos de los medicamentos que me recetan. Sólo suelo fijarme en las indicaciones, su administración y alguna vez le pego un vistazo a las contraindicaciones. Pero el resto, sobretodo los efectos secundarios u otros, prefiero ni verlos.

Pero creo que, a partir de ahora, voy a leer la descripción del medicamento, si ésta es, por lo menos, la mitad de curiosa que la presente.

"VARIDASA (Estreptoquinasa-Estreptodornasa) actúa terapéuticamente activando el plasminógeno, para transformarlo en plasmina que, a su vez, despolimeriza la fibrina."

Para empezar, asumo que la "Estreptoquinasa" y la "Estreptodornasa" son componentes de estos comprimidos. Pero, que me digan que eso me va a activar el plasminógeno, que nunca supe que tenía, ni que hacía falta activarlo. Y, que además, hay que transformar ese plasminosecuantos en plasmina... Pero si ni la rae sabe qué es la plasmina esa!!!

Y si eso fuera poco, para terminar, todo ello despolimeriza (buen despolimerizador será) la fibrina. Ni despolimerizar, ni polimerizar, ni limerizar están en la rae. La fibrina sí, esa sí que está en el diccionario, pero tampoco me ayuda mucho a entender todo este embrollo de palabras.

Qué carajo será la fibrina, para que tenga que despolimerizarse a base de transformar en plasmina el plasminógeno? O es la fibrina que se tranforma en fibrinógeno a base de desfibrinarse?

Amb clau d'humor

Em van contar fa temps, que durant la segona guerra mundial, els holandesos, identificaven als que realment eren holandesos i descobrien els impostors que es feien passar per ells, fent-los dir una paraula molt difícil de pronunciar pels no holandesos: "Scheveningen", que és com es diu la platja de La Haia. Vista així, no sembla pas difícil de pronunciar, però si la sents dita per un holandès, te n'adones que pocs no holandesos deurien col·lar-se.

Això m'ha fet pensar què podríem escollir, de la llengua catalana, que fos difícil de pronunciar o de saber dir, pels no catalanoparlants.

Una possibilitat seria fer pronunciar una frase del tipus: "Els de Valls tenen un ull de poll". Almenys, ben pocs castellanoparlants ho aconseguirien pronunciar correctament, la lletra "ll" se'ls resisteix força. No sé quins altres idiomes tenen aquesta lletra. De totes maneres, m'he trobat uns quants catalanoparlants que tampoc saben pronunciar-la bé del tot, així que seria una mala opció.

Una altra possibilitat seria fer dir l'hora en català: que si dos quarts de tres, que si un quart de quatre, que si falten cinc minuts per dos quarts de nou, que si passen tres minuts de tres quarts de dues,... No és gens fàcil! Ni pels catalanoparlants, em sembla.

Se us n'ocorre alguna altra?

Ca seua

Moltes cases tenen olors pròpies. L'edifici on visc fa una olor que no sé descriure, però que és prou particular. El pis tenia una olor pròpia dels antics propietaris, que crec que ja no té, però que durant força temps vaig seguir sentint. Potser m'hi he acostumat, vés a saber.

De cases, a més, n'hi ha de molts tipus. Un exemple especial de "casa" pot ser un caixer. N'hi ha un de molt petit, al costat de casa, en el qual poc que t'imagines que hi càpiga ningú estirat. Doncs últimament, sempre que hi entro per treure diners, puc adivinar ben fàcilment si hi ha passat la nit o no. Fa una olor bastant forta i distingible.

No és només la olor: alguns dies hi deixa els seus cartrons, d'altres brossa de diversa índole. Però el dia que més em va sobtar, va ser quan el vaig veure assegut, com en un sofà, llegint el diari. Allò és "ca seua".

Cuidar al client

Últimament, m'he trobat amb dos casos diferents d'atenció comercial que m'han sorprès ben gratament. El primer d'ells ha estat en un dur el cotxe al mecànic, arrel que van trobar-li un defecte en passar la ITV. Com que a la ITV et donen pocs dies per tornar-la a passar sense pagar de nou, vam trucar al mecànic per veure si el problema estaria resolt amb temps suficient. La sorpresa fou majúscula quan l'endemà ens trucaven per dir-nos que ja havien arreglat el problema i que ells mateixos havien passat la ITV. No només ens vam estalviar el cost de la ITV de nou, sinó que ja no ens va caldre perdre unes hores per tornar al taller a veure si aquesta vegada tot estava correctament.

Un altre cas de caire semblant me'l vaig trobar en sol·licitar informació per fer-me el certificat mèdic pel carnet de conduir. Em van sorprendre quan em van dir que si volia, sense cost addicional, ells em feien tots els tràmits necessaris per fer la renovació del carnet. No és que calgui fer molts tràmits, doncs bàsicament mancaria anar a correus a fer un gir postal i enviar-ho tot, però el fet que no et faci falta fer-ho sempre és d'agrair.

Potser aquests dos casos són molt corrents, però jo no me'ls esperava pas. Considero que, per una banda, això és un servei que ajuda a fidelitzar clients o que l'empresa sigui recomanada a d'altres. Però, encara més important, almenys pel client, crec facilita la vida a molta gent que té uns horaris gents adaptables als horaris d'aquests serveis.

Dual

Recentment, m'ha sorprès gratament descobrir que, per fi, TVE s'ha dignat a emetre les seves pel·lícules en dual. Fins fa poc només ho feien TV3 i el 33, però per fi s'ha apuntat al carro també el canal de la primera.

Em pregunto si ho hauran fet aprofitant les emissions en TDT o si serà realment una iniciativa intencionada per fomentar l'aprenentatge d'altres llengües diferents a la castellana.

Per altra banda, de moment només he pogut veure-ho en algunes pel·lícules i essent aquestes originalment en anglès. Ho fan o ho faran amb sèries, dibuixos animats o d'altres? I en totes les llengües, inclòs el català?

Bé, me n'alegro del canvi, però encara tenen un llarg camí a recórrer. Tot i que pitjor ho tenen els demés canals: ni Cuatro, ni TV5, ni Antena3 fan res en versió original. Potser ja comença a ser hora que ens despertem en aquest país i deixem de pensar que el castellà és la única llengua que necessitem.

Trencanous

Fa poc vaig anar a veure un espectacle de ballet. Concretament vaig veure "El trencanous" de Txaikovski, ballat per la Companyia de Ballet de Santa Coloma de Gramenet.

Encara no n'havia vist mai, de ballet. I no en tenia pas cap intenció premeditada, doncs creia que no m'agradaria. Però un company de feina hi havia anat i em va dir que sorprenentment no li havia desagradat. Així que vaig decidir intentar-ho jo també.

I vaig gaudir-ne força. Les noies, sequíssimes però alhora lleugeríssimes, es movien com si no existís la força de la gravetat per elles. Els nois estaven més fornits, sense ni un gram de grassa, però més aviat forts per poder aixecar les noies, com si fossin fulles d'arbre.

El que em va semblar ben curiós, i alguna raó hi deu haver, fou que uns quants dels ballarins, no sé si m'atreviria a dir més de la meitat, eren orientals (japonesos si no m'erro). La ballarina principal, per exemple, ho era.

La història en sí, del trencanous, no la vaig captar pas massa a través del ballet. Segurament és el que més em tirava enrere abans de veure ballet: la dificultat d'entendre'n el contingut. Però igualment, em va agradar força, així que potser algun altre dia aniré a veure'n algun altre d'espectacle de ballet.

Sant Blai

Acabo de recordar que, tal dia com avui, quan era més joveneta, ma mare i ma padrina em feien anar a la missa de Sant Blai. En general, les misses no m'agradaven, però aquesta sí, perquè hi anàvem amb un cistell ple de fruita, pans, fruits secs i, sobretot, les rosquilles de Ca l'Adrogueret, dolcíssimes, que no em deixaven provar fins que tornàvem de la missa. Segons em contaven, Sant Blai beneïa aquestes menges que, guardades uns quants dies, servien per curar els refredats de l'hivern.

M'imagino que a les grans ciutats aquest costum ja s'ha perdut. Però al meu poble encara no. L'any passat encara vaig poder veure el cistell preparat, amb les famoses rosquilles (una d'elles no va arribar a l'església), que ma mare es va endur a la missa.

PD. A la foto no hi surto jo :)

60

60 són els anys que mon pare hauria complert, fa uns dies, si no se l'hagués endut un càncer implacable, ara fa una mica més de 8 anys. Tot va començar amb un tumor localitzat en una cama que, per manca de professionalitat i atenció mèdica, va moure's a poc a poc, però sense treva, cap als pulmons.

El temps ha permès que m'acostumés a aquesta situació, que avui pugui escriure això sense haver de parar cada tres paraules, que parli de "ma mare" en comptes de "mons pares" sense haver-ho de pensar prèviament.

Però, en canvi, encara no sóc capaç de recordar-lo amb un somriure sinó amb una cremor al pit i una pressió a la gola com si aquesta es tanqués. Em costa molt explicar, tranquil·lament i en veu alta, perquè només ve ma mare a Barcelona a veure'm.

I, quan de nou, el càncer torna a tocar a la porta de la meva familía, en un nen de 3 anys, fill d'una cosina meva, s'abaten sobre mi tots els records, les penes, les llàgrimes, tot, tot, tot es remou i es remou, tornant-me a fer mal, recordant-me que no ho he superat, que el temps, que diuen que ho cura tot, ha estat insuficient.

Deixeu que m'esplaï

Diguem-ne intuïció femenina, però quan a la contraportada d’un llibre hi diu que aquest ha rebut un premi nacional de literatura (també ha rebut el premi planeta però a aquest ja li dono menys crèdit), ja m’oloro una mica que el llibre serà bo i que segurament m’agradarà. No sempre ha de ser així, és clar, però deixeu que m’esplai una mica amb “El jinete polaco” i entendreu perquè m’ha agradat tant aquesta joia literària que va escriure Antonio Muñoz Molina el 1991.

Des de la memòria d’un traductor i dirigint-se a la seva enamorada, l’autor va explicant la història de la família d’aquest, dels seus amics i de la vida en general en un poble petit al què, de mica en mica, hi va arribant la prosperitat. No espereu històries amb elements detectivescos ni elements inversemblants ni trames impossibles. És una història ben senzilla, amb alguns elements que donen una mica més de color, però que no deixa de ser ben corrent. Podria ser la meva història, si tingués temps i capacitat d’escriure-la.

El millor d’aquest llibre, per mi, no és el que s’hi explica, que no deixa de ser interessant, sinó com s’explica: com s’endinsa en la reflexió de cada petit element, com es descriu cada situació nodrint-la de sensacions, pensaments,... Torna una i altre vegada a un mateix record però, amb matisos diferents cada vegada més interessants. Tot un embolcall que, sense ell, potser es podria resumir en poques pàgines, però que deixaria sense cap interès una lectura molt agraïda.

Aquest home és un geni manegant les paraules. Ha aconseguit fer-me sentir avidesa per amarar-me de les seves frases. Algú de vosaltres n’ha llegit d’altres llibres? Me’n recomaneu algun concretament?

De matança

Aquest any el pont de la Puríssima l'he aprofitat per veure una amiga que feia força temps que no veia. Viu a Albox (Almeria). És una amiga de la infància de Montblanc que, tot d'una, quan tenia 15 anys, va marxar cap a Almeria amb els seus pares que tornaven a la terra que els havia vist néixer. Va ser força dur, perquè érem molt amigues, juntament amb la Maite: les tres inseparables.

Però nosaltres dues sempre hem mantingut el contacte. Dues vegades vaig agafar, amb 16 i 18 anys, un autobús d'aquests regulars, tota sola, per anar-me'n a passar uns dies amb ella. Ella també va venir a veure'm a Montblanc i a Holanda.

Ara té un nen preciós d'un any i mig. Feia uns quatre anys que no ens vèiem. Així que, cotxe i avall que fa baixada. Vam fer una parada a València a veure uns quants amics també: el Xaume i la Maria, que justament el dimecres van tenir una nena, i la Paula i el Yoorch (amb la seva camisa a quadres inseparable) amb una nena preciosa amb uns ullassos...!

Els gairebé quatre dies que vaig passar a Almeria van ser ben aprofitats. Ens vam explicar de tot, sobre nosaltres, sobre la família i sobre els antics companys del cole. Vam veure una mica la província: Sorbas i el que, per les indicacions que em va donar el meu tiet de França, el cortijo on vivia mon pare, Mojàcar, el desert de Tabernas, el mar de plàstic, el Cap de Gata, Almeria ciutat,... I vam passar un dia sencer de matança.

La família de la meva amiga havia organitzat una matança: un porc de més de 120 kg, amb el que farien xoriços, morcilla i se'n cruspirien un bon tros. Nosaltres hi vam fer cap quan el porc ja estava penjat cap per avall. Després de saludar als seus pares, avis, tiets i tietes, alguns dels quals també havien viscut a Montblanc i es recordaven de mi, van arribar les "Migas". A mi m'encanten. Ja sé que són només farina, oli, sal i vinga remenar. Però m'agraden. Suposo que em recorden a la meva infància, quan anàvem a casa de la iaia a la Riba i ens reuníem tots els tiets i cosins, per part de pare, andalusos és clar. La iaia es passava el matí remenant les migues i jo em passava el matí corrent i jugant en aquell pati tan gran al qual hi arribava baixant les escales de dues en dues o fent malabarismes per la barana de pedra.

Les migues ens les vam menjar a l'estil andalús: mega paella al mig i tots a menjar d'allí. Jo no vaig veure'm capaç de menjar-me un rabe immens que ells agafaven per les fulles i deixaven ben escurat. Però les migues sí, vaig quedar ben tipa!

Després d'això van començar a fer les morcilles: 100 kg de ceba, 7 o 8 kg d'arròs, sang i un bon fotimer d'espècies. No havia mai vist fer-ne. Dues dones arromangades posaven les mans dins d'un gran cubell i remena que remenaràs. Mentre, no paraven de cantar, riure, xisclar i dir tot de barbaritats, mentre el vinet passava de mà en mà. Un cop ben remenat tot, van començar a omplir els budells i lligar-les per més tard posar-les a coure una bona estona. Tot plegat es van fer les 8 del vespre i més de 150 morcilles. Les vam provar ben calentones i estaven ben bones.

Abans de sopar, em vaig haver de prendre una aspirina per curar-me el mal de cap que tenia: més de 10 hores rodejada d'andalusos cridant a "grito pelao" em van superar. Vam sopar una mica de porc que estava deliciós i tendre i a descansar.

Una bona experiència tot plegat.

Juego de rol (y perdón por los insultos)

Nunca he participado en un juego de rol, o eso creía, pues últimamente estoy convencida de que involuntariamente estoy participando en uno de ellos.

En realidad, el protagonista de ese juego de rol es mi coche. Y los demás participantes son unos energúmenos que han escogido mi coche, al azar, entre todos los del barrio, para ir rompiéndolo poco a poco. Qué mala suerte!


Os cuento.

Hace unos meses me abollaron y rallaron todo el lateral derecho. Pensé que había sido algún imbécil intentando aparcar, pues quedaron restos de pintura roja a lo largo de todo el coche. El muy inútil no se dio cuenta de que lo abollaba, pues se fue sin dejar ni una notita. Gracias, rata de alcantarilla.

A la semana siguiente lo aparqué en la misma calle pero en el lado contrario. Cual fue mi estupefacción cuando vi que esta vez fue la puerta izquierda delantera la que sufrió el mismo daño. Otra rata de alcantarilla. En ese momento decidí que no volvería a pisar esa calle.

Por motivos que ahora no recuerdo, me llevé el coche a otra zona distinta, bastante alejada de donde suelo aparcar el coche. Esta vez fue una patada bien sonada en la puerta trasera izquierda. No fue una rata, fue un capullo integral.

Volví, inocente de mí, a aparcar el coche en la zona de siempre. Cuando fui a buscarlo la suerte le había tocado al cristal delantero: estaba un poco resquebrajado. Una pedrada, un cohete despistado de las fiestas de San Juan o vete tú a saber.

Luego llegó octubre y me fui de vacaciones, así que volví a aparcar lejos de la zona habitual. Y me encontraron! Increíble. La chapa izquierda que está por encima de la rueda estaba pateada. Un animal de bellota sin cerebro tuvo que patearla, pues dicha chapa estaba en el lado de la acera.

Ayer fui a buscar el coche que estaba aparcado en “qué importa dónde, me van a encontrar igual”. Y esta vez fue el retrovisor izquierdo, nuevo de trinca, que se movía cual bailarina de tocador.

Así que no me queda más remedio que pensar que mi coche seguirá recibiendo golpes, trompazos y mazazos hasta que esos animales terminen ese juego, ya sea por que haya vendido el coche o no les quede nada por romper.

Procuraré venderlo bien lejos o bien avisando de que es imprescindible una cirujía estética o algún programa de protección de testigos.

Más vale tomárselo con unas risas.